Diu Vicenç Villatoro en un article a l’Avui que si el tripartit existeix és perquè té la benedicció de Zapatero i que si la té és perquè "Montilla li
dóna garanties que hi domesticarà Esquerra. Que Esquerra no farà res
que desgasti la imatge de Zapatero a Espanya. Que Esquerra es portarà
bé. I si Montilla ofereix aquestes garanties a Zapatero és perquè algú
a esquerra li ha ofert aquestes garanties a Montilla. Que no pateixi
Zapatero, que els mitjans afins al PP no li podran muntar una campanya
cada setmana perquè el tripartit destrueix la unitat d’Espanya." Tant de bo, benvolgut Vicenç, un hipotètic compromís d’algú d’ERC envers Montilla i, de rebot, envers Zapatero, servís per desmuntar l’estratègia anticatalanista del PP. L’imaginari i la persistència d’aquest anticatalanisme és tan gran que els motius els troben sols. Creure que els atacs del PP han estat motivats per les accions d’ERC sí que és justificar la catalanofòbia. No cal esforçar-se a pensar quins motius trobarà Rajoy per atacar Zapatero a través d’ERC i de Catalunya, perquè segurament no seran ni lògics ni previsibles. Per això l’enyorat Ferrer i Gironès no parlava d’anticatalanisme sinó de catalanofòbia. Les fòbies no es curen amb arguments.
Villatoro incideix novament en l’afer de les banderes, com no podia ser d’altra manera. Ja ho avançava ahir Lluís Bou als lectors de l’Avui en la seva crònica de CiU. Hi ha intel·lectuals de CiU que creuen que sobredimensionar aquest episodi pot ajudar a desgastar ERC i a captar vots per a CiU. Deuen ser els mateixos que esperaven que un DVD com el d’en Madí donés a CiU més de 50 escons. I ja s’ha vist que els vots que esperaven han anat a engreixar l’abstenció. Abans d’entrar a segons quines cases que diuen que són catalanistes i per les quals ha passat fins i tot el PP, n’hi ha que prefereixen quedar-se a la seva pròpia casa i que voti sa tia (amb permís de les ties). Per molt que alguns insisteixin que la conclusió de l’afer de les banderes és que Montilla ha humiliat Puigcercós, per a mi la conclusió és una altra, i va dirigida precisament a aquells de qui s’espera una resposta i que de moment només critiquen. Si a Governació hi ha d’onejar la bandera espanyola no és perquè Montilla ho hagi imposat, sinó perquè la llei ho preveu així. I és de la llei que caldria començar a parlar.
Passa el mateix amb les hores de castellà i passarà el mateix en moltes altres coses, i ens podem passar força temps en aquest joc de retrets pel qual CiU recrimina a ERC que hagi fet president de la Generalitat algú que té a favor seu les lleis espanyoles per emparar-se en decisions com les esmentades. El problema no és el joc que puguin tenir els 21 diputats d’ERC o els consellers independentistes al Govern, sinó les lleis. CiU llança una mirada a ERC i s’arronsa d’espatlles mentre aixeca les celles com volent dir "per què us hi posàveu", però ERC fa el mateix gest per preguntar a CiU: "això és el que hi ha mentre tinguem lleis espanyoles; què hem de fer?; quin dia us apuntareu a la plena sobirania i deixareu de criticar?" I és que potser amb Mas de president les mateixes lleis no s’haurien notat tant i hauríem anat fent una temporadeta més, però la realitat de fons és la que és, i potser ara la tensió entre ERC i PSC, a la qual contribueix CiU amb les seves crítiques i amb l’efecte bumerang que tenen, farà que tothom se n’adoni amb més claredat. No som sobirans, i acatar la constitució espanyola pot arribar a tenir moltes expressions que segurament tindrem ocasió d’anar desgranant.
Per acabar, us voldria cridar l’atenció sobre un brillantíssim article de Lluís Mauri al seu bloc El cau de l’ós bru de Taradell. Llegiu-lo i opineu. Si en el món de la premsa tradicional hi ha articles de referència, a la blogosfera també n’hi ha. I em satisfà especialment que en Lluís Mauri estigui sindicat a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. L’article pot ser una resposta al Botxí, que prefereix enterrar Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El dia que hi hagi una majoria independentista al Parlament de Catalunya, les lleis espanyoles tindran una importància relativa. El govern que es formi aleshores tindrà tota la legitimitat democràtica per impulsar un procés d’autodeterminació que culmini amb un referèndum obert al conjunt de la població.
Ara, com que no es donen les condicions polítiques adequades per fer-ho, el que cal és treballar per construir aquesta majoria social i política que ens permeti aconseguir un Estat propi dins la Unió Europea. I per arribar-hi ens cal demostrar al conjunt de la població, tingui els orígens que tingui i parli a casa seva la llengua que parli, que amb la independència tots hi guanyaríem, ja que el nostre país tindria més capacitat política i també econòmica per garantir tant el benestar material com també l’accés a l’educació i a la cultura per al conjunt de la població.