Passada una primera fase en la qual hem
valorat molt positivament la democratització que han
significat els blocs a l’hora de tenir l’opció de publicar
tota mena d’informacions i continguts, fa temps que reflexiono sobre
els blocs, el periodisme i l’economia. Des del mes passat estic fent
una assignatura sobre Periodisme Digital a través de l’Ateneu
Universitari de la UOC i paral·lelament escolto i llegeixo
diverses fonts en aquest sentit. Hi ha una cosa que em preocupa a
propòsit del fenomen blocaire al nostre país i té
relació amb la llengua i el mercat. Observo que hi ha una gran
quantitat de blocs, d’informació. Hi ha persones que publiquem
senzillament la nostra opinió sobre l’actualitat política,
però d’altres mantenen uns blocs d’altíssima qualitat,
que són una font d’informació de primer ordre. I ho fan
per amor a l’art, al final (o en tot cas al marge) de la seva jornada
laboral.
A partir d’aquesta pràctica, hi
ha qui aconsegueix moltes visites i hi ha qui n’aconsegueix menys. La
majoria no es plantegen pas guanyar-s’hi la vida, suposo, encara que
estiguin fent un periodisme de qualitat sobre temes sectorials o
locals o del tipus que sigui. Ara bé, quan per fer exactament
el mateix però en llengua castellana o anglesa veus que altres
blocaires multipliquen les seves visites i que arran de l’èxit
poden començar a plantejar-se ingressos per publicitat,
aleshores comencen els problemes. Si el mercat mana (i ho fa), ens
trobarem en el fenomen blocaire amb les mateixes tendències
que afecten altres mitjans. D’una banda, la temptació de
canviar de llengua per tenir més mercat. De l’latra, la
sostenibilitat del manteniment de tots aquests espais. És
evident que darrere dels textos hi ha persones amb feina, família
i obligacions de tota mena. Si aquesta mateixa realitat té
accés a la professionalització en les llengües
castellana o anglesa i no en té en la llengua catalana, és
evident que l’economia del coneixement i la societat 2.0 es
desenvoluparan molt millor en els dos primers casos que no pas en el
darrer. Mentre uns seran professionals i crearan empreses, els altres
no ens mourem de l’àmbit de les afeccions.
En el marc d’aquestes reflexions, fa
uns dies vaig llegir al bloc La
duda digital que el diari Levante
havia proposat retribuir els blocaires. Entre els comentaris a aquell
apunt n’hi havia que remetien a altres iniciatives semblants, com
Redactores.es o
Sociopolitica.com. La qüestió
no és senzilla. El perill és perdre la llibertat que
dóna no dependre de cap sou, però aquest és el
mateix risc que ha tingut sempre un columnista pagat per un mitjà.
L’avantatge és evident i no voldria centrar-lo tant en les
economies individuals (a tots ens agradaria cobrar pel bloc, suposo)
com en l’economia del coneixement del país. Però
s’entén que la proposta es fa a blocs en llengua castellana
perquè és en aquesta llengua que s’obtenen més
visites i per tant és possible la publicitat. Parlen d’un
miler d’usuaris únics diaris. Quants blocs en llengua catalana
tenen més de mil usuaris únics al dia? Aquest
que esteu llegint té el rècord en 632!
De moment deixo aquí la
reflexió, però m’agradaria que arribés a les
institucions, als professionals i empresaris del món de la
comunicació. No es tracta d’anar de cul al darrere de quatre
xavos, sinó de pensar com articulem tot això de manera
que aconseguim treure profit de l’esforç individual, un profit
econòmic i nacional, que es tradueixi en empreses viables, que
generin riquesa i paguin impostos. No pas grans fortunes, però
sí potser una xarxa d’autònoms o de petites empreses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… ja la coneixes: una nació sense estat, un poble sense llengua. Sense un estat que vetlli per la llengua i la cultura catalanes difícilment ens en sortirem en aquesta i en d’altres qüestions.
Potser ja el coneixes, però et (us) recomano que llegeixis el text La llengua catalana. Un futur esplendórós d’en Gabriel Bibiloni (el pots trobar aquí, i aquí el comentari i altres textos del mateix autor), el text és deliciós, intel·ligent i fica el dit a la llaga.
Salutacions,
PS Si et trobes algun Vives per Arenys saluda’l, probablement sigui parent meu 😉
Blocs amb estrella és un portal de blocs que neix amb l’objectiu de donar suport a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. és doncs un portal “militant”, en el sentit que els blocs que s’hi reuneixen militen en favor d’un canvi de rumb del partit. Tanmateix, no és pas un portal de blocs de militants del partit, i això cal remarcar-ho. ‘Blocs amb estrella’ no és un portal dirigit des de cap dels sectors d’Esquerra Republicana. És un portal fonamentat en l’opinió individual i lliure dels blocaires que hi col·laboren, blocaires que se senten moralment i emocionalment compromesos amb Esquerra, però que no hi pertanyen necessàriament.
És, però, “Blocs amb estrella” un portal políticament neutral? No. No ho és. Els blocs que s’hi sindiquen comparteixen el desig d’un canvi profund dins d’Esquerra. Un canvi que ha de fer-se posant la visió de país per damunt de qualsevol interès, partidista o individual, i un canvi que ha d’esdevenir-se amb rapidesa. Perquè vénen mals temps, o potser perquè ja tenim a sobre els mals temps. Un canvi que ha d’esdevenir-se abans que l’entusiasme sobiranista reactivat amb encert per part dels encara dirigents d’ERC no es converteixi en abandó i en desànim… per culpa de l’actual política erràtica d’aquests mateixos dirigents.
La subordinació als socialistes, el pragmatisme beneit, la feblesa de temperament, l’afany de poder, l’exasperant retòrica de l’acotament de cap, les paraules buides… Ni Esquerra Republicana ni el conjunt del país no mereixen aquest capteniment. és per això que creiem que cal un canvi de rumb, que cal un canvi de persones i de continguts, un canvi profund d’estratègia política. Cal que ERC torni a representar el país, que torni a representar l’essència de la lluita per la sobirania de Catalunya. Sense renunciar a les polítiques progressistes que li són consubstancials, però sense abandonar tampoc l’objectiu irrenunciable del partit: la plena sobirania de Catalunya.
Des de fora del partit, els “Blocs amb estrella” reunits aquí creuen fermament que la renovació dins d’ERC la representa Reagrupament.cat. Sense exclusions i sense fanatismes, sense prejudicis i sense animadversions radicals, creiem que Joan Carretero ha d’encapçalar aquest anhel de canvi. Les seves propostes, la seva demostrada honestedat i la decidida voluntat de canvi que representa ens conviden a fer públic el nostre suport a Reagrupament. Perquè creiem encara, obstinats i tenaços, en els valors i en el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Però sobretot perquè creiem encara, sempre, obstinats i tenaços, en els valors i en el futur del nostre país.
http://www.blocsambestrella.cat
Benvolgut Xavier,
Jo voldria enfocar la teva reflexió en funció de l’experiència històrica. Com a persona que ha tocat aspectes culturals, premsa i educació no formal al llarg del XIX i del XX he de dir que, això de treballar per amor a l’art, i fer productes d’altíssima qualitat sense esperar cap remuneració, és més comú del que t’imagines. Alguns exemples. L’Ateneu Naturista Eclèctic feia cursos d’idiomes per correspondència… de franc!, com una universitat lliure (una mena d’UOC sense tecnologia) a la dècada dels vint. Grups artístics, començant pel mateix Salvat Papasseit, a qui precisament no abundaven els diners, era capaç de fundar revistes. Les primeres representacions d’Ibsen, organitzades pels “anarcos” de la Colla del Foc Nou, amb traducció al català inclosa, ho feia gent voluntària, sense cap més interès que el d’expressar-se. Els blocs, en certa mesura, corresponen a aquesta tendència de “llarga durada” que consisteix a desmentir Adam Smith. Allò que motiva els individus no és el guany econòmic, sinó moltes altres raons, sovint contradictòries entre sí. I el desinterès no és tan infreqüent com creuen religiosament els neoliberals.
Jo estaria encantat de cobrar pel meu bloc. Tanmateix, el fet de no tenir remuneració m’ofereix una independència intel·lectual que no té preu.