Ja vaig escriure fa uns dies que l’independentisme, tant el parlamentari com l’extraparlamentari, en totes les seves expressions, faria bé d’arribar al referèndum defensant una única opció, ja fos el NO o el vot NUL. D’entrada, si es dóna per fet que el SÍ serà majoritari i que no hi ha res a perdre, el vot NUL, el que contindria una papereta amb la inscripció VULL LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, expressa molt millor la voluntat del sobiranisme. En canvi, la importància d’aquest matís en l’expressió podria quedar en segon pla si el NO tingués possibilitats reals d’imposar-se. Si no hi ha canvi de plans, tenim dos mesos i mig per debatre aquesta qüestió. En la mesura que siguem capaços de raonar i d’argumentar públicament, en la mesura que un debat d’aquestes característiques pugui arribar als mitjans escrits, a les ràdios i a les televisions, ens podríem trobar que el debat estúpid a què alguns polítics volen reduir el referèndum quedi en el ridícul més espantós. Dir, com ha dit Zapatero, que cap partit d’esquerres no pot rebutjar aquest estatut és, novament, una bajanada i una manipulació indigna d’un president del govern espanyol.
El 18 de febrer, la societat civil va sorprendre tothom amb una manifestació que, sota el lema SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR va aplegar centenars de milers de persones. Aquella manifestació no va tenir el suport necessari per part dels mitjans ni per part dels partits polítics, tret d’Esquerra. La manifestació va introduir un element nou en el procés de reforma de l’Estatut: la societat civil palesava que s’interessava per l’autogovern i que no era indiferent a la reforma estatutària. A més, exigia que es fes en un sentit determinat: reclamava el dret de decidir. Deixava, per tant, la pilota a la teulada dels partits polítics tot esperant que es tingués en compte aquella reclamació unànime. Avui, quan el Congrés ja ha aprovat la reforma, ja tenim la resposta. Aquella manifestació ha estat menystinguda i traïda. El Congrés ha dit que l’única nació sobirana és Espanya i ha exercit per nosaltres el dret de decidir. Ja està fet. Ara, per tant, si es manté la convocatòria d’una segona manifestació pel 23 d’abril, no s’hauria de fer en els mateixos termes. Cal palesar la indignació pujant un esglaó més en les nostres exigències i cal superar numèricament la manifestació del 18 de febrer. Atès que la Plataforma pel Dret de Decidir és un dels principals actors en aquest debat, el lema que adopti en aquesta segona convocatòria ha de permetre l’adhesió tant dels partidaris del NO com dels partidaris del vot NUL i, alhora, ha de recollir aquesta indignació que deia. Potser un lema com ara NACIÓ CATALANA, NACIÓ SOBIRANA podria funcionar. Que ho decideixi la Plataforma.
El lema triat, sigui el que sigui, hauria de permetre que les dues manifestacions que hi va haver al febrer convergissin en una de sola el 23 d’abril. I aquest, en tot cas, és l’esforç que demano personalment a l’independentisme anomenat radical que es va manifestar l’11 de febrer. Cal reconèixer que les retallades consumades, l’engany de Zapatero i la traïció dels partits catalans que s’hi han avingut els ha donat la raó també a ells: cal abandonar definitivament el camí de les reformes i posar sobre la taula, sense embuts, el debat sobiranista. En contrapartida, els demano que facin pinya per una gran manifestació que torni a fer evident a la classe política catalana que la societat se sent traïda per les connivències en la negació de la decisió presa pel Parlament de Catalunya.
El tercer gran agent d’aquest debat, si se’m permet aquesta simplificació, seria ERC. Des d’Esquerra, les reticències al vot NUL s’argumenten dient que és un vot antisistema i que seria difícil que un partit de govern ho pogués sostenir. Per a ells seria més digerible el NO. Ara bé: com a partit de govern ja fa molt temps que els pressionen perquè votin que SÍ, per la qual cosa, el NO tampoc els estalviaria aquesta pressió. D’altra banda, quan una expressió antisistema és assumida per centenars de milers de persones, potser el problema és el sistema. M’explico: el que hi ha damunt la taula és un intent d’apropiació del sistema per part de la classe política i una resposta popular d’indignació davant d’això. El poble diu que tenim el dret de decidir, però la classe política decideix que no el tenim abusant d’una representació parlamentària que no dóna llicencia per a tot. Per tant, en la mesura que la manifestació del 23 d’abril sigui un èxit encara superior a la del 18 de febrer, a Esquerra li serà més fàcil unir-se a aquesta expressió popular. El suport d’Esquerra a la iniciativa VOTA INDEPENDÈNCIA no és pas inassumible. Però anem a pams i, abans que res, procurem fer de la manifestació del 23 d’abril un gran èxit de tot Catalunya i un pas més cap a una posició unitària en el referèndum del 18 de juny.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1. Hauriem de descompar ja, que ERC dirà si " critic" al referèndum, per la qual cosa no crec que torni ha està interessada en una altre manifestació.
2. Aquesta plataforma, pel que se´està morta. Personatjes com Pere Garriga ( sembla ser militant de ICV treballant a la Diputació de`n Corbacho) acostumats a infiltrar-se en tot tipus de moviment per tant de bloquejar-los i manipular-los i ho han tornat a aconseguir.
3. Hi ha un gran nombre de gent, amb ganes de mobilitzar-se, de anar més lluny, de lluitar per la plena sobirania, però ens falten organitzacions amb capacitat de tirar-ho endevant.
Si volem un moviment fort, poderós, necessitem una organització forta i poderosa, amb uns objectius ben clars del què s`ha de fer ara, demà, a mig termini i a llarg termini. No valen moviment asemblearis, molt dignes a curt termini, però sense uns objectius i unes mesures clares per el futur.
4. Puc semblar una mica pesimiste, però veig que els propis catalans ens estem posant pedres a la butxaca.
Com sempre, trobo que dius opinions molt encertades.
Per la diada de sant Jordi, ja és segur que es farà una manifestació?
On s’hi pot trobar informació?
Si pressionem, per damunt de tot amb continuïtat, això està fet!!!!