Blog d'en Xavier Mir

Jordi Arcarons, militant de la JNC, de CDC i afiliat a l’Avalot, ha col·laborat també amb Socialcat en el dossier sobre "L’estratègia independentista avui". El seu escrit porta per títol "Quina és l’estratègia del catalanisme, avui?". El subratllat és meu i em serveix per remarcar que Arcarons, canvia, d’entrada, el subjecte de la pregunta. Aquest ja és un argument pel debat. L’estratègia independentista seria, per Arcarons, una de les dues respostes a la pregunta de com renovem el catalanisme. L’altra és "intentar buscar com el catalanisme ha de tornar a ser el motor de la Catalunya del S.XXI". Amb aquesta resposta meva a l’article d’Arcarons m’agradaria que la pregunta tornés a ser la que es planteja en el dossier: quina ha de ser l’estratègia independentista avui? I això, en qualsevol cas, no és incompatible amb una bona renovació dels postulats del catalanisme.

Si més no, el debat amb Jordi Arcarons pot partir d’un punt en el qual estem d’acord. La definició de catalanisme: "aquella acció política que implica augmentar la quota d’autogovern de
Catalunya, no només l’acció política que es fa des de Catalunya." Catalanisme, doncs, és autogovern. Això no és poc, perquè implica que la plena sobirania, el màxim grau d’autogovern possible en l’Europa dels estats, és positiu per al catalanisme. No s’entendria, doncs, que des de cap sensibilitat catalanista es posés pals a les rodes a una proposta per obtenir un estat des del qual impulsar el projecte. De fet, ja costa entendre que es prefereixi el marc de l’autonomia.

També estaríem d’acord quan diu que "construir socialment Catalunya és construir-la nacionalment" o que "més autogovern és més poder per definir el benestar dels teus ciutadans i ciutadanes". I molt especialment en l’afirmació que "cal eixamplar-ne la base social", que Arcarons aplica al catalanisme però que també és aplicable a la via sobiranista. Vistos els punts d’acord, parlem ara de les divergències.

La primera, parlar d’un projecte de país: "Ens cal un projecte de país, ens cal un lideratge, una projecció internacional, situar-nos a Europa i al món", diu Arcarons. En arribar a aquest punt és quan un repesca la pregunta que poc abans es feia el mateix autor de l’article: "Estem d’acord que això ho hem de fer. Però com?" El catalanisme no té encara les respostes i potser no les tindrà mai si no es fa les preguntes adequades. Precisament quan estem arribant al final d’un camí anomenat reforma estatutària en què ha quedat molt clara la distància entre el text que es va acordar al Parlament, el que va votar la ciutadania amb una baixíssima participació i el que finalment ens deixarà fer l’Estat, no plantejar-se el problema de la sobirania és plantejar-se el debat a mitges. És possible plantejar un projecte de país sense reconèixer que mentre no tinguem capacitat de decisió tot el debat pot resultar improductiu a l’hora de traduir-se en fets?

De projectes de país no en necessitem un, sinó tants com sigui possible, tants com sensibilitats polítiques hi hagi, perquè el projecte no és el mateix per a CiU, per a ERC, per a ICV o per al PSC. Ara bé, tots aquests projectes de país topen amb una realitat tossuda: que l’última paraula la té l’Estat espanyol. Raül Romeva demanava fa pocs dies que es pogués parlar en català al Parlament europeu. Europa només té prevista una manera de reconèixer drets, i aquesta és que qui els planteja sigui estat. Mentre no plantegem la possibilitat de tenir un estat propi, tots els projectes de país toparan amb la legalitat vigent: per a l’Estat espanyol no som cap país.

Per tant, a Jordi Arcarons, vist que vol incrementar l’autogovern, i vist que el nostre intent de fer-ho a través d’una reforma estatutària ja no dóna més de si perquè el problema de fons és la falta de sobirania, jo li preguntaria: i tu, per què no ets sobiranista? I preveient que la seva resposta sigui "jo ja sóc sobiranista", li preguntaria: doncs t’espero o et vinc a buscar? Mentre Arcarons continua pensant la manera de fer que el catalanisme augmenti la seva base social, des del sobiranisme ja hem detectat quin és el problema a vèncer i esperem que el catalanisme de CiU, el del PSC i el d’ICV se sumin a la via sobiranista. Fem com els escocesos. Posem data al plebiscit per la independència. Convertim la plena sobirania en l’element vertebrador d’aquesta renovació del catalanisme.

Quan acabava d’enllestir aquest article he llegit això. Mas té la paraula. Allò que dèiem. Aquí, la notícia a Europa Press. Aquí, al Singular Digital. Aquí, a Vilaweb.