Quan un escriu en un bloc pot trobar-se amb un suport inesperat, amb lectors agraïts que l’encoratgen a continuar, amb persones que manifesten la coincidència dels seus pensaments amb els de l’autor, però també es pot trobar insults. El bloc ha estat sempre obert. Allò que s’hi escriu queda publicat, per bé o per mal, tant si un servidor s’equivoca de manera flagrant com si l’encerta de ple; tant si els comentaris són elogiosos com si són crítics. L’article d’ahir, en què entre altres coses mostrava el meu desacord amb l’article de Joan Oliver a l’Avui, ha rebut un comentari insultant que podeu llegir sempre que vulgueu, perquè no el penso esborrar.
Els insults deuen ser un termòmetre, una eina més per avaluar l’abast dels blocs. Jo preferiria que les crítiques fossin constructives, que d’aquestes ja n’he rebut un munt i no em fan res, però si hi ha lectors que es prenen la molèstia de passar pel bloc i deixar-hi un comentari insultant, en el fons no pertanyen al col·lectiu que fa com si no existíssim. Segurament qui va deixar el comentari podria argumentar per quin motiu em troba "fatxenda", xulo, "autocregut", "prepotent de carril únic", "petit automessies", etc., etc. Però el que sap greu és que ofengui, de rebot, els lectors del bloc, dient que no fa profit a ningú: "res comestible a ningú ni als gosets o gats domèstics." Potser ell no, però altres hi han trobat una eina, un mitjà més. La pluralitat sempre és un valor, i en els blocs n’hi ha molta més que en segons quins mitjans.
L’autor del comentari, un tal Andreu, diu que prefereix llegir en Joan Oliver que no pas llegir-me a mi i que aprofita més les engrunes de l’Oliver que no pas el que escric en aquest bloc, cosa que em sembla perfecta. Altres persones es deuen trobar en el cas contrari. Algú ha deixat comentaris crítics amb l’Oliver que han coincidit amb mi. I tothom té les seves afinitats periodístiques. No hi ha cap problema. Des d’aquest bloc hi ha hagut debats cordials en què s’han fet evidents les discrepàncies, i ningú ha pres mal per això, més aviat al contrari. El problema bé quan per constatar les diferències es recorre a l’insult i, a més, amb la cobertura de l’anonimat.
En definitiva, si el tal Andreu, tal com diu ell, no treu res de bo de llegir aquest bloc, és lliure de no tornar-hi mai més. Jo fa temps que vaig deixar de llegir en Salvador Sostres i visc ben feliç. Però si tenim la sort que, contra els principis que ell mateix declara, torna al lloc del crim, m’agradaria que s’identifiqués i que, més enllà de l’insult, m’expliqués per quin motiu es permet de deduir trets de la meva personalitat a partir d’un estil periodístic (si se’m permet la pretensió) que a vegades pot apujar una mica el to. Estic disposat a rebre crítiques, a ser jutjat amb severitat, perquè ningú no és perfecte i tots tenim mancances d’alguna mena, però si més no demano veure la cara del jutge per entrar en el joc. Si no, insultar des de la covardia de l’anonimat sí que és d’una esterilitat extrema. Si el Sr. Oliver s’ofèn per algun article meu, estaré encantat de demanar-li disculpes i ho faré amb nom i cognoms. I si el que vol que digui l’Andreu és que jo només sóc un blocaire sense cap dret de criticar l’Oliver, jo dic que sí, que només sóc un blocaire, però que no es rebaixi a les estadístiques de lectors. Potser sí que una mitjana de 10.000 visites al mes no és gaire comparat amb els índex de l’Avui, però jo no menysprearia un altre blocaire pel sol fet que tingui mil o menys visites al mes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
es part del joc, noi. Ja se que fot i emprenya, jo vaig arribar a retirar un bloc que tenia d’un diccionari català-andalus, pel comentari d’una noia, però després de rumiar-ho, el vaig retirari vaig aerribar a la conclusió que potser las noia tenia raó. Quan a l’avui, no en facis massa cas, cada dia estan pitjor amb el nor, el sud, l’est i l’oest totalment perduts, ni criteri serios, ni la més mínima objectivitat, és la resta del que podia haver estat i no ha aconseguit, i amés a més admeten col·laboradors com en Salvador Sostres. Que en pots esperar,el nostre pais es ple de petits incompetents miserables, pels segles dels segles, amen.
No se si surt el meu nom. Francesc Puigcarbó
Aquests són el darrer pàragaf del post de l’autor del blog de fa 2 dies, i el meu comentari d’ahir tarda.
Avui, Diada de Reis, sembla que el més important que ha pasat, per al Sr. Mir, d’Arenys, és un comentari no "piloteril" (el meu) al seu blog. I em dedica la seva creació d’avui.
Moltes gràcies, Sr. Mir, però crec que n’està fent un gra massa. Totalment desenfocat i esbaiaixat.
No sé, realment, on troba termes "insultants" en el meu post-comentari. Seran, com a màxim, del mateix nivell que les seves referències a les gallinetes i als picotejos, o a la societat civil. O potser hi ha doble mesura per a mesurar?
Si ho escric jo, autor del bloc, es un recurs literari.
I si ho fa un altre, és un insult.
Sol.luciò fàcil, coneguda i, desgraciadament, masa habitual a casa nostra des de fa anys en moltes vessants.
Caram, amb l’objectivitat! Sempre recordo, i de vegades explico, per què ho vaig viure molt d’aprop, aquella campanya reiterada "progre" de la segona meitat dels 70’s en que, per conveniències sectàries i partidistes, es va repetir, urbi et orbre, mesos i mesos, que en Joan Pallach era de la CIA, total per que no volia integrar-se en cap coalicició amb un partit espanyol, com d’altres.
Vai aprendre molt, aquells mesos, sent molt jove, de les insidès i doble moral i doble regla de mesurar que molts dels autoanomenats "progres purs" fan servir sempre. I d’aleshores ença, sempre que he pogut, i m’he trobat davant una situació similar, no em callo. Si més no, que algú sapigui que no tothom traga amb la seva "trola".
I rebre crítques, serenament, sense perdre ni els nervis ni els papers, és el que pasa cada dia amb tothom que s’exposa als aparadors de l’opinió pública. Actors, autores, pintores, escultors, columnistes, arquitectes, periodistes, bloguistes,policies, etc., etc.
I la reacció davant les crítiques negatives (davant les crítiques positives tothom es comporta més o menys igual: apasionadament convençuts de que se’ls hi fa justícia(?) és el que dona llum sobre la personalitat i respecte pel pluralisme de molts d’ells.
M’ha fet molta gràcia la declaració, despòtica desil.lustrada, del bloger de que el comentari no el pensa borrar, per a que en quedi constància.
Quin poder més monàrquic absolut, aquest d’esborrar o no posts, segons agradin o no. Edat mitjana alta, ben alta. Servs, de la gleba, i senyors, dels blogs, ara?
Faci el que vulgui, que a ningú li importa. Però no auto-apunti mèrits que ningu reconeix.
I si vol fer pressumpcions, serà molt lliure, però no m’involucri pel mig. No busqui coartades que no existeixen. Jo no he dit , en cap moment, que em molesti que vostè critiqui les Engrunes, i a més ni ho penso. El que sí reitero es que aprenc més amb les engrunes de cada dia, que amb el seu blog.
I es un fet, ben personal, meu. I punt.
O es que tinc que mentir, sobre les meves pròpies experiències, per a que Vostè no es molesti? No fotem. que ja som grandets.
Un tal Andreu, com dieu.
P.S.- No feu el fariseu, si us plau. Si voleu tenir el meu-e-mail, l’exigiu en els posts. es ben fàcil,. com molta altra gent fa. El que no s’hi val és jugar a totes les cartes.
On sóc: on sempre, al meu e-mail.
Propi i intranferible i realment independent..
Tot i que ahir m’aconsellaven que deixés estar les engrunes de l’Oliver, dec ser tossut com una mula i avui l’he tornat a llegir. Pobre!, deu estar molt desanimat. Diu que la societat civil "s’afebleix més que mai" (alguna prova, Oliver?) I diu que els anys en què governava CiU era més feliç perquè el discurs nacionalista de CiU feia de contrapès a aquest afebliment de la societat civil. De quina mena de contrapès estem parlant? Ara bé, el nucli del seu article d’avui no és aquest sinó la frase que segueix: "Si hem mantingut el nacionalisme és perquè la nostra nació no ha tingut Estat propi". Cert! Però quan un llegeix l’article sembla que la intenció sigui: "no vulguem tenir un estat propi que s’acabarà el nacionalisme". Si això és el que vol dir, em reitero en un article que vaig escriure fa un temps: "Mori el nacionalisme! Visca el sobiranisme!" L’Oliver, al cap i a la fi, s’ha cregut això del postnacionalisme que gasta en Montilla. Un bon nacionalista reaccionaria amb una reactivació brutal de la societat civil que fes que el país sencer respirés més nacionalisme que mai. Què fa l’Oliver? Engrunes, és clar. I potser pretén que sortim a picotejar com gallinetes.
L’audiència de les engrunes diàries de l’Oliver i del petit automessies d’arenys és prou clara, any rera any.
A reveure, però jo sempre aprofito les engrunes de cada dia. I en canvi mai he pogut aprofitar gaire cosa nova d’aquest dietari.
Aprofito per felicitar-te perquè els teus articles estan molt ben escrits, no tens res a envejar (ans al contrari) a d’altres que escriuen diàriament a la premsa de paper, i ho fas amb arguments molt elaborats i amb unes formes exquisides, no insultes ni faltes al respecte. Et segueixo sempre i t’encoratjo a seguir escrivint. Salut i independència !!!
Xavier,
Som molts els que aprofitem dia sí, dia també, el contingut dels teus escrits. No penso perdre ni un segon a respondre l’ Andreu. No és mereixedor del meu temps qui recorre a l’insult en no tenir arguments per rebatre una opinió que no comparteix.
Ànims i endavant amb aquesta tasca en favor del "sobiranisme".
OPINIONS (77)
Joan Oliver m’ha sorprès
El periodiste Joan Oliver del
diari AVUI m’ha sorprès desfavorablement. Al seu espai “Engrunes” del dia
d’avui 4-I-2007, deixa anar una sèrie de frases contra Batasuna i la mateixa
ETA que em semblen totalment fora de lloc. –…sentir parlar per la ràdio
les putes de Batasuna pontificant sobre el “procés”, les responsabilitat del
govern espanyol i tota la pesca és més del que el meu estomac pot tolerar. El
fàstic davant aquests individus és infinit. I la pregunta, un cop més, és per
què redimonis els mitjans de comunicació els fem tant de cas?…
Fa una desqualificació
absolutament insultant, amb una visió netament espa-nyoliste d’una sèrie de
valors, que ho trobo absolutament desmesurat, tenden-ciós i fins i tot prepotent,
amb un accent que s’aproxima a la dreta més sinistre. La frase, les putes de
Batasuna intenta insultar amb un epítet que desqualifica en aquest cas a
qui l’utilitza. Amb Batasuna es pot o no estar més o menys d’acord com en tot
en aquest món, i no tan sols amb els que els representen sinó amb els milers de
persones que tenen al seu darrera. És una opció com una altra. Té la dignitat
d’aspirar a l’alliberament del seu país, dels opressors espanyols i francesos.
Ho fa pacíficament, i confessen que no entenen la brutal acció que ETA ha
portat a terme a “Barajas” amb aquest atemptat, que de moment ja ha
produït dos morts.
En el mateix article els
atribueix covardia i misèria moral. No són fora de lloc tots aquests
qualificatius que Joan Oliver llança contra Batasuna i els seus partidaris? No
crec que hi hagi cap concepció política que per si mateixa sigui immoral,
mentre respecti la llibertat dels demés. La mateixa ETA, amb l’acompanyament de
lluita armada, tan desqualificable com es vulgui, no deixa de tenir una plena
justificació moral en els seus objectius polítics. L’únic que és justament
rebutjable, és la manera de portar-ho a terme. Matar no és acceptable en cap
cas i ben rotundament, però això no desqualifica el seu ideari polític i
social, perfectament respectable i de ser respectat.
Crec que l’article d’en Joan
Oliver es desbarrant i deixa entreveure una posició excessivament escairada cap
a la intransigència sense mesura ni aturador. Als seus ulls, jo dec aparèixer
com una puta perquè discrepo radicalment dels insults que ell, tan
prolíficament pontifica contra aquestes opcions.
Hem d’acceptar d’una vegada que
el nostre món ha d’estar regit pel poble sobirà. Hem d’acceptar que la
sobirania recau sobre els dèbils, els que no tenim poder directe, i que els que
administren el poder ho han de fer al servei d’aquesta majoria, sense poder
repeteixo, però que som la sobirania popular. Sembla que aquests esquemes
costen molt d’entendre i posar en solfa. Hi ha un vici molt aferrat i és que
els que tenen el poder es creuen que són ells qui manen. Doncs no, en tot cas
són els que estan al servei de la majoria sobirana.
Els nostres polítics, em refereixo als
polítics catalans, són un exemple clar d’uns polítics sords i completament
negats al servei de la majoria popular i sobirana. El poble català naturalment
vol ser lliure i ells no estan al servei de la llibertat d’aquest poble, estan
al servei d’uns poders aliens al nostre poble, com són, el govern de l’estat
espanyol i en segon terme el govern de l’estat francès. Aquests dos governs
externs, estan contra la llibertat dels catalans, i els nostres polítics són
fidels col·laboradors d’aquests governs, corruptes, ocupants i destructors de
la sobirania catalana. Quan ho entendran tot això els polítics catalans?
Aquests darrers dies en Joan
Solà i en Salvador Cardús en uns articles memorables, han remarcat la
necessitat de “plantar cara” perquè “s’ha acabat el bròquil”,
doncs, quan serà que els nostres polítics s’adonaran del seu gravíssim i
negatiu error i es posaran al servei de la sobirania del poble català? És que
no ho entenen o no ho volen entendre, o no els interessa entendre-ho perquè els
seus interessos personals i/o de partit són prioritaris a les seves autèntiques
responsabilitats? A veure si baixen del seu hort privat d’una vegada i es
situen al seu lloc real de servidors de la llibertat de Catalunya. És l’única
missió que s’espera que exerceixin, la seva més alta responsabilitat al servei
de la llibertat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó! Sinó els titllarem de covards i
inclús molt pitjor!
Claudi Romeu, gener 2007
Xavier la blogosfera és de tots, dels que feu posts i dels que fem comentaris; i les maneres literaries són de cadascú.
Per altra banda qui fa posts sempre tindrà avantatges respecte a les opinions dels comentaristes.(com per exemple dedicar un post a l’Andreu cridant al llinjament)
Estaria bé que reconegueres que t’has passat amb l’Andreu i que has fet un xic massa del seu comentari.
Un anònim
Visitava ahir el teu bloc mentre ordenava idees per fer un comentari a El criteri…anònim! de l’Enric Borràs.
Allà em reafirmo en la decisió de no abonar els anonimats voluntaris, i combatre els anonimats forçats. Uns i altres ben lligats amb la frase d’aquella senyora amenaçant: "ja veuràs quan tornem a manar!"; per exemple.
Els primers perquè -volent o no- alimenten impunitats de responsables de callar veus. Com dic al comentari: Tenim
una història, i el present ben plens d’anonimats forçats i les seves conseqüències. Això crec que
ho hauríem de dir ben fort. Podria ser que això ajudés a no abonar els
anonimats voluntaris.
Com a blocaire, gràcies per la teva resposta a l’anònim. Ja que permet salvar un dels possibles efectes d’aquesta mena de comentaris-insult; la distorsió.
Salutacions.
Si serveix per a que el Sr. Mir baixi els fums, bé. Si no ha servit per a això, també. Ha estat força il.lustratiu. Es allò de "si no vols pols..no vagis a l era", de la nostra societat rural.
Ara, alguns postmoderns volen tenir la impunitat perpètua per a dir i redir, amb i sense coherència, oberts a tothom , diuen, però quan són criticats negativament, amb arguments, salten com els petits dictadors.
Els mossens, a les esglèsies, mai han dit que eren interactius amb els seus sermons.
I la tecnologia és ben senzilla i a l’abast de tothom. Si te’ns un blog, pots impedir post’s d’altri. Pots deixar-ho obert, però amb adreça e-mail comprovable prèviament, o pots deixar-lo obert sense cap comprovació d’adreça, i fent possible l’anonimat. Que no es dolent, per què sí, sempre. O no anem als espectacles de manera anònima?.
Ha estat la típica reacció del "crescut", del que es creu les seves pròpies fantasies. I quan alguna cosa se li critica, aleshores els altres sóm dolents, molt dolents.
I, com diu un company o companya, a atiar dues coses:
a)- linxament del "dolent" (el crític, i punt), deixem-nos de fariseismes religosos de "bons i dolents"…que nomes correspon, en tot cas, a Déu, per als creients, o a la justícia, per als assumptes terrenals.
b)- solidaritat ràpida de la colla. Per a no sentir-se sol davant "l’atac rebut"(??)
Imagineu la nostra classe política amb aquests neguits i aquestes pors mentals ,refractaris a qualsevol crítica i organitzadors de linxaments dels missatgers?
Alguna part de la classe política catalana sí és així. Dissortadament. El màxim líder de l’històric partit d’en Macià, per exemple. Dues vares de mesurar, dues graduacions als ulls, incoherències, i, sobretot, messianisme, en un o altre nivell.
Aixi els hi van les coses. I no me’n alegro. Però senyals d’intol.lerància profonda, sempre negatives.
I per acabar, Sr. Mir., no cal que em doni consells o em suggereixi obrir blocs. Ja en tinc d’oberts. I sense cues de palla, per cert.
b)