Dijous passat, dia 17, va fer un any que vaig publicar un apunt sobre l’historiador peruà Luis Ulloa. Aleshores demanava: “
Algú en sap res, d’això?” I és que el cas de Luis Ulloa em sembla ben singular. Com sempre, la qüestió fonamental no és com són les coses sinó com les percebem. Per això, per contribuir modestament a canviar la percepció que tenim de la trajectòria i la feina d’aquest senyor (del qual la immensa majoria de la població crec que continua sense saber-ne gairebé res), vaig fer un seguiment de la seva presència al diari
La Vanguardia entre el 3 de maig de 1927, quan el corresponsal a París, Carles Esplà, informa de la comunicació a la Société des Americanistes, i el 20 de març de 1936, quan es publica una nota de l’Ajuntament de Barcelona per la qual sabem que un carrer de la ciutat portarà el seu nom. Qui vulgui repescar el pdf amb la cronologia, el té
aquí.
Casualment (suposo), el
Butlletí del Centre d’Estudis Colombins número 46 de febrer de 2009 publicava 16 cartes inèdites tant de Luis Ulloa com del seu fill Bolívar. Bé, de fet les extractava, que també és llàstima. Hauria estat molt bé poder-ne veure alguna reproducció, però els lectors del butlletí s’han de conformar a creure’s allò que, segons Francesc Albardaner, diuen les cartes. Lògicament, no és que no ens n’hàgim de refiar, però el rigor sempre agraeix aquestes coses. Sigui com sigui, a través de les cartes descobrim la indignació d’Ulloa envers el tàndem format per Sebastià Cruset i Ricard Carreras i Valls i les seves maquinacions perquè el
New York Times no publiqués les informacions que Ulloa havia lliurat a Cruset, sinó unes altres de Carreras en què sostenia que Colom era de la Gènova de Tortosa, cosa que Ulloa no va dir mai. Ulloa, doncs, dóna encara per molt. Ja se’n va parlar al Museu d’Història de Catalunya el 22 de juny de 2006, tal com es recull en els
vídeos disponibles a YouTube, però un anys després d’aquell apunt continuo pensant que caldria rescatar de l’oblit o semi-oblit aquesta figura.
El cas de Luis Ulloa no presenta gaire més misteri que el de l’oblit forçós de la Guerra Civil i la Dictadura. Pensem que Ulloa va morir pocs mesos abans de l’aixecament feixista. Però no podem dir el mateix de la historiadora britànica Alwyn Ruddock (1916-2005). Especialitzada inicialment en l’època (voltants del segle XV), l’any 1965 va descobrir documents relacionats amb John Cabot (o Joan Cabot?) i així va començar un estudi intens de més de vint anys amb la promesa, sempre anunciada i postposada, de publicar documentació i conclusions revolucionàries. No va ser fins al 1992 que va signar el contracte formal pel qual es comprometia a publicar l’anhelat llibre. Però finalment no s’hi va veure amb cor. Fins aquí cap misteri, potser, tenint en compte l’edat, més enllà de la intriga irresolta. Tots tenim dret de fer-nos grans i perdre forces. Però Ruddock no va encomanar a cap altre historiador que seguís la seva tasca. Al contrari: va encarregar que es destruís tot allò relacionat amb la investigació. Des de la mort de Ruddock, que va ser el 21 de desembre de 2005 (demà en farà quatre anys) l’historiador de la Universitat de Bristol Evan Jones mira d’esbrinar què tenia entre mans i per quin motiu va voler destruir-ho tot.
La senyora o senyoreta Ruddock es passa estudiant en John Cabot (Joan Cabot, més aviat) durant vint anys (1965-1985), els de maduresa acadèmica, el fruit dels quals constituirà el seu llegat intel·lectual per a la posteritat, aconsegueix signar un contracte de publicació el 1992, però a la fi “no es veu amb cor” de publicar, i més tard demana que es destrueixi tot allò relacionat amb la investigació.
Tenim un cas que podria donar per a una bona novel·la de misteri, no trobeu? Quin investigador demana que es destrueixi allò que l’ha ocupat els -possiblement- 20 anys més fecunds de la seva vida? El qui descobreix la bomba H, per tal que no perjudiqui la Humanitat.
Però l’apunt acaba amb una bona notícia. Està bé que sigui un historiador de la Univ. de Bristol qui hagi reprès el tema. Amb una mica de sort, trobarà que el també pretès britànic, o venecià, o vés a saber què… en John May, és en realitat en Joan Mai, cònsol català a Bristol, amb qui s’escrivia en Cristòfor Colom a finals del XV, al volant d’algun tema relacionat amb els Cabot, pare i fill (Joan i Sebastià), si mal no recordo. I podrà continuar destapant la caixa dels trons que miss Ruddock… o qui la va fer desistir de publicar, maldava per no destapar.