Jo li vaig fer
veure que des d’un plantejament de radicalitat democràtica com el que es feia en aquell fòrum i com el que, en definitiva, defensava el partit, un referèndum
no es perdia mai perquè el més important era que la gent pogués decidir el seu
futur. Entenent, però, la intenció independentista de les seves
paraules, li vaig dir que no el perdríem pas, que la majoria ja existeix
ara i que ho havia reflectit, per exemple, l’enquesta d’El Periódico
publicada el 19 de juny: “El 48,1% votaria sí; el 35,3% votaria no.“ L’endemà de dir-li-ho, La Vanguardia deia el mateix: “Nada menos
que un 47% de los consultados afirma que votaría a favor,
mientras que el 36% se opondría; un 3% lo haría en blanco; el 7% dice
que no acudiría a votar, y el 5% no sabe todavía cuál sería su actitud.“
Fou
aleshores que, davant de la contundència de les dades dels sondejos, va
recórrer a la seva condició de sociòleg professional per dir que ell es refiava més del CEO, a les enquestes del qual els partidaris que Catalunya sigui un estat independent ronden el 20 %. Si aquesta fos la xifra, certament el referèndum estaria ben perdut. Però la trampa del sociòleg és la pregunta, i així li ho vaig fer notar: no és el mateix que et demanin quina creus que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya o que et demanin què votaries en un referèndum d’independència. Precisament els qui a les enquestes del CEO es mostren partidaris que Catalunya sigui un estat dins d’una Espanya federal són els qui voten sí en un referèndum i per això surten aquestes majories que reflecteixen les enquestes dels mitjans. I vaig poder posar-li un exemple del seu mateix partit: Raül Romeva, partidari d’una federació amb Espanya fins no fa gaire, que quan va votar a la consulta de Sant Cugat ho va fer pel SÍ.
És així de senzill desmuntar aquest argument a les persones de CiU o d’ICV-EUiA que hi recorren, sigui per manca de dades, per velles inèrcies o per la deshonestedat que darrerament estic denunciant tant. És legítim que algú no vulgui una Catalunya independent, però no és honest buscar excuses en arguments falsos. I si no és el cas, si realment volen la independència, que reconeguin que la majoria ja existeix i que ja es pot posar data al referèndum i al full de ruta que hi ha de portar a partir de la desobediència a un estat que ens diu que fer referèndums és legal en municipis i a l’Estat mateix, però és il·legal a la Generalitat.
PS: Ricard Gomà també s’inclina per la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb Artur Mas si que no hi ha manera. Ja li pots venir amb mil enquestes que, aquest et dirà que no, que ell “sap” que el perderiem i que no estem madurs i que ara toca concert econòmic i bla, bla, bla…
Tinc moltíssimes ganes que els properes dates es concreti una veritable llista independentista transversal on hi sigui absolutament TOTHOM (perque si no, no farem res ) i, entre aquesta llista i també Esquerra, dinamitem, rebentem el mapa electoral català i, per fi, aquesta tardor, iniciem un periode constituent que ens porti a la independència.
Estem, de fet, com Espanya estava el 1976, després de la mort de Franco i havia de decidir cap a on tirar.
Des del meu punt de vista el problema existent en tot aquest assumpte del referendum, més que no pas si perdriem o no la votació (si sortiria el SI o el NO), és que farien els partits polítics que s’han instal·lat en aquesta ambigüetat de “ho volem però no ens deixen” el dia següent de la votació, en un panorama de nou estat, aquests partits derivarien cap a extrems de l’espectre polític que els deixarien en problemes CiU seria el partit de dretes estatal i IC-V es trencaria en mil bocins com estan acostumats a fer aquesta gent. Un panorama així vol dir replantejar-se de base el partit, i hi ha molts revolucionaris molt ben acostumats a l’immobilisme.
Vols dir que no?
És ben cert
que a Catalunya avui solament et trobes gent “unionista”
entre els espanyolistes radicals del seu Imperi en dissolució, entre els
hereus de l'”apolítica” filla del terror franquista o de l’hedonisme passota, o entre pretesos
catalanistes fidels als paràmetres pragmàtics del segle XIX, que fins fa quatre
dies et consideraven un anacrònic.
La manca d’argumets de tots ells n’és la causa, però no ens hem de
deixar entabanar. Sovint quan et diuen que estan per la Independència i
l’Estat propi i tot seguit t’engalten arguments contraris, (ara sortirà
un Llibre antològic sobre el tema que portarà grans disgustos als seus autors perquè esperen trobar comprensió entre els nostres amos i solament en rebran el menyspreu dels superbs per als traidors), estem davant de gent que com a mínim té mandra, i molt més sovint, té interessos personals clarament contraris i no els explica.
Tots els polítics dels partits borbònics sense excepció pertànyen a aquest grup de mandres i d’interessats en la permanència imperial espanyola, i òbviament tot l’staff dels partits, per fidelitat als líders i a les organitzacions, també. Sense excepció.
Per això ara és important de posar al descobert el doble joc dels secundaris, doncs el dels dirigents no hi ha nen o nena major dels vuit anys que no el vegi i conegui. Els actors secundaris en general són menys cínics que els principals, i per tant s’incomoden molt més que els experts en administrar mentides.
La revolta dels secundaris deixarà en el buit a tota una generació de “catalanistes” que són el veritable tap a la nostra llibertat a i a la justícia democràtica.
Amb quina cara podran mirar la família i els amics, gent que per quatre xavos (molt sovint a canvi de res), i per aguantar els privilegis dels seus dirigents, fan ostentació de les més grolleres manipulacions com la que ens expliques? Llàstima que no t’en recordis dels cognoms del sociòleg perquè la denúncia pública no és un tema menor.
Avui solament són catalans els qui són fidels a la Constitució Catalana, (pot ser encara indefinida en alguns elements accessoris, però sense cap dubte rectora de la nostra plenitud i sobirania) i és hora de dir-ho sense acritud i amb tota la fermesa.