Un article de l’admirat Dani Solano a Poliblocs i un parell de comentaris en els dos darres apunts del bloc em fan pensar que potser és un bon moment per fer un estat de la qüestió de dos dels tres fronts sobiranistes: Esquerra (el primer) i la societat civil (el tercer). Del segon (CiU) espero poder-ne donar notícies un cop passades les eleccions, però ara mateix m’ensumo una estratègia basada en la reivindicació de l’estatut del 30 de setembre. Amb aquest apunt començo per Esquerra i en el següent m’ocuparé de la societat civil.
Solano apunta també el risc que el desgast d’Esquerra provoqui una fuita de vots cap a l’abstenció, una desactivació de l’empenta que l’independentisme parlamentari ha tingut aquests darrers anys. El risc és real, però precisament per això cal fer arribar el missatge que el pols entre ERC i PSC és un pols de desgast, un pols que busca provocar decepció a les files contràries. La qüestió central d’aquesta etapa en què hem entrat és saber en quin bàndol hi haurà més desercions aquests propers anys fins que torni a haver-hi eleccions. Quedaran decebuts aquells que esperaven que Montilla aconseguiria frenar el debat nacional i identitari? O quedaran decebuts els qui els rebenta que Montilla sigui president? La fidelització d’aquests suports va molt més enllà de la qüestió partidista. Ens hi juguem la conquesta de l’espai parlamentari. L’independentisme no pot créixer entre la societat civil i permetre, per desídia, que l’unionisme s’envalenteixi al Parlament. Aquest és el repte que tenim.
La reivindicació del desplegament de l’estatut no és una contradicció. Amb l’estatut antic feien exactament el mateix. El que està fent Esquerra és legitimar progressivament la seva aposta final. L’aposta per la reforma de l’estatut ha estat una manera de deixar en evidència el discurs de l’Espanya plural. Aquesta Espanya ens ha clavat un cop de porta i ara cada cop són més els qui ho diuen. I quina és l’alternativa? Mirar a una altra banda? Distreure el personal? Mai com ara s’havia parlat tant del dret de decidir. Debats a l’Àgora, enquestes al Periódico, debats monogràfics al Parlament, etc., etc. S’està neutralitzant el discurs contrari al dret democràtic de decidir. Quan arribi el moment, quan l’horitzó nacional quedi definitivament estroncat i cap unionista sigui capaç d’argumentar els avantatges de continuar dins un estat que no ens vol, aleshores ERC podrà plantar-se i enfortir-se a l’oposició. Però ara, que durant aquest procés de legitimació de la via secessionista siguin al govern els dóna un pes institucional i una credibilitat que a l’oposició no aconseguirien. Sense els càrrecs que ocupen, seria difícil que tinguessin la presència mediàtica que tenen.
"La primera legislatura ja es va veure que amb els socialistes no es pot anar enlloc. No calia repetir el malson", diu Solano. I el problema és saber qui volia arribar on. Si algú esperava arribar a tenir un estat de bracet amb els socialistes és evident que ho tenim magre. Els socialistes han basat molt el seu discurs en la construcció d’un imaginari on el nacionalisme és la dreta que cal apartar del govern i on entendre’s amb Espanya és possible si a tots dos governs hi ha socialistes. Ara això ha passat i està passant. I el resultat és que han perdut quinze escons en dues eleccions i Maragall els ha esbotzat l’ànima. El que desgasta no és governar sinó construir un discurs conciliador entre el que hi ha a dalt (Zapatero) i el que hi ha a baix (un nombre considerable de votants que no volen renunciar a l’autogovern). Els socialistes tenen un problema que ERC s’estalvia: el suport a Zapatero els deixa entre l’espasa i la paret. Si el critiquen com ha fet Maragall, creen malestar; si callen i opten per ser còmplices de catalanofòbia, se’ls aprima el suport electoral.
Finalment aplicar, com fa Solano, el model escocès d’esperar a pactar amb els unionistes quan els separatistes siguem majoria podria no ser una garantia en el cas català. Hi ha coses d’Escòcia que podem aprofitar, com l’associació entre progrés i sobirania. Però jo penso que el model català de la via sobiranista ha de tenir personalitat pròpia. I aquest model s’està construint ara mateix. Potser el que falta és, precisament, explicar-lo bé, debatre’l a fons. Per això va bé que es publiquin opinions com la d’en Daniel Solano.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord, Xavier. He sentit dir a bastanta gent (que no es sentia propera a l’independentisme) que "aquests independentistes no són tan terribles". Tenir consellers independentistes al govern és la millor manera de normalitzar l’independentisme al carrer. Una sociovergència podria ser terrible pel país ara mateix. Crec que en Carod està fent una bona feina, reposicionant-se com a figura institucional.
Ideològicament estaria més d’acord amb el plantejament d’en Solano, cal recordar però que ERC és un partit polític i com a tal a d’aspirar a obtenir el màxim possible de votants, i si és independentista ha de saber trobar el camí més segur i eficient cap a la independència, encara que això porti a importants renúncies enmig del camí. En aquest sentit crec que ERC segueix el camí correcte, si vol aspirar a ser un partit majoritari l’única manera és provar de créixer dins del propi espai del PSC. Tanmateix aquesta estratègia té dos punts particularment espinosos per esquerra. El primer és que aquest creixement serà molt lent, el PSC és un partit amb massa poder dins la nostra societat i dins la província de Barcelona exerceix un control absolut a tots nivells (Estat Central, Generalitat, ajuntaments, diputació, mitjans públics i privats, i un cert empresariat que obté molt bons beneficis de la relació amb el PSC), de manera que aquest creixement d’ERC només es podria produir per un relleu generacional, mai per un gran transvasament de vot d’un partit a l’altre. De totes maneres aquest relleu algun dia s’haurà de produir i em sembla lògic pensar que serà en benefici d’ERC (No era ERC qui va representar el braç polític de la massa obrera de la CNT durant la república?). El segon problema que li veig a l’estratègia és que s’està desvirtuant el missatge catalanista d’ERC, l’independentisme deixa de ser una ideologia de base principalment cultural per convertir-se en una simple qüestió econòmica, en resum, prima la idea de construir l’estat abans que la nació, per sobre de la de crear la nació prèviament a l’estat (pujolisme). És una evolució normal, de fet, tant que parlem de l’independentisme de l’SNP o de l’hegemonia del nacionalisme basc a Euskadi i ens oblidem que són projectes polítics que han deixat obertament la llengua com un tema secundari. El problema principal és que aquest nou plantejament xoca frontalment amb el pensament propi del catalanisme i l’independentisme clàssic del s.XX, obliga a capgirar moltes idees pròpies del pujolisme i el fusterianisme, i els que eren independentistes a la dècada dels 80 i la dels 90 difícilment es poden sentir còmodes en la situació actual. Això ha creat una bossa prou important de votants (i ‘intel·lectuals) que es troben orfes de partit, és una part molt important i influent de la nostra societat, però no siguem ingenus, són menys que esgarrapar uns quants puntets al PSC.
Hi hauria una altra opció, seria la de portar el segon front que indiques (CIU) cap al sobiranisme, tanmateix aquí se’ns planteja un altre problema, cal fer-ho de manera que els convergents puguin reorientar-se cap a un plantejament sobiranista sense que això els porti gaire desgast electoral, en cas contrari el catalanisme es podria trobar amb el risc de deixar de ser majoritari. De totes maneres és possible que en no gaires anys s’arribi a aquesta entesa, tal com planteja López Tena és molt evident que el sistema (econòmic i judicial) no funciona, i no hi ha cap altra camí a seguir que el de l’autodeterminació.