Jo era simpatitzant i votant de Ciudadanos, cada moment de lleure (fins i tot en estones que esgarrapava a la feina) aprofitava per fustigar catalanistes. En fòrums, blogs i xarxes socials.
Un dia anava en mountain bike per la vora del Ripoll. Escoltava Loquillo pel meu iPod i barrinava com hackejar el Racó Català. De sobte em vaig entrebancar amb un roc, vaig caure i vaig quedar estabornit. Foren segons, però tota la meva vida em passà per davant. En obrir els ulls vaig veure una figura fràgil vinclada al meu davant, algú amb un bigotet, els cabells embullats, l’esguard trist i les mans dins de les butxaques d’una americana atrotinada.
“Pol, perquè em persegueixes!”
Jo que estava convençut que els homes no ploren vaig arrencar a somicar desconsoladament i una llum brillant m’enlluernà!
Des d’aleshores sóc independentista. Enguany la declaració de renda m’ha sortit positiva: el primer dia de campanya he fet l’ingrés a l'Agència Tributària de Catalunya. I que em vinguin al darrere!
Tots coneixem la vida i l’obra d’una figura tan nostrada com és Sant Ramon de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, 1185? - Barcelona, 1275), un personatge clau en la història de Catalunya, i que a més va rebre la distinció de la canonització (la seva festivitat se celebra el 7 de gener). Aquest sant té dedicats molts carrers i places en la nostra allargassada terra i, casualment, a Sabadell el carrer de Sant Ramon està situat al barri de Gràcia, és la continuació del carrer de Roger de Flor, passada la Gran Via.
El que no és tan conegut és que durant un curt període de temps aquest carrer del nostre barri va tenir un altre nom; el dia de Reis de 1937 (el 6 de gener, precisament la vigília de Sant Ramon) va rebre el nom de Rizal (en la mateixa data el carrer de la Reina Elionor passà a anomenar-se Proudhon i a partir d’aquest moment en el centre de Sabadell hi trobarem els carrers Kropotkin, Campalans, Marx, Ferrer i Guàrdia, Maurín, Marat, Garcia Lorca, Bakunin, URSS, Lenin...). Dos anys després, el 27 de maig de 1939, els sants, les santes i les mares de déu retornaren als carrers, i ho van fer en una llengua forastera: calle de San Ramon de Peñafort. Però, qui va ser José Rizal?
Començo pel començament: sóc del Maresme, una comarca privilegiada, amb mar i amb muntanya. En la meva infantesa l’estiu era platja; la primavera, la tardor i –quan el temps ho permetia- l’hivern, bosc i muntanya. Musclos i gambes; espàrrecs, bolets i cargols. Fruita de bosc i herbes aromàtiques i remeieres. Peixos, pops i salabror.
Quan vaig venir a Sabadell i vaig anar per primera vegada al bosc de Can Deu vaig opinar que era un bosc degradat que amb prou feines mereixia aquest nom. L’Imma em va fer saber la dita: “Bosc de Can Deu, qui t’ha vist i que et veu!”.
Ara quan torno a Caldes i volto per Sant Vicenç, Arenys o Llavaneres veig que no és un territori tan idíl·lic. La via del tren va ser una primera barrera històrica, la NII ha crescut molt des de que jo era un nen, i fa temps que es va afegir una autopista amb els seus accessos. Un fotimer d’urbanitzacions: una comarca trinxada. I a marina, ports esportius que fartanerament s’han cruspit les platges.
He anat tornant al bosc de Can Déu, primer amb una filla, ara amb dues. Hi hem passejat, hem visitat la masia, hem participat en tallers, hem viscut festes de la primavera organitzades per l’obra social de Caixa Sabadell.
Caixa Sabadell que juntament amb les de Terrassa i Manlleu s’unificaren (per exigències de... de què? de qui?) en Unnim. I la lògica preocupació per l’obra social de les entitats originals. Preocupació que ha crescut quan l’entitat resultant ha esdevingut un banc propietat de l’Estat espanyol. “Aquests no saben que és obra social!” ens ha espetegat avui una monitora que pateix per la seva feina.
I també avui hem pogut copsar l’impacte del gasoducte Martorell-Figueres les obres del qual està duent a terme l’empresa espanyola Enegas. Segons Unnim tindrà un impacte reduït sobre la finca i els usuaris. No ha estat la impressió que hem tingut en veure la gran rasa, la tala destralera i brutal. Properament aquesta gran rasa arribarà a la llera del riu i pujarà cap al Torrent de Colobrers, si no ho impedim ens trinxaran un altre tros de país.
Com a colofó de la recent reforma constitucional (duta a terme respectant escrupolosament els preceptes i estàndars democràtics i jurídics espanyols) el passat 27 de setembre el Boletín Oficial del Estado, en un obligat rampell de multilingüisme, va publicar aquesta reforma –degudament sancionada pel rei d’Espanya- en totes les llengües de l’Estat: espanyol (altrament dit castellà), euskera, català, gallec i valencià.
[...]
Arxius:ReformaCE- Textos de la Reforma constitucional
Vaig néixer el 1966, en aquest mateix carrer, concretament al número 20, aleshores n’hi deien la Carretera, perquè era això, un tram empedrat de la NII que trencava el poble i per on circulaven cotxes i camions en ambdues direccions. Quan era menut m’hi van atropellar, per sort la cosa no va passar d’un ensurt.
Si avui haguéssim de triar els 3 carrers principals de Caldes, segur que coincidiríem en la Riera, el carrer Major i el Camí Ral, però aleshores la Carretera, amb l’humil Carreró arrepenjat, era la veritable artèria comercial del poble, un carrer amb metge, farmàcia, taxista, sereno, carter, l’alcalde, barberia, espardenyeria, botigues, fuster, bars... gairebé només hi faltava el capellà!
Els primers anys que recordo foren per a mi una època feliç, però grisa, amb tot de fotografies en blanc i negre, amb un únic canal de televisió que emetia en una llengua que no parlava ni a casa ni amb els amics. Un temps de créixer pensant que -llevat d’allò explícitament permès- tot estava prohibit, de creure’m espanyol fins que em vaig adonar de l’engany; ara espero que això se solucioni del tot en el meu proper DNI i que puguem construir un país lliure, just, integrador i pròsper.
I vaig néixer en una casa pública, o per ser més precisos –no penséssiu pas malament- en una casa amb un espai públic, “Telèfunus”, el locutori telefònic de Caldes: la iaia Francisca -que amb 103 anys és l’àvia de Caldes-, i sa germana, la tieta Neus, eren les telefonistes, i tenien la col·laboració de noies del poble, com la Núria Forneguera o la Mercè Ferrarons. Ma mare, com tantes dones de l’època, feinejava a casa, que no era pas poc! Aleshores encara vivia la besàvia. 3 anys després, en la mateixa casa, a la mateixa habitació i en el mateix llit va néixer la Tresa, ma germana. Segurament massa dones per només el meu pare i jo!
Casa meva tenia durant tot el dia les portes obertes, i a vegades fins i tot venia gent de nit o calia anar a buscar algú que rebia una trucada. Jo a la tarda, de ben petit, amb els tebeos de l’època, el Jabato, el Capitan Trueno, demanava a algú que esperava una conferència si me’ls podia llegir.
Creuar el carrer, per anar a la botiga del davant, cal Peó, era una aventura, sortia amb l’ampolla de Vichy buida per canviar-la per una de plena. En canvi, per anar a l’estanc a buscar Record o 46 per al pare, o el divendres el TelePrograma, no calia que baixés de la vorera. El pa a can Bitlloc, el braç de gitano a l’Espiga. El meu millor amic, el fill del recader, vivia a quatre passes, a la baixada de l’Estació.
Vaig passar 3 anys a les Hermanes Dominiques i 3 més a l’Escola Parroquial. Després, fins a 8è d’EGB, penya amunt cap a l’Escola Nacional Sagrada Família, una escola que en paraules de la delegada del Ministerio de Educación que la inaugurà, reunia “niños y niñas de Caldas de Estrach y de San Vicente del Montealto” (allò va ser patètic, però a la nostra edat només ho vam trobar ridícul).
Malgrat que des del capdamunt del carrer se segueixen veient la Torre dels Encantats, incomprensiblement d’Arenys, i un parc que crec que s’hauria de dir d’una altra manera, han passat els anys i algunes coses han canviat en aquest nostre carrer, ara és allò que se’n diu, més “pacífic”. A mi la vida me n’ha allunyat: ara visc a l’excombativa Sabadell amb l’Imma, la Irene i l’Aitana, però retornem sovint, i a la festa major no hi he faltat mai: a casa hi ha la família, al poble hi ha amics i hi mantinc un compromís que ve de lluny.
Coses que havien de canviar i han canviat, d’altres que han canviat i potser no calia, una vila que sortia poruga i esperançada d’una dictadura, i que 40 anys després jo voldria que s’agradés més, tant per dins com per fora.
Vull agrair a la gent d’Arrels Cultura haver-me permès adreçar-me a tots vosaltres, a obligar-me a fer memòria i poder compartir alguns records, unes vivències transcorregudes en els que han estat, són i seran, el meu carrer i el meu poble. I, finalment, a tots els caldencs i caldenques, sigueu o no del Camí Ral, i als amics i amigues presents de fora de Caldes, us desitjo una bona Festa Major!
Del document commemoratiu de la PAS, "1 any de piulades i refilades: de la Consulta sobre la independència de la nació catalana a Sabadell a referent de l’independentisme unitari (25 de febrer de 2010 a 25 de febrer de 2011)", reprodueixo l'interessant pròleg que ha fet en Marc Belzunces. Podeu descarregar-vos el document complet que figura com a adjunt.
Algú es recorda de com era
el món abans d’Internet? Els que vivim més o menys cada dia això de la xarxa
però que també hem viscut un món sense ella, segurament ho hem oblidat.
Internet és llibertat, i hom s’acostuma ràpidament a la llibertat.
Avui podem conversar
diàriament amb gent d’arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes o de
qualsevol altra part del món. Abans no podíem. Avui podem llegir mitjans
d’arreu dels Països Catalans. O sentir-ne les ràdios i veure’n les televisions.
Abans no. Cada vegada serà més fàcil. La darrera revolució a Internet, la de
les xarxes socials, ha permès un grau de llibertat d’expressió, d’intercanvi
d’idees i opinions mai vistos abans, no ja en la història del nostre país, sinó
en la història de la humanitat.
Internet ha permès
desenvolupar, des de fa ja anys, noves maneres de relacionar-se, de treballar i
d’aconseguir objectius, dificultant o impedint el control i l’oposició
d’altres. A Internet, la gent és lliure d’iniciar els projectes que vol amb qui
vol. Certament no ho hem desenvolupat nosaltres, nosaltres no hem estat els
innovadors en això, però ho hem pogut aprofitar gairebé des del principi. A
Internet ja no té gaire sentit de queixar-se del que fan els altres, no pots
oposar-te al que fa cadascuna dels 2.000 milions de persones que hi ha a la
xarxa. El que té sentit és saber què hi vols fer tu. I això trenca el paradigma
on s’havia ficat la societat catalana: la cultura de la queixa.
A Catalunya sempre hi ha
hagut una xarxa d’associacions important, com a mínim en el darrer segle.
Segurament l’associacionisme tradicional no està explotant encara tota la
potencialitat de les noves tecnologies. Però en aquest nou món de les noves
tecnologies, la gent, els individus, no s’han quedat quiets.
I quina és una de les
primeres coses que ha fet aquesta societat internauta catalana? Parlar de la
independència. Ni més ni menys. Des del moment en què hi ha hagut total
llibertat d’expressar-se, un dels temes recurrents és la independència de Catalunya.
Des de cordials converses, fins a encesos debats. A correus personals, a
llistes de correus, a fòrums, al Facebook,
al Twitter o on sigui. Arreu. S’hi
han fet amistats vertaderes, fins a enemistats irreconciliables. Però la gent
parla lliurement, expressa el seu parer, el seu anhel, la seva voluntat, les
seves idees. Hem estat massa temps callats, amb por de dir el que pensàvem.
Que tothom digui el que
pensa és la condició necessària prèvia perquè una societat arribi a un acord.
Primer la societat s’ha de reconèixer, i després ha d’acordar quin futur vol. I
en això estem. Digueu-me agosarat, però sóc del parer que tot aquest xup-xup a
Internet, tot aquest intercanvi d’opinions, de parers, de projectes, ens ha dut
al GRAN moviment social actual català: les consultes sobre la independència de
Catalunya.
Avui dia no hi ha cap
moviment social més important que el de les consultes. Cap altre moviment pot
mostrar un nombre tan elevat de voluntaris i participants. Ni un partit
polític, ni un club de futbol, ni l’ecologisme ni l’antimilitarisme, ni cap
altre. No vol dir que uns temes siguin millors que uns altres. Vol dir que el
tema que més preocupa a la societat catalana actualment és la independència de
Catalunya. Que ens demostrin el contrari, si no: quins nombres pot mostrar
cadascú?
Algunes persones diran que
som pocs. No entenen quin és el món on viuen. Un món postmodern, un món amb
societat complexes. Ja no hi ha opcions úniques. Ni dues ni tres. Hi ha mil
opcions, i per això és difícil moure a un gran nombre de persones per un
objectiu. Cada vegada és més difícil. Un temps en què són difícils els
lideratges. La gent no accepta a qualsevol sinó que vol algú que demostri de
veritat que mereix liderar alguna cosa. Ja no triomfen les majories (realment ha
passat algun cop?), sinó les minories més actives. L’independentisme a
Catalunya ha esdevingut ja la minoria més activa. Això no ho atura ningú. La
llibertat proporcionada per les noves tecnologies és a nivell mundial, no és
només per a nosaltres. Aturar-nos a nosaltres, és aturar al món, i això no és
viable.
Aquest llibre és un
exemple de tot això. Piulada a piulada, voluntari a voluntari, s’ha fet i s’ha
dit el que s’ha volgut per a un futur millor. Només faltaria que no ho
poguéssim fer! Tan sols és l'inici. Per acabar, permeteu-me que us faci una
proposta. Quan algú us pregunti inquisitorialment perquè voleu la
independència, jo us proposo dues piulades: 1.- Perquè em dóna la gana. 2.-
Perquè vull ser feliç. Ningú no n’ha de fer res, del que voleu i penseu.
D’uns
anys ençà les formes d’organitzar-se i de difondre missatges polítics
també han sofert grans canvis, i el principal responsable han estat les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC), concretament Internet.
El nostre país i la nostra cultura van ser dels primers en aprofitar
aquesta onada, i un bon exemple és la presència i l’ús que l’independentisme català fa de les eines 2.0. La PAS,
no ha estat ni és una excepció: blogs, repositoris en línia de
fotografies i vídeos, presència a les xarxes socials, ús intensiu i
extensiu del correu electrònic…
Per commemorar el 1r aniversari de la Consulta sobre la independència de la nació catalana a Sabadell el 30 de maig de 2010 (30M) hem fet un recull d’un any de “piulades” de la PAS: Per si algú no ho sap, això són les curtes intervencions (d’un màxim de 140 caràcters cadascuna) que la Plataforma (@pasabadell) ha fet en la xarxa social Twitter.
La
part principal correspon a la preparació del 30M i al desenvolupament
d’aquesta data històrica, però posteriorment la PAS també ha informat
sobre les pròpies assemblees, ha convocat i organitzat actes propis (Fem llum a la independència,
l’autocar al partit Catalunya-Hondures, la 1a jornada de treball…) o
aliens (la manifestació del 10J, les concentracions per les sentències
contra el català, la Consulta a Terrassa i a Barcelona…). Twitter també
ha estat un canal per difondre la nostra posició cara als comicis
autonòmics i municipals, i per oposar-nos al tancament de TV3 al País
Valencià.
El
document l’hem completat amb fotografies, altres imatges i alguns
textos ressaltats amb requadres. Us demanem disculpes per la qualitat de
les fotografies: per obtenir un document d’un tamany correcte hem
rebaixat molt la seva resolució en detriment de la qualitat de la
imatge. Però si voleu veure bones imatges passeu-vos a partir d’aquest
divendres 27 de maig a la tarda per Òmnium Cultural: hi trobareu una Exposició fotogràfica sobre la Consulta (fins el dia 19 de juny, les tardes dels dies feiners de 4 a 8 de la tarda).
Aquest document el prologa el ciberactivista Marc Belzuncesque ha acceptat molt amablement la petició, el seu text comença:
“Algú
es recorda de com era el món abans d’Internet? Els que vivim més o
menys cada dia això de la xarxa però que també hem viscut un món sense
ella, segurament ho hem oblidat. Internet és llibertat, i hom s’acostuma
ràpidament a la llibertat.”
En
diu: “I quina és una de les primeres coses que ha fet aquesta societat
internauta catalana? Parlar de la independència. Ni més ni menys.”
I
acaba amb un bon consell: “Quan algú us pregunti inquisitorialment
perquè voleu la independència, jo us proposo dues piulades: 1.- Perquè
em dóna la gana. 2.- Perquè vull ser feliç. Ningú no n’ha de fer res,
del que voleu i penseu.”
I
és que per molts ciberactivistes a la Xarxa ja tenim un Estat propi,
ara es tracta de proclamar-lo i construir-lo en aquest racó de la
Mediterrània!
Hi ha coses que hi ha gent que té malenteses. Per exemple la conjunció “o”. Quan algú escriu que per dinar es menjarà un bou amb banyes i/o una plata de canalons comet un atemptat dietètic (si ho perpetra) però també cau en un error lingüístic. La conjunció “o” pot ser disjuntiva: una cosa o l’altra, però no les dues; o inclusiva: una cosa o l’altra o ambdues.
Per tant, l’expressió: “Votaré ERC o Solidaritat” té un valor disjuntiu, votar a dues candidatures només es dóna en democràcies encara més degradades que l’espanyola (n’hi ha!). “Aniré a l’acte de la CUP o al de Reagrupament” admet que, si els dos actes són en hores diferents, sigui compatible assistir a ambdós.
Jo no sóc ningú per parlar dels partits polítics independentistes i de les seves elaborades estratègies de cara a les municipals. En canvi sí que puc donar el meu parer sobre la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), una entitat creada per organitzar la Consulta sobre la independència a la nostra ciutat, que crec que se’n va sortir prou bé, i que va decidir transcendir el 30M com a associació explícitament independentista.
Calia renovar-ne la junta i la proclamació de dues candidatures va forçar unes eleccions. Des d’aleshores la junta que va resultar escollida ha reorganitzat l’associació i, amb l’afany d’encapçalar i estendre a Sabadell un independentisme unitari i cívic, ha organitzat actes propis i ha donat suport a iniciatives d’organitzacions locals o nacionals.
A Sabadell és proverbial l’afició i la perícia de la regidora Soldevila usant el Twitter. Jo no l’uso massa, sóc més del Facebook (i abans ho era d’aquest blog!); però això no treu que hagi estat testimoni que, tal com si es tractés d’un “pim-pam-pum”, la delegada de la ciutadania dispara contra tot allò que es mou, i ho fa sense parar massa atenció al tipus de munició que caldria per a cada presa (i sovint sense pensar si toca o no disparar: hi ha espècies protegides!), tot això ho he vist ben nítid després de l’assemblea veïnal de la Creu de Barberà.
Però malgrat fer servir poc el Twitter, una vegada la regidora em va etzibar una perdigonada a boca de canó. Va ser arran del programa Callejeros sobre la Zona Hermètica [vegeu la nota al final]; com a veí vaig gosar piular que les imatges que es van emetre eren certes, i vaig expressar la meva preocupació de pare perquè les nostres filles molt sovint juguen a la plaça del Treball on no trobar-hi vidres és l’excepció. Inquisitivament vaig ser requerit a confirmar que sóc veí de Gràcia i a informar del geoposicionament del nostre hipotecat habitatge. 140 caràcters no permeten massa matisos, però vaig pensar “Collons! Si en lloc d’una piulada en foto 3 o 4 la brigada especial de la Guàrdia Urbana ens esbotza la porta!” Si la franctiradora llegeix això, o li ho llegeixen, vull deixar clar que em tinc per independentista i d’esquerres practicant, però que no milito a cap partit polític.
Els entesos judeocristians diuen que els àngels no tenen sexe. Pot ser. Però gana si que en tenen. I què mengen? Pensaments! Aquesta és la raó última del perquè Déu va crear la humanitat: péixer els seus alats missatgers, cadascun de nosaltres pasta el pa d’àngel.
Avui he obert la nevera i el rebost. Darrerament amb la colla hem fet uns bons tiberis. Hi ha hagut també algun soparet romàntic i la celebració de l’aniversari de la menuda. Cal anar al mercat, al súper i a la botiga de les delicatessen, car hi ha àngels golafres i n’hi ha de sibarites. Què els puc oferir avui? Un pica-pica, unes tapetes, una escudella barrejada...?
A) La curiositat em va empènyer a llegir la Llei que [a partir de l’1 de
gener de 2012] prohibeix les corrides de toros:
LLEI 28/2010, del 3
d'agost, de modificació de l'article 6 del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008 (DOGC núm. 5687 - 06/08/2010).
És curta, hom la pot trobar sencera en format PDFo en HTMLal web del
DOGC. Només té dos articles, el primer és “pura antiespanyolitat” i el segon
“hipocresia catalana”. Els copio:
Article primer. Addició d'una lletra a l'apartat 1
S'afegeix
una lletra, la f, a l'apartat 1 de l'article 6 [Prohibició de baralles
d’animals i altres activitats] del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008, amb el text següent:
"f) Les corrides de
toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació
de les sorts de la pica, de les banderilles i de l'estoc, i també els
espectacles taurins de qualsevol modalitat que tinguin lloc dins o fora de les
places de toros, llevat de les festes amb toros o bous a què es refereix
l'apartat 2."
Article segon. Supressió d'una lletra de l'apartat 2
Se
suprimeix la lletra a de l'apartat 2 de l'article 6 del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008, que resta redactat de la manera
següent:
"2. Resten excloses
d'aquestes prohibicions les festes amb toros o bous sense mort de l'animal
(correbous) en les dates i les localitats on tradicionalment se celebren. En
aquests casos, és prohibit inferir dany als animals."
Commovedor
l’article (Si
Cataluña se va), a l’edició de Galícia de El País del dia 8, de Suso de Toro. Un bon
retrat de l’Espanya actual –i eterna-, una correcta descripció del separatisme
espanyol.
Ho he dit i ho he
escrit un munt de vegades: sóc independentista català des que tinc ús de raó
política. D’aleshores ençà només he tingut un moment de feblesa, però fou un
miratge d’allò més breu: la vàcua declaració del president espanyol a favor
d’una Espanya plural, la confiança il·lusa que respectaria i faria respectar l’Estatut aprovat
el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya (també immediatament traït
per una classe política catalana -subordinada a l’espanyola- poruga i mediocre).
Jo per al meu país vull una Constitució, no pas un Estatut, però aquell text
podia ser un principi d’entesa, poder ser espanyols sense renunciar a la nostra
catalanitat, però com més va més utòpic esdevé el somni confederal, el pacte
federal o un pretès aprofundiment autonòmic.
Ja fa anys que va
començar l’espiral de catalanofòbia. Les agressions han sovintejat, l’insult i
el menyspreu han estat la norma (això és el que ens arriba a Catalunya). Des
d’aleshores he trobat a faltar la solidaritat, el suport, la defensa per part
de gent d’Espanya, país en el qual hi ha molta gent solidària amb els sahrauís
i els palestins, amb el Tibet; on es recullen signatures conta la matança de
foques i balenes; on s’exigeix respecte per les tribus amazòniques... Però quan
la diferència la tenen al costat... (què dic, al costat, dins de casa!)
Davant dels no catalans, la Generalitat amaga la llengua.
He
accedit al nou portalde Responsabilitat Social (RS) de la Generalitat de
Catalunya, que ja fa uns dies que funciona, i he tingut una desagradable
sorpresa: mentre en la pàgina d'inici de la versió en català hi ha tres
notícies, en la que està en castellà només n'hi ha dues (no hi ha cap altra idioma), manca la que informa queEl web
de la llengua catalana obre un espai dedicat a la responsabilitat social a les
empreses.
Hi
trobo una lògica perversa: al públic no català (no exclusivament castellà) no li interessa la introducció
del català com a element d'RS a l'empresa, o potser nosaltres mateixos no ens
ho creiem.
La
Generalitat s’avergonyeix de la
llengua catalana.
Jo ja fa anys que m'avergonyeixo de qui mana a la Generalitat!
A les comunitats autònomes espanyoles de parla catalana tenim un dèficit fiscal greu (a la resta de territoris de la nació no ho sé). Ara CiU* ens proposa que la CAC assumeixi (en el cas que l’Artur Mas governi en la propera legislatura) un dèficit democràtic equivalent: greu o molt greu.
Sóc independentista des que tinc ús de raó política, però també sóc demòcrata**. Aquestes dues fermes conviccions m’han dut a ser voluntari de la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), associació que, com la resta de centenars de comissions i plataformes locals organitzadores de la Consulta sobre la independència, pretén que la nostra nació pugui exercir lliurement el dret a l’autodeterminació, un dret col·lectiu basat en el drets a decidir i a participar en els afers d’interès general i en la llibertat d’expressió.
A l'estudi tenia un cubell d'escombraries metàl·lic. L'hivern del 1986 el vaig treure al pati i vaig calar foc a la paperassa que hi havia dins: documentació i literatura del primer MDT i de les sectorials de l'independentisme revolucionari d'aleshores (inclosa TLL).
Recuperava lloc a les prestatgeries i als calaixos -i de pas m'escalfava una mica. Del minaret estant el muetzí feia la segona Crida. Molts fidels s'aplegaren al temple.
Encara romanen sense aixopluc els que no tenen ni déu, ni rei ni amo.
* Afegeixo un grau per assegurar la ignició, la combustió i la carbonització. Coses del canvi climàtic!
... o és que a Sabadell cadascú va per ell!
