Blog d'en Xavier Mir

A l’Avui coincideixen Anna Simó, que valora les males expectatives d’ERC, i David Madí, que dóna per tècnicament impossible una majoria absoluta de CiU. El contingut de les dues intervencions em sembla simptomàtic i esperançador. És bo que a Esquerra es faci aquest tipus d’anàlisi i que es posi com a condició “la convocatòria d’un referèndum sobre el futur de Catalunya”: “Si bé tot porta a pensar que és altament improbable que els partits que
tindran opcions de formar govern vulguin acceptar aquesta condició, ha
subratllat que ‘altres batalles ideològiques ha guanyat ERC’, com les
balances fiscals o la mateixa reforma de l’Estatut”, hi llegim. Entenc, doncs, que seria una irresponsabilitat històrica acabar formant govern amb algú que no accepti aquesta condició. Aquesta és una qüestió molt sensible per a l’electorat i les coses han de ser molt i molt clares. Esquerra compta que anirà a l’oposició i d’aquesta manera fa valer la condició. I Madí s’obre a la possibilitat d’un govern de coalició.

Com que molt probablement serà CiU qui obri joc amb majoria simple, el que han de valorar és quina coalició seria la millor, si PSOE-C, PP o Esquerra. Hem de recordar que Mas va descartar ja fa temps un referèndum sobre la independència per a la propera legislatura. Però també ens hem de fixar que la condició que posa Esquerra té el punt d’ambigüitat que fa que no sigui impossible per a CiU: el futur de Catalunya és el concert econòmic?, són les infraestructures? Sincerament, la millor manera de combatre la desafecció política i el desencís que els nostres representants han provocat en moltes persones seria aclarir això d’una manera diàfana. Tant costa? Podem entendre que la condició que posa Esquerra és precisament la que Mas descarta i que d’aquesta manera comença un estira-i-arronsa per fer anar CiU més enllà de les ambicions inicials? O justament Esquerra formula la condició de manera prou vaga perquè sigui possible un acord amb CiU?

I ara imaginem per un instant que passa allò que d’entrada tothom descarta: que Esquerra, PSOE-C i ICV tornen a sumar 68 escons. Si la condició d’Esquerra per formar govern és aquesta i si resulta que tant ICV com PSOE-C s’hi avenen, m’imagino que es tractaria de consensuar amb ells el què i el com de la consulta. Sens dubte l’eina seria la Llei de Consultes a la qual CiU no ha volgut donar suport. I la pregunta segurament seria multiopció, amb una possibilitat per al federalisme. Què passa si tant PSOE-C com ICV hi estan d’acord? Com valoraria el conjunt de l’electorat el fet que Esquerra hagués fet entrar els altres dos partits en un camí sense retorn com és el de consultar sobre el futur del país? Què passaria amb Artur Mas? Es retiraria com ha anunciat o provaria d’afegir-se al consens? I quina seqüència temporal tindria tot plegat? Perquè cal entendre que molta gent es sentiria estafada si la consulta es deixés per al final de la legislatura. Coneixent el PSOE-C, primer farien tant de mal com poguessin i després ja trobarien la manera de forçar el trencament de l’acord perquè la consulta no s’arribés a fer. Esquerra ha de tenir molt present això.

La política catalana pot ser qualsevol cosa, però d’avorrida no en té res.