Un altre motiu de desconfiança: el 18 de febrer de 2006. Quan Catalunya fa la primera gran mobilització després de molts anys desmobilitzada per efecte del missatge de Jordi Pujol, CiU no hi dóna suport. En aquella manifestació, que des del meu punt de vista és l’inici de tot, va ser ERC qui va posar tota la carn a la graella; la direcció de CiU, insisteixo, no hi va donar suport, però es va trobar que la seva gent, militants i votants, hi veia millor que ells.
Però tinc arguments més recents encara, com per exemple tota aquesta marrada del pacte fiscal. El país va donar per acabada l’etapa autonòmica amb la sentència del TC i amb la posterior manifestació del 10 de juliol de 2010. Estic absolutament convençut que va ser aleshores quan es va assolir la majoria social favorable a la independència, tot i que vam trigar un any a tenir-ne la constatació demoscòpica oficial. Des d’aleshores, aquesta majoria s’ha anat incrementant per l’efecte de cavall guanyador que té el projecte independentista i el descrèdit absolut en què han caigut altres opcions com la federació amb Espanya.
En aquest context, l’argument perquè CiU posés al programa el concert econòmic i perquè el president es comprometés a no fer un referèndum d’independència va ser que calia augmentar més encara el suport a la independència. Aviat, quan finalment el govern doni per bo el rebuig que ja ha rebut per totes bandes i es publiqui un altre BOP del CEO, podrem comprovar demoscòpicament si tota aquesta marrada ha servit realment perquè més gent s’incorpori a la majoria independentista o si només ha servit per perdre dos anys. Dos anys que ens han portat a haver de recórrer a l’Estat per poder pagar les nòmines després de diverses retallades que han deixat el país al límit de l’abisme.
I finalment, no menys desconfiança m’ha generat l’operació que pretenia dur a terme CiU de rebaixar el concert econòmic a un mer pacte fiscal que l’Estat pogués aprovar. En aquest sentit, penso que ERC, amb Junqueras al capdavant, ha fet valdre els seus deu diputats a preu d’or i ha fet política de debò. Hem parlat clar i no ens hem mogut ni un pam. I a més hem incorporat a la proposta sectors socials fonamentals com són els sindicats.
Malgrat totes aquestes desconfiances i malgrat la por que encara tinc que en Duran i els seus amics del Pont Aeri facin joc brut per neutralitzar la pressió, si més no verbal, que estan fent gent com Josep Rull, el que és evident és que resulta molt més pràctic continuar acorralant el govern i el president fins que no tinguin més remei que liderar la independència que no pas fer creure a la gent que fins que no hàgim tret CiU del poder no hi haurà independència. Per això, que es comenci a parlar d’un possible i futur acord entre ERC i CiU per saltar la paret definitivament és bo perquè finalment dibuixa l’escenari i els actors que sempre he pensat que havien de protagonitzar l’acte final.
Pacte per a què, però? Perquè resulta que tant Josep Rull com Felip Puig estan proposant a ERC que els ajudem a aprovar els pressupostos de 2013 amb més retallades socials i que els ajudem a fer que la negociació del pacte fiscal tingui més força. Un cop més, aquestes coses em posen la desconfiança a flor de pell. I com més s’acosta el moment, més se’m posen els pèls de punta de pensar si finalment aquesta gent ens farà perdre el tren o si tindrem ocasió de fer història junts.
Per anar tancant, després de la marrada que ens ha fet fer CiU amb el pacte fiscal ens acostem al desenllaç. Tot plegat es redueix a la presentació formal de la proposta sorgida del Parlament, com em responia Xavier Altadill. Posem-hi dia, si us plau. I tinguem en compte la possibilitat que no ens vulguin ni rebre, que ens donin allargues. El temps corre a favor d’Espanya i no sóc jo qui ho diu, sinó Ramon Tremosa. Posem data de caducitat a la darrera estesa de mà, perquè és un clam que no té cap sentit negociar un concert econòmic amb un Estat espanyol a les portes de la intervenció. Tant si és perquè no poden com si és perquè no volen, nosaltres no podem acceptar un no: necessitem igualment la caixa i la clau de la caixa: i si no la tenim amb el concert que ens deneguen, finalment cau el darrer obstacle que CiU ens ha posat, com el PSC ens va posar el de l’Espanya federal.
Diverses veus ja comencen a dibuixar els possibles escenaris derivats d’aquest rebuig a la proposta del Parlament. En aquest vídeo que vam penjar ara fa un any dibuixàvem tres sortides possibles a l’atzucac del pacte fiscal en què ens havia ficat el president Mas. La primera sortida, la de rebaixar el concert econòmic perquè Madrid el pugui acceptar, ara és més difícil, però quan el govern de Mas parla de “negociar” el concert econòmic es refereix a això. El risc encara hi és. De la segona sortida, que en realitat no ho és, fa temps que no se’n parla, però tampoc es pot descartar: fer una consulta sobre el pacte fiscal per reforçar la negociació. Un cop més, a ERC ens fem valdre i serem la garantia que cap d’aquestes dues coses no es duguin a terme si és que el govern de CiU vol avançar amb nosaltres.
I ja som al cap del carrer: la tercera opció és convocar eleccions anticipades. Quan? Fa temps que es parla de la primavera, però aquesta hipòtesi implicaria haver resolt el problema del pressupost de 2013. Un cop el govern s’hagi donat per assabentat del rebuig a la proposta de concert econòmic, aquesta serà la qüestió més urgent a resoldre. I una vegada més, ERC es farà valdre en aquest punt. Si s’aproven els pressupostos amb el suport d’ERC serà perquè tenim garanties absolutes que el nostre cop de mà en un moment difícil, la nostra mostra de lleialtat institucional, forma part d’un full de ruta inequívoc cap a la independència. El nostre sentit de la responsabilitat no podrà ser traït en cap cas.
En definitiva, queden encara unes quantes preguntes per resoldre, però jo veig més possibles unes eleccions anticipades que no un referèndum d’independència en aquesta mateixa legislatura, tenint en compte els termes de “frau” en què es va expressar el MHP Artur Mas al Parlament, cosa que va quedar recollida al vídeo esmentat. Per tant, crec que les properes setmanes hem de concentrar els nostres esforços persuasius en dues qüestions:
1. Que la convocatòria d’eleccions sigui al més aviat possible.
2. Que CiU s’hi presenti amb la independència al programa, i no amb jocs de paraules al voltant de la hisenda pròpia.
Si m’equivoco, si us plau, digueu-m’ho. I disculpeu l’extensió de l’apunt, però vull pensar que no sóc l’únic que viu amb l’ai al cor pensant si finalment ens en sortirem. Ho tenim a l’abast. Més que mai. Fem punteria en aquestes dues coses. Fem la pressió més descomunal que us pugueu imaginar. Lleial, però abassegadora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“1. Que la convocatòria d’eleccions sigui al més aviat possible.
2. Que CiU s’hi presenti amb la independència al programa, i no amb jocs de paraules al voltant de la hisenda pròpia.”
Espero que ERC sigui la garantia que això serà així, tot i que crec que CiU no acceptarà que ningú li marqui excessivament el ritme, i no deixaran de fer valer la seva àmplia majoria. La capacitat de persuasió per almenys fer que CiU vagi convençuda en la mateixa direcció (pensant-se que lidera, per dir-ho així) serà fonamental.
Un tema que em preocupa és que els pròxims mesos es visualitzin només com un acord entre CiU i ERC. Espero que es faci un esforç inclusiu perquè es percebi clarament que hi ha una gran coalició de forces empenyent cap a la independència (espero que amb ICV, SI, CUP i altres grups independentistes, dissidents del PSC, sindicats, alguna veu tipus Montserrat Nebreda, forces del municipalisme, i tot tipus d’organitzacions de la societat civil), i que no es manegui tot des de dalt, tot i que efectivament cal lideratge.
Gràcies per la concreció en el teu apunt i per explicar les raons de la teva desconfiança, que a vegades aflora en els teus articles com una cosa més abstracta i en aquest cas em sembla ben fonamentada. Jo espero que a CiU s’adonin que “the times, they are a-changin'”. D’acord que pressionar i fer valer els vostres (nostres) diputats és el millor que podeu fer des d’ERC. Per mi, sobretot, la batalla més important és la de l’opinió pública, la que farà que CiU s’envalentoni i perdi la por, i les intervencions intel.ligents i ben informades del Junqueras hi estan ajudant molt.