També estaríem d’acord quan diu que "construir socialment Catalunya és construir-la nacionalment" o que "més autogovern és més poder per definir el benestar dels teus ciutadans i ciutadanes". I molt especialment en l’afirmació que "cal eixamplar-ne la base social", que Arcarons aplica al catalanisme però que també és aplicable a la via sobiranista. Vistos els punts d’acord, parlem ara de les divergències.
La primera, parlar d’un projecte de país: "Ens cal un projecte de país, ens cal un lideratge, una projecció internacional, situar-nos a Europa i al món", diu Arcarons. En arribar a aquest punt és quan un repesca la pregunta que poc abans es feia el mateix autor de l’article: "Estem d’acord que això ho hem de fer. Però com?" El catalanisme no té encara les respostes i potser no les tindrà mai si no es fa les preguntes adequades. Precisament quan estem arribant al final d’un camí anomenat reforma estatutària en què ha quedat molt clara la distància entre el text que es va acordar al Parlament, el que va votar la ciutadania amb una baixíssima participació i el que finalment ens deixarà fer l’Estat, no plantejar-se el problema de la sobirania és plantejar-se el debat a mitges. És possible plantejar un projecte de país sense reconèixer que mentre no tinguem capacitat de decisió tot el debat pot resultar improductiu a l’hora de traduir-se en fets?
De projectes de país no en necessitem un, sinó tants com sigui possible, tants com sensibilitats polítiques hi hagi, perquè el projecte no és el mateix per a CiU, per a ERC, per a ICV o per al PSC. Ara bé, tots aquests projectes de país topen amb una realitat tossuda: que l’última paraula la té l’Estat espanyol. Raül Romeva demanava fa pocs dies que es pogués parlar en català al Parlament europeu. Europa només té prevista una manera de reconèixer drets, i aquesta és que qui els planteja sigui estat. Mentre no plantegem la possibilitat de tenir un estat propi, tots els projectes de país toparan amb la legalitat vigent: per a l’Estat espanyol no som cap país.
Per tant, a Jordi Arcarons, vist que vol incrementar l’autogovern, i vist que el nostre intent de fer-ho a través d’una reforma estatutària ja no dóna més de si perquè el problema de fons és la falta de sobirania, jo li preguntaria: i tu, per què no ets sobiranista? I preveient que la seva resposta sigui "jo ja sóc sobiranista", li preguntaria: doncs t’espero o et vinc a buscar? Mentre Arcarons continua pensant la manera de fer que el catalanisme augmenti la seva base social, des del sobiranisme ja hem detectat quin és el problema a vèncer i esperem que el catalanisme de CiU, el del PSC i el d’ICV se sumin a la via sobiranista. Fem com els escocesos. Posem data al plebiscit per la independència. Convertim la plena sobirania en l’element vertebrador d’aquesta renovació del catalanisme.
Quan acabava d’enllestir aquest article he llegit això. Mas té la paraula. Allò que dèiem. Aquí, la notícia a Europa Press. Aquí, al Singular Digital. Aquí, a Vilaweb.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan en Carod-Rovira va preguntar a Mas si el pacte de govern que els proposaven,a banda de repartir poltrones, pretenia avançar cap a la independència amb propostes concretes (com per exemple la convocatòria d’un referendum d’autodeterminació) a Mas se li van pujar els colors a la cara i va tenir un atac de cagarrines. Ell en sa vida s’havia plantejat esdevenir un líder del catalanisme. El seu somni era ser el successor d’en Pujol amb la popular actuació de "peix al cove". Dues desbancades consecutives de la presidència de la Generalitat l’haurien de fer notar que si no és per la via sobiranista no aconseguirà mai més tornar a encapçalar la candicatura de CiU (o tan sols de CDC?) al Parlament. (Vegeu entrevista amb Duran i Lleida al Punt d’avui).
A veure si aconsegueixen convèncer al sector dels negocis: si els emprenyats de la Caixa (per no haver pogut controlar Endesa) i la patronal catalana són tan espavilats com sembla que demostren ser (vegeu la convocatòria de la societat econòmica d’aquesta setmana per reivindicar l’aeroport del Prat), i les classes populars fem el mateix amb RENFE rodalies (que nosaltres no fem servir l’avió més que per anar una vegada cada cinc anys, en el millor dels casos, de vacances en alguna d’aquelles ofertes barates que solen sortir …), gairebé estem a punt per arribar al moment que s’iniciarà la resolució del problema. Llach ho va dir divendres a Verges: el problema és Espanya. Carod-Rovira ho havia dit en la seva conferència a Palau.
Em demano si parleu d’estratègia o de tàctica. De què s’hi parla?
Això a banda: teniu tota la raó a plantejar-vos seriosament quina ha de ser la tàctica de l’independentisme per tal d’atènyer els objectius; poques coses hi ha de més serioses en el moment actual. Ara: m’agradaria equivocar-me en deduir per on aneu quan parleu de "bona renovació dels postulats del catalanisme". Si la "renovació" ha de partir de negar la relació entre llengua i nació, potser que pleguéssim, francament. D’altra banda, no sé si us n’adoneu, però no discutiu pas la definició de "independentisme català", ni de "nacionalisme català", sinó la definició de "catalanisme": tot una victòria del PSC (PSC-PSOE). Anem bé…
Pol Sureda