(Aquesta entrada és continuació de l’anterior)
"La participació d’ERC en el Govern Catalanista i d’Esquerres ha tingut una gran virtut, que no és pas la seva "acció de govern", sinó que ha aguditzat les contradiccions dels legitimadors de la monarquia postfranquista. Sense buscar-ho, fins i tot volent-t’ho evitar, ha posat de manifest el conflicte entre Catalunya i Espanya de la manera més descarnada des de 1939: em refereixo als dos anys de campanya anticatalana. La temperatura va pujar tant que els poders fàctics catalans i espanyols van forçar el pacte Mas-Zapatero."
I si això és així, què et fa pensar que va ser sense proposar-s’ho. És evident que aquestes coses no es poden posar en un programa electoral, però jo posaria la mà al foc que ERC tenia en compte l’equilibri intern socialista i sabia que, per a alguns sectors del PSC no seria fàcil administrar el pacte amb els independentistes. Fixem-nos que Maragall tenia un programa per a vuit anys i al tercer ja ho ha deixat córrer. ERC, participant en el tripartit, ha fet que alguna cosa es mogui al PSC. I perquè un país avanci políticament hi ha una condició indispensable: moviment. Amb 23 anys de CiU no s’havien pas mogut tantes coses com en aquests tres darrers anys. L’estratègia d’ERC pot haver aconseguit un doble objectiu que tu mateix apuntes: que el PSC perdi el seu equilibri intern de manera definitiva a favor del sector Montilla (amb la qual cosa hi ha una colla de persones que queden orfes de representació política) i que CiU i PSC apareguin conjuntament com dos partits igualment sotmesos als poders fàctics. Si el PSC renuncia al catalanisme que podia representar Maragall i a més s’oblida de l’esquerra per lliurar-se als poders fàctics, ells sabran què volen fer en aquest país. I si CiU està diposada a continuar barrant el pas i fent la vida impossible a un partit catalanista com ERC, ells sabran la imatge que volen donar.
"El que més mal ha fet, el que ha creat l’actual desencís és la imatge d’aferrar-se als càrrecs, de partit àvid de tocar poder."
Aquesta és una imatge falsa que ha posat en circulació l’oposició. Que ningú sigui hipòcrita (i evidentment no va per tu, benvolgut Josep): tots els partits volen càrrecs, que per això es presenten a les eleccions. ERC és, de llarg, qui menys imatge d’avidesa de poder hauria de tenir, si ho comparem amb PSC i CiU. Ara bé: la importància d’exercir el poder és estratègica. De la mateixa manera que hi ha certa ideologia que consideraria un cop d’efecte estratègic que Montilla pogués ser president de la Generalitat, és igualment estratègic que certes conselleries puguin anar a parar a polítics independentistes. Té una altíssima simbologia que Benach hagi presidit el Parlament, però encara en té més que Educació, Comerç, Consum i Turisme o Governació, o la mateixa Conselleria Primera, hagin estat en mans d’independentistes. Ja sé que no ha servit perquè proclamem la independència, i que hem hagut d’entrar en cert joc de poder espanyolista, però la societat catalana (tota, no només la catalanista) ha acceptat amb normalitat que hi hagi consellers que defensen obertament la independència de Catalunya. S’ha demostrat que aquesta actitud forma part de la normalitat democràtica i que no és incompatible amb la capacitat de govern. Àixò és el que obre escletxes en les mentalitats socials. Perquè els independentistes convençuts no som els qui ens hem de moure. Del que es tracta és que es moguin els altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El "judici d’intencions" és un tipus de raonament que destrueix qualsevol debat i sempre he procurat evitar-lo, tot i que és possible que alguna vegada, de manera inconscient els faci. Però els fets són incontestables. A l’anterior legislatura ERC tenia 12 diputats al Parlament de Catalunya, els mateixos que el PP i es va abstenir en la votació de Jordi Pujol com a president a canvi de 8 o 10 punts que mai més ningú a tractat de comprovar si es van acomplir. Després la direcció d’Esquerra va proposar donar suport a CiU i es va convocar una Conferència Nacional a Manresa per ratificar aquesta opció. Ho recordo molt bé perquè vaig presentar una esmena a la totalitat que va ser derrotada per dos terços dels assistents. Al següent Debat de Política General Carod Rovira va fer aquesta oferta de suport al President Pujol. Però aquest la va refusar amb un menyspreu total envers ERC.
Després va instal·lar-se el discurs de l’equidistància: ERC tant podia aliar-se amb CiU com amb el PSC-PSOE. Aquesta estratègia, coincidint amb els pactes entre CiU i PP, van donar els 23 diputats actuals d’ERC.
Un cop signat el Pacte del Tinell va resultar que el Govern Catalanista i d’Esquerres era una "opció estratègica" que Esquerra Republicana tenia presa des de sempre, encara que l’havia amagada per sota de l’equidistància per murrieria política. L’endemà del decantament pel PSC-PSOE en un sopar-tertúlia en el que participava Carles Bonet, que havia estat el ponent a la Conferència de Manresa defensant l’aliança amb CiU, va sostenir que ERC sempre havia optat per l’esquerra. Hi ho va fer totalment convençut, malgrat l’evidència.
Totes aquestes giragonses tàctiques i estratègiques són les que provoquen en l’opinió pública la imatge de l’avidesa de càrrecs d’ERC. Perquè tant CiU com el PSC-PSOE han mantingut fins ara una línia més constant, resignant-se a passar a l’oposició quan no aconsegueixen la majoria, que els permet amagar millor el seu caràctes de partits clientelars.
Josep Pinyol i Balasch