En Pere B. ha afegit un comentari al diàleg que ahir plantejava i que, no cal dir-ho, és obert. Rebategem-lo, doncs, com a debat, i obrim-lo a tothom que vulgui. Diu en Pere B.: "En Carod va afirmar que això obria les portes a ERC per liderar el catalanisme d’esquerres. Però liderar el catalanisme d’esquerres implica acceptar implícitament l’Estatut de la Moncloa i gestionar, conjuntament amb els sucursalistes d’esquerra o els regionalistes de dreta, aquesta minsa autonomia que tenim." És que jo penso que l’estatut s’ha d’acceptar en el sentit que ha obtingut més suport del SÍ que del NO. És cert que l’abstenció és qui ha guanyat el referèndum, però si bé això pot ser un argument vàlid per tenir present el suport social d’aquesta llei orgànica espanyola, dubto que sigui rendible basar-hi l’estratègia. ERC ha de poder governar amb el nou estatut com ho feia amb el vell. D’altra banda, tal com jo interpreto els mots de Carod, es refereix al fet que el socialisme catalanista que fins ara podia representar Maragall ha cedit finalment el poc espai que tenia al PSC-PSOE de Montilla. Les baixes de Núria Albó i companyia ho corroborarien. Si ERC ocupa aquest espai sense representació política, el seu lideratge del catalanisme d’esquerres es consolida.
Un cop dit això, crec que cal pensar en els propers mesos distingint clarament la naturalesa del projecte polític i nacional d’Esquerra d’una banda i les combinacions postelectorals de l’altra. Tant si el pacte és possible amb els sucursalistes d’esquerra com si ho és amb els regionalistes de dreta, es tracta de dur a terme el projecte polític propi en el màxim grau possible. I això no té res d’estrany perquè és el que fan tots els partits. L’única manera d’assegurar-se que el projecte propi no s’ha de negociar amb ningú més és o bé treure majoria absoluta o bé quedar-se a l’oposició. I passar d’una cosa a l’altra sense etapes de possibilisme és francament difícil. I a propòsit d’això, anem per una altra cosa:
"L’alternativa, al meu parer, seria enfortir l’esquerra nacional i independentista. Convertir-se en la primera força de l’oposició i enfortir el partit des de la base, colze a colze amb els moviments socials de l’entorn sobiranista (culturals, socioeconòmics, ecologistes, de defensa de la llengua, etc.)"
Estic segur que Esquerra aguantaria amb molta més dignitat a l’oposició que no pas CiU o PSC, i no només perquè hi tinguin més experiència, sinó precisament per la capacitat de connectar amb tots aquests sectors socials. Però seria erroni plantejar la campanya i el projecte a curt termini amb la idea expressa de ser a l’oposició. D’altra banda, tampoc en aquest cas hi veig un camí necessàriament més planer, perquè dins de l’esquerra independentista també hi ha molts sectors que no voldrien mai fer pinya amb Esquerra. El 18 de febrer vam sentir queixes en el sentit que Esquerra es volia apropiar la manifestació, per exemple, i estic segur que aquestes dinàmiques no deixarien de donar-se. Jo penso que els partits tenen el projecte que tenen i en potencien una o altra línia en funció de les oportunitats que van sorgint. Amb el pacte del Tinell, Esquerra ha tingut l’oportunitat de posar damunt la taula la necessitat d’un nou estatut, i la de posar a prova l’equilibri intern del PSC-PSOE; i el resultat final l’estem coneixent aquesta setmana. Si en la propera legislatura és possible un pacte amb Montilla, potser serà la manera de naturalitzar el sobiranisme entre la població del cinturó roig, de neutralitzar futures actituds d’oposició al projecte d’alliberament nacional. Pensem que l’independentisme ha estat criminalitzat durant molts anys i que en la mentalitat de moltes persones de Cornellà, l’Hospitalet, Esplugues o altres ciutats aquest és encara percebut com un fenomen exòtic o propi de radicals. Si el canvi possible fos amb Artur Mas, potser seria el moment de posar-hi com a condició la formació d’un front no sucursalista que impliqui un full de ruta per al sobiranisme. Crec que el pacte ha de ser possible amb qualsevol dels partits catalans (tret, és clar, del PP), i que el mal no pot venir mai d’aquí sinó de l’actitud a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC es pot trobar en un atzucac : no pot créixer gaire més pel nacionalisme, perquè malhauradament no hi ha massa per créixer. Encara pot arreplegar alguna cosa de CiU, però no gaire si el seu projecte és fer pinya amb el PSc-PSOE.
En canvi, l’expulsió dels catalans del PSc li deixa una mica de marge per a créixer per l’esquerra, a condició de moderar una mica el llenguatge. Per això cal fer fora Carod (i Carretero, i Ridao…) i no presentar-se com a antiespanyol, que això espanta molta gent.
ERC té difícil la troballa dels propers votants, i molt em temo que optaran per la moderació verbal (no necessàriament per la moderació ideològica). En definitiva, faran una mica de CiU, acabaran agafant el gust al peix del cove, i acabaran reunint-se a sopar amb els prohoms de Catalunya. No fóra cas que prenguessim mal…
Mentre no hi haja una majoria social que recolçe l’independentisme com a solució més factible, a les hores millor aparcar-lo.
Per què, depenent com és plantetge l’independentisme pot esdevindre de moment, en un entrrebanc en l’actual mar de l’Estat, per l’evolució, respecte del catalanisme politic i social.
1) El desgast que suposa per Esquerra fer president un adversari polític i formar part del govern català com a partit minoritari és molt gran. En aquesta legislatura ho hem vist. No només ha estat objecte d’una forta pressió per part de l’oposició -com és normal i lògic- sinó que les travetes dels altres partits que formaven part del govern han estat constants: la sortida de Carod del govern, les dificultats per crear l’Oficina Antifrau o el tema del finançament del partit, per citar-ne algunes.
2) Si Esquerra pacta després de les eleccions de la tardor amb el PSC-PSOE o CiU i entra al govern haurà de gestionar l’Estatut de la Moncloa i, per tant, no podrà posar sobre la taula en els propers anys no ja el dret a l’autodeterminació, sinó ni tans sols l’Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre. ¿No seria més útil per al país que al voltant d’ERC es construís un projecte polític ambiciós i de futur que fos l’alternativa al statu quo que representa l’Estatut retallat que ara ha sigut refrendat?
És a dir, des del meu punt de vista, la participació d’Esquerra en el proper govern de la Generalitat amb un president que no sigui d’ERC i com a partit minoritari, el lligaria de mans i peus i desactivaria les reivindicacions nacionals catalanes per una bona temporada.