(aquest és el tercer i darrer article)
"Si ERC es planteja les properes eleccions sense amplitud de mires, només com l’oportunitat de recuperar el poder, serà percebut per l’electorat com un "partit frontissa" disposat a pactar amb qui sigui, excepte el PP, per tornar al Govern."
ERC és ja, irremeiablement, un partit de govern. I si no els deixen ser partit de govern perquè la sociovergència ho impedeix, seran el principal partit de l’oposició, i això també serà un moviment de canvi important en la política catalana, perquè ICV quedarà en fora de joc i s’haurà de plantejar sumar esforços amb ERC. Val a dir, d’altra banda, que si ERC pot pactar amb qui sigui, és perquè aquest "qui sigui" també pacta amb ERC, i per tant, l’afecta igualment la imatge de partit frontissa.
"La pitjor actitud que es pot prendre, a partir dels resultats del referèndum de l’Estatut és ignorar tota la trajectòria que ha portar a la retallada de l’Estatut, a intentar "refer els ponts" amb les forces que han retallat l’Estatut com si no hagués passat res." Si ERC s’aïlla d’aquesta manera que proposes, està legitimant la sociovergència. Potser hi ha qui no veu bé el pacte entre CiU i PSC, però si CiU els convenç que ERC els hi ha obligat, la tindrem igualment i ERC quedarà com a culpable. ERC és un partit independent, aspira a governar en solitari com tots, però també com tots sap que haurà de pactar, i si tingués una predilecció especial pel PSC o per CiU ja s’hi hauria associat. Quan va triar el PSC, n’hi va haver que no ho van acceptar. Si ara triés CiU, també n’hi hauria que no ho acceptarien. Cap dels dos no és un pacte "natural".
L’enhorabona pel bloc, Josep. M’agraden molt les reflexions que hi fas. Espero haver aportat alguna cosa al debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si se’m permet participar en aquest debat, m’agradaria afegir una petita reflexió. Un cop aprovat l’Estatut de la Moncloa, tots els partits polítics hauran de fer una reflexió i adaptar la seva estratègia política a la nova etapa que ara s’obre en la política catalana. En el cas d’ERC, la veritat és que tinc els meus dubtes sobre el camí que ha de seguir. No acabo de veure-ho clar. L’altre dia, arran de la decisió de Pasqual Maragall de no tornar-se a presentar a la reelecció, en Carod va afirmar que això obria les portes a ERC per liderar el catalanisme d’esquerres. Però liderar el catalanisme d’esquerres implica acceptar implícitament l’Estatut de la Moncloa i gestionar, conjuntament amb els sucursalistes d’esquerra o els regionalistes de dreta, aquesta minsa autonomia que tenim. L’alternativa, al meu parer, seria enfortir l’esquerra nacional i independentista. Convertir-se en la primera força de l’oposició i enfortir el partit des de la base, colze a colze amb els moviments socials de l’entorn sobiranista (culturals, socioeconòmics, ecologistes, de defensa de la llengua, etc.).
És difícil de saber, en aquests moments de confusió, quina és la millor estratègia per tal de superar l’Estatut de la Moncloa com més aviat millor i reunir les condicions polítiques i socials necessàries per poder exercir el dret a l’autodeterminació. Espero que entre tots encertem l’opció correcte. I que la sort ens acompanyi…