Estic satisfet amb els resultats de les eleccions d’ahir: CiU baixa, ERC puja força, ICV-EUiA moderadament, i la CUP entra al Parlament de la CAC. Trobo que en termes nacionals la cosa ha quedat si fa no fa (o potser millor, perquè CiU ha abandonat –en gran mesura- la seva ambigüitat), i l’eix social s’ha desplaçat de forma clara cap a l’esquerra. I això amb un bon increment de la participació, que és per mi la millor notícia: passar del 59 al 70%, mig milió de vots més, 504.820 ciutadanes i ciutadans que s’han pronunciat explícitament, que han decidit.
Eix nacional i eix social, però no n’hi ha prou. Ja fa temps que insisteixo en la importància d’un tercer eix, la tercera raó: la de la qualitat democràtica. Ho hem sentit i cal repetir-ho: no hi ha insatisfacció política, hi ha insatisfacció amb la classe política, per la seva vinculació amb els poders econòmics (la subordinació de la política a l’economia: hauria de ser al revés!) i mediàtics, per la seva endogàmia, per la desvinculació respecte de la realitat i del que “realment preocupa la gent”. Aquesta insatisfacció va esdevenir indignació i el 15M va ocupar les places de pobles i ciutats, i d’aleshores n’han sorgit iniciatives i accions.
De la mateixa manera que no ens podem donar per satisfets (ni limitar-nos) que la nostra participació democràtica es limiti a dipositar una papereta en una urna (o que te la hi entatxoni el president de la mesa) tampoc ens podem limitar a expressar el nostre malestar cridant-lo al carrer.
Els gran partits de forma hipòcrita, sovint cínica, potinegen aquest estat d’ànim, i desprestigien encara més la política. No són aquests partits els que faran avançar la imprescindible i reclamada regeneració democràtica, la instauració de valors cívics i republicans.
La indignació i el malestar són, però, sentiments, sensacions que han de tenir una translació política, i que si no la tenen poden covar l’ou de la serp, sobretot en èpoques de crisi en què, com aquesta, sovintegen els flautistes i els encantadors de serps. Vot espanyolista, unionista o constitucionalista (digues-li com vulguis!), cap problema: dirimirem de forma democràtica les nostres discrepàncies; compte però amb el populisme i la demagògia, amb segons quins lideratges (massiànics o no).
Del 15M han sortit la PAHC, plataformes en defensa de l’ensenyament i la sanitat pública, hi han confluït els moviments ecologistes, feministes, d’esquerra transformadora i radical, l’assemblearisme. Crec que aquest moviment tan heterogeni ahir va tenir sobretot dues expressions electorals: d’una banda la visceralitat antipolítica encaminada sobretot a impedir la consulta sobre la independència, i d’una altra banda la plasmació d’un projecte de transformació nacional, social i democràtic.
Roman la indignació davant les retallades de drets i llibertats, davant la dictadura dels mercats financers, la condemna a l’atur de cada vegada més gent, davant la fatxendaria espanyolista. Cal passar del sentiment a l’acció política, per això jo ahir vaig ser [persona ;-)] apoderada de la CUP a Sabadell, per això vaig votar la Candidatura d’Unitat Popular.
No sóc de fer-me ressò de les trameses massives que es fan a través d’Internet, tampoc de començar-ne cap. D’altra banda, coincidiràs amb mi que aquesta vegada les eleccions del 25 de novembre al Parlament seran transcendentals per al futur de Catalunya.
És per aquesta transcendència que goso demanar-te que aquests dies de campanya electoral, mitjançant tots els canals de la Xarxa al teu abast -i a peu de carrer o sota sostre-, encoratgis familiars, amics, coneguts i saludats, a votar i, alhora, a participar activament en aquest procés. El principal enemic d’aquestes eleccions històriques pot ser l’abstenció.
Cal votar a consciència, aquella candidatura que garanteixi un proper referèndum sobre la independència del Principat, i que defensi les llibertats i els malmesos drets socials, laborals i ciutadans de catalanes i catalans. Cal un nou Parlament amb una majoria sobiranista àmplia i plural, perquè és des de la pluralitat de la societat catalana que estem edificant l’Estat Català, sense majories absolutes que empobreixen el debat i que poden ser molt perilloses.
Hem començat a construir la República Catalana, però per continuar i arribar a bon port hem d’enderrocar un mur, això ho podem fer el proper 25 de novembre. Aquesta vegada ens hi juguem massa (el nostre futur i el dels nostre fills, i encara més) per quedar-nos a casa o limitar-nos a introduir una papereta a l’urna.
No et limitis a votar el 25N! Si encara no ho has fet, implica’t des d’ara en la construcció d’una Catalunya lliure, socialment justa i econòmicament pròspera.
PS. Si vols pots aprofitar aquest text per promoure la participació i el vot conscient el 25N, matisa el que creguis oportú i millora’l, la Xarxa en va plena de recursos i d’arguments.
Explica el Mite que un dia el déu Dionís, fill d’Apol·lo i d’Hel·lena, havia sortit a passejar. Gelosos de la seva bellesa, els titans l’assassinaren brutalment i el devoraren (empraren una mandíbula d’ase? O li respectaren la vida i el vengueren a Egipte?).
Zeus, omniscent i omnipotent, de les altures estant, havia contemplat l’acte. Fulmina aquells monstres amb el seu llamp (o tal vegada demana amb veu atronadora: “Titans, on és el vostre germà?). I aquí hi tenim un pleonasme, perquè el llamp és de Zeus, Zeus és el llamp.
Zeus amb aquella matèria informe, una barreja de cendra i fang modelà l’home (o potser fou després del diluvi, i no era Zeus sinó Deucalió i Pirra que llançaren rocs a la terra eixuta?).
La humanitat aparegué de sobte sobre la terra, un moment únic; fou al migdia, quan els éssers vius, alleujats, perden l’ombra “incipit Zaratustra!”.
Les narracions de la creació i la recreació de l’home són quasi infinites, moltes més que no pas cultures han conreat l’esperit del simi que juga a ser déu. Cultures, visions dels cosmos, la immensa majoria mortes o oblidades des d’aquell caos que fou al principi.
Aquella figura rebé la vida i la consciència de les mans de Zeus (o per mor del buf de l’halitòsic Jahvé?). Un ésser brutal com els seus inconscients progenitors, pols que ha de tornar a la pols. Però al seu interior hi alena un bri de matèria subtil i sublim, el cos menut d’un déu immortal. Transubstancialitzat. Pres en l’eterna roda de les reencarnacions. Digueu-li ànima, digueu-li esperit, digueu-li consciència. Un tió que crema.
I malgrat tot, Camus considera lliure a Sísif, àdhuc feliç!!
PS El concepte de creació és sensiblement diferent en la Grècia antiga i en la cultura judeocristiana. A Grècia les successives generacions de déus (plurals i en minúscula), sovint entremaliats, s’ocupen d’organitzar la realitat: del caos en fan un cosmos, una realitat ordenada. En la creació judeocristiana Déu (singular i en majúscula), de caràcter restret, treu del seu barret de prestidigitador “el tot” des del “no-res”. Inaprensible per a la raó. Apa! A cop de fe!
Dempeus, dones d’avui! Dempeus totes les que teniu cor, tant li fa que el vostre baptisme hagi estat d’aigua o de llàgrimes! Digueu amb fermesa:
“No permetrem que els afers els decideixin organismes irrellevants. Els nostres homes no tornaran a nosaltres cercant carícies i aplaudiments, pudint a matances. No s’enduran els nostres fills perquè desaprenguin tot el que els hem pogut ensenyar sobre la caritat, la compassió i la paciència”.
Nosaltres, dones d’un país, tindrem massa compassió cap a les dones d’un altre país per permetre que els nostres fills siguin ensinistrats per a ferir els seus. Des del si d’una terra devastada, una veu s’alça amb la nostra i diu “Desarma! Desarma!” L’espassa de l’assassinat no és la balança de la justícia. La sang no neteja el deshonor, ni la violència és senyal de possessió. En nom de la maternitat i la humanitat, us demano solemnement que sigui designat un congrés general de dones, sense importar-ne la nacionalitat, i que es dugui a terme en algun lloc que sigui convenient, al més aviat possible, per a promoure l’aliança de diferents nacionalitats, l’arranjament amistós de qüestions internacionals.
Presentació de fotografies fetes pels carrers de Gràcia de cartells contra la imposició d'un 3r grup de P3 a l'Escola Teresa Claramunt de Gràcia (Sabadell) per part del Departament d'Ensenyament de la Generalitat.
... una gent que menjava per viure, follava per passar-s’ho bé (i alguns de passada –si era la combinació adient- aprofitaven per tenir fills), estudiava per motius diversos, es relacionava entre ella... Per poder fer algunes d’aquestes activitats els adults treballaven, o si ja ho havien fet prou, disposaven d’una pensió mensual. Aquesta gent vivia millor (amb més comoditat i tranquil·litat) que no pas havien viscut llurs pares i llurs avis. Un bon dia algú va dir que la festa s’havia acabat.
Els banquers de copalta, els constructors amb cigar exclusiu, grans i grossos empresaris avariciosos, i alguns polítics ineptes somniant truites havien esbocinat la lletera. Després d’un primer esglai ho van tenir clar: “Carregarem els neulers a la gent!” És el que havien intentat des de sempre.
“Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”: un ensenyament i una sanitat públiques, protecció contra l’atur, sous raonables, un sistema de pensions. Res de l’altre món tot plegat, però semblava que anaven en bona direcció, semblava...
“Hem estirat més el braç que la màniga i ara hem caigut del columpio”. Mentre els de sempre ara es fan la mani o la pedicura amb la gent treuen les tisores de podar i males veus diuen que ja han vist algú amb la serra elèctrica engegada pel mercat central...
La gent volia un ensenyament públic digne i de qualitat per als seus fills, amb la creença que era el millor per als menuts i per al país. Però ja feia temps que s’havia encetat una campanya de desprestigi dels mestres, encara feia més de la politització d’alguns continguts educatius. Com més va més la mercantilització de l’ensenyament entès com a possibilitat de negoci, la llufa de la productivitat encastada a l’esquena de l’ensenyament públic (fer més i millor amb menys!)...
Tres quarts del mateix es va esdevenir en la sanitat pública. La penúltima atzagaiada fou una reforma laboral.
...
Els banquers de copalta, els constructors amb cigar exclusiu, grans i grossos empresaris avariciosos, i alguns polítics ineptes somriuen satisfets.
Jo era simpatitzant i votant de Ciudadanos, cada moment de lleure (fins i tot en estones que esgarrapava a la feina) aprofitava per fustigar catalanistes. En fòrums, blogs i xarxes socials.
Un dia anava en mountain bike per la vora del Ripoll. Escoltava Loquillo pel meu iPod i barrinava com hackejar el Racó Català. De sobte em vaig entrebancar amb un roc, vaig caure i vaig quedar estabornit. Foren segons, però tota la meva vida em passà per davant. En obrir els ulls vaig veure una figura fràgil vinclada al meu davant, algú amb un bigotet, els cabells embullats, l’esguard trist i les mans dins de les butxaques d’una americana atrotinada.
“Pol, perquè em persegueixes!”
Jo que estava convençut que els homes no ploren vaig arrencar a somicar desconsoladament i una llum brillant m’enlluernà!
Des d’aleshores sóc independentista. Enguany la declaració de renda m’ha sortit positiva: el primer dia de campanya he fet l’ingrés a l'Agència Tributària de Catalunya. I que em vinguin al darrere!
Tots coneixem la vida i l’obra d’una figura tan nostrada com és Sant Ramon de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, 1185? - Barcelona, 1275), un personatge clau en la història de Catalunya, i que a més va rebre la distinció de la canonització (la seva festivitat se celebra el 7 de gener). Aquest sant té dedicats molts carrers i places en la nostra allargassada terra i, casualment, a Sabadell el carrer de Sant Ramon està situat al barri de Gràcia, és la continuació del carrer de Roger de Flor, passada la Gran Via.
El que no és tan conegut és que durant un curt període de temps aquest carrer del nostre barri va tenir un altre nom; el dia de Reis de 1937 (el 6 de gener, precisament la vigília de Sant Ramon) va rebre el nom de Rizal (en la mateixa data el carrer de la Reina Elionor passà a anomenar-se Proudhon i a partir d’aquest moment en el centre de Sabadell hi trobarem els carrers Kropotkin, Campalans, Marx, Ferrer i Guàrdia, Maurín, Marat, Garcia Lorca, Bakunin, URSS, Lenin...). Dos anys després, el 27 de maig de 1939, els sants, les santes i les mares de déu retornaren als carrers, i ho van fer en una llengua forastera: calle de San Ramon de Peñafort. Però, qui va ser José Rizal?
Començo pel començament: sóc del Maresme, una comarca privilegiada, amb mar i amb muntanya. En la meva infantesa l’estiu era platja; la primavera, la tardor i –quan el temps ho permetia- l’hivern, bosc i muntanya. Musclos i gambes; espàrrecs, bolets i cargols. Fruita de bosc i herbes aromàtiques i remeieres. Peixos, pops i salabror.
Quan vaig venir a Sabadell i vaig anar per primera vegada al bosc de Can Deu vaig opinar que era un bosc degradat que amb prou feines mereixia aquest nom. L’Imma em va fer saber la dita: “Bosc de Can Deu, qui t’ha vist i que et veu!”.
Ara quan torno a Caldes i volto per Sant Vicenç, Arenys o Llavaneres veig que no és un territori tan idíl·lic. La via del tren va ser una primera barrera històrica, la NII ha crescut molt des de que jo era un nen, i fa temps que es va afegir una autopista amb els seus accessos. Un fotimer d’urbanitzacions: una comarca trinxada. I a marina, ports esportius que fartanerament s’han cruspit les platges.
He anat tornant al bosc de Can Déu, primer amb una filla, ara amb dues. Hi hem passejat, hem visitat la masia, hem participat en tallers, hem viscut festes de la primavera organitzades per l’obra social de Caixa Sabadell.
Caixa Sabadell que juntament amb les de Terrassa i Manlleu s’unificaren (per exigències de... de què? de qui?) en Unnim. I la lògica preocupació per l’obra social de les entitats originals. Preocupació que ha crescut quan l’entitat resultant ha esdevingut un banc propietat de l’Estat espanyol. “Aquests no saben que és obra social!” ens ha espetegat avui una monitora que pateix per la seva feina.
I també avui hem pogut copsar l’impacte del gasoducte Martorell-Figueres les obres del qual està duent a terme l’empresa espanyola Enegas. Segons Unnim tindrà un impacte reduït sobre la finca i els usuaris. No ha estat la impressió que hem tingut en veure la gran rasa, la tala destralera i brutal. Properament aquesta gran rasa arribarà a la llera del riu i pujarà cap al Torrent de Colobrers, si no ho impedim ens trinxaran un altre tros de país.
Com a colofó de la recent reforma constitucional (duta a terme respectant escrupolosament els preceptes i estàndars democràtics i jurídics espanyols) el passat 27 de setembre el Boletín Oficial del Estado, en un obligat rampell de multilingüisme, va publicar aquesta reforma –degudament sancionada pel rei d’Espanya- en totes les llengües de l’Estat: espanyol (altrament dit castellà), euskera, català, gallec i valencià.
[...]
Arxius:ReformaCE- Textos de la Reforma constitucional
Vaig néixer el 1966, en aquest mateix carrer, concretament al número 20, aleshores n’hi deien la Carretera, perquè era això, un tram empedrat de la NII que trencava el poble i per on circulaven cotxes i camions en ambdues direccions. Quan era menut m’hi van atropellar, per sort la cosa no va passar d’un ensurt.
Si avui haguéssim de triar els 3 carrers principals de Caldes, segur que coincidiríem en la Riera, el carrer Major i el Camí Ral, però aleshores la Carretera, amb l’humil Carreró arrepenjat, era la veritable artèria comercial del poble, un carrer amb metge, farmàcia, taxista, sereno, carter, l’alcalde, barberia, espardenyeria, botigues, fuster, bars... gairebé només hi faltava el capellà!
Els primers anys que recordo foren per a mi una època feliç, però grisa, amb tot de fotografies en blanc i negre, amb un únic canal de televisió que emetia en una llengua que no parlava ni a casa ni amb els amics. Un temps de créixer pensant que -llevat d’allò explícitament permès- tot estava prohibit, de creure’m espanyol fins que em vaig adonar de l’engany; ara espero que això se solucioni del tot en el meu proper DNI i que puguem construir un país lliure, just, integrador i pròsper.
I vaig néixer en una casa pública, o per ser més precisos –no penséssiu pas malament- en una casa amb un espai públic, “Telèfunus”, el locutori telefònic de Caldes: la iaia Francisca -que amb 103 anys és l’àvia de Caldes-, i sa germana, la tieta Neus, eren les telefonistes, i tenien la col·laboració de noies del poble, com la Núria Forneguera o la Mercè Ferrarons. Ma mare, com tantes dones de l’època, feinejava a casa, que no era pas poc! Aleshores encara vivia la besàvia. 3 anys després, en la mateixa casa, a la mateixa habitació i en el mateix llit va néixer la Tresa, ma germana. Segurament massa dones per només el meu pare i jo!
Casa meva tenia durant tot el dia les portes obertes, i a vegades fins i tot venia gent de nit o calia anar a buscar algú que rebia una trucada. Jo a la tarda, de ben petit, amb els tebeos de l’època, el Jabato, el Capitan Trueno, demanava a algú que esperava una conferència si me’ls podia llegir.
Creuar el carrer, per anar a la botiga del davant, cal Peó, era una aventura, sortia amb l’ampolla de Vichy buida per canviar-la per una de plena. En canvi, per anar a l’estanc a buscar Record o 46 per al pare, o el divendres el TelePrograma, no calia que baixés de la vorera. El pa a can Bitlloc, el braç de gitano a l’Espiga. El meu millor amic, el fill del recader, vivia a quatre passes, a la baixada de l’Estació.
Vaig passar 3 anys a les Hermanes Dominiques i 3 més a l’Escola Parroquial. Després, fins a 8è d’EGB, penya amunt cap a l’Escola Nacional Sagrada Família, una escola que en paraules de la delegada del Ministerio de Educación que la inaugurà, reunia “niños y niñas de Caldas de Estrach y de San Vicente del Montealto” (allò va ser patètic, però a la nostra edat només ho vam trobar ridícul).
Malgrat que des del capdamunt del carrer se segueixen veient la Torre dels Encantats, incomprensiblement d’Arenys, i un parc que crec que s’hauria de dir d’una altra manera, han passat els anys i algunes coses han canviat en aquest nostre carrer, ara és allò que se’n diu, més “pacífic”. A mi la vida me n’ha allunyat: ara visc a l’excombativa Sabadell amb l’Imma, la Irene i l’Aitana, però retornem sovint, i a la festa major no hi he faltat mai: a casa hi ha la família, al poble hi ha amics i hi mantinc un compromís que ve de lluny.
Coses que havien de canviar i han canviat, d’altres que han canviat i potser no calia, una vila que sortia poruga i esperançada d’una dictadura, i que 40 anys després jo voldria que s’agradés més, tant per dins com per fora.
Vull agrair a la gent d’Arrels Cultura haver-me permès adreçar-me a tots vosaltres, a obligar-me a fer memòria i poder compartir alguns records, unes vivències transcorregudes en els que han estat, són i seran, el meu carrer i el meu poble. I, finalment, a tots els caldencs i caldenques, sigueu o no del Camí Ral, i als amics i amigues presents de fora de Caldes, us desitjo una bona Festa Major!
Del document commemoratiu de la PAS, "1 any de piulades i refilades: de la Consulta sobre la independència de la nació catalana a Sabadell a referent de l’independentisme unitari (25 de febrer de 2010 a 25 de febrer de 2011)", reprodueixo l'interessant pròleg que ha fet en Marc Belzunces. Podeu descarregar-vos el document complet que figura com a adjunt.
Algú es recorda de com era
el món abans d’Internet? Els que vivim més o menys cada dia això de la xarxa
però que també hem viscut un món sense ella, segurament ho hem oblidat.
Internet és llibertat, i hom s’acostuma ràpidament a la llibertat.
Avui podem conversar
diàriament amb gent d’arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes o de
qualsevol altra part del món. Abans no podíem. Avui podem llegir mitjans
d’arreu dels Països Catalans. O sentir-ne les ràdios i veure’n les televisions.
Abans no. Cada vegada serà més fàcil. La darrera revolució a Internet, la de
les xarxes socials, ha permès un grau de llibertat d’expressió, d’intercanvi
d’idees i opinions mai vistos abans, no ja en la història del nostre país, sinó
en la història de la humanitat.
Internet ha permès
desenvolupar, des de fa ja anys, noves maneres de relacionar-se, de treballar i
d’aconseguir objectius, dificultant o impedint el control i l’oposició
d’altres. A Internet, la gent és lliure d’iniciar els projectes que vol amb qui
vol. Certament no ho hem desenvolupat nosaltres, nosaltres no hem estat els
innovadors en això, però ho hem pogut aprofitar gairebé des del principi. A
Internet ja no té gaire sentit de queixar-se del que fan els altres, no pots
oposar-te al que fa cadascuna dels 2.000 milions de persones que hi ha a la
xarxa. El que té sentit és saber què hi vols fer tu. I això trenca el paradigma
on s’havia ficat la societat catalana: la cultura de la queixa.
A Catalunya sempre hi ha
hagut una xarxa d’associacions important, com a mínim en el darrer segle.
Segurament l’associacionisme tradicional no està explotant encara tota la
potencialitat de les noves tecnologies. Però en aquest nou món de les noves
tecnologies, la gent, els individus, no s’han quedat quiets.
I quina és una de les
primeres coses que ha fet aquesta societat internauta catalana? Parlar de la
independència. Ni més ni menys. Des del moment en què hi ha hagut total
llibertat d’expressar-se, un dels temes recurrents és la independència de Catalunya.
Des de cordials converses, fins a encesos debats. A correus personals, a
llistes de correus, a fòrums, al Facebook,
al Twitter o on sigui. Arreu. S’hi
han fet amistats vertaderes, fins a enemistats irreconciliables. Però la gent
parla lliurement, expressa el seu parer, el seu anhel, la seva voluntat, les
seves idees. Hem estat massa temps callats, amb por de dir el que pensàvem.
Que tothom digui el que
pensa és la condició necessària prèvia perquè una societat arribi a un acord.
Primer la societat s’ha de reconèixer, i després ha d’acordar quin futur vol. I
en això estem. Digueu-me agosarat, però sóc del parer que tot aquest xup-xup a
Internet, tot aquest intercanvi d’opinions, de parers, de projectes, ens ha dut
al GRAN moviment social actual català: les consultes sobre la independència de
Catalunya.
Avui dia no hi ha cap
moviment social més important que el de les consultes. Cap altre moviment pot
mostrar un nombre tan elevat de voluntaris i participants. Ni un partit
polític, ni un club de futbol, ni l’ecologisme ni l’antimilitarisme, ni cap
altre. No vol dir que uns temes siguin millors que uns altres. Vol dir que el
tema que més preocupa a la societat catalana actualment és la independència de
Catalunya. Que ens demostrin el contrari, si no: quins nombres pot mostrar
cadascú?
Algunes persones diran que
som pocs. No entenen quin és el món on viuen. Un món postmodern, un món amb
societat complexes. Ja no hi ha opcions úniques. Ni dues ni tres. Hi ha mil
opcions, i per això és difícil moure a un gran nombre de persones per un
objectiu. Cada vegada és més difícil. Un temps en què són difícils els
lideratges. La gent no accepta a qualsevol sinó que vol algú que demostri de
veritat que mereix liderar alguna cosa. Ja no triomfen les majories (realment ha
passat algun cop?), sinó les minories més actives. L’independentisme a
Catalunya ha esdevingut ja la minoria més activa. Això no ho atura ningú. La
llibertat proporcionada per les noves tecnologies és a nivell mundial, no és
només per a nosaltres. Aturar-nos a nosaltres, és aturar al món, i això no és
viable.
Aquest llibre és un
exemple de tot això. Piulada a piulada, voluntari a voluntari, s’ha fet i s’ha
dit el que s’ha volgut per a un futur millor. Només faltaria que no ho
poguéssim fer! Tan sols és l'inici. Per acabar, permeteu-me que us faci una
proposta. Quan algú us pregunti inquisitorialment perquè voleu la
independència, jo us proposo dues piulades: 1.- Perquè em dóna la gana. 2.-
Perquè vull ser feliç. Ningú no n’ha de fer res, del que voleu i penseu.
D’uns
anys ençà les formes d’organitzar-se i de difondre missatges polítics
també han sofert grans canvis, i el principal responsable han estat les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC), concretament Internet.
El nostre país i la nostra cultura van ser dels primers en aprofitar
aquesta onada, i un bon exemple és la presència i l’ús que l’independentisme català fa de les eines 2.0. La PAS,
no ha estat ni és una excepció: blogs, repositoris en línia de
fotografies i vídeos, presència a les xarxes socials, ús intensiu i
extensiu del correu electrònic…
Per commemorar el 1r aniversari de la Consulta sobre la independència de la nació catalana a Sabadell el 30 de maig de 2010 (30M) hem fet un recull d’un any de “piulades” de la PAS: Per si algú no ho sap, això són les curtes intervencions (d’un màxim de 140 caràcters cadascuna) que la Plataforma (@pasabadell) ha fet en la xarxa social Twitter.
La
part principal correspon a la preparació del 30M i al desenvolupament
d’aquesta data històrica, però posteriorment la PAS també ha informat
sobre les pròpies assemblees, ha convocat i organitzat actes propis (Fem llum a la independència,
l’autocar al partit Catalunya-Hondures, la 1a jornada de treball…) o
aliens (la manifestació del 10J, les concentracions per les sentències
contra el català, la Consulta a Terrassa i a Barcelona…). Twitter també
ha estat un canal per difondre la nostra posició cara als comicis
autonòmics i municipals, i per oposar-nos al tancament de TV3 al País
Valencià.
El
document l’hem completat amb fotografies, altres imatges i alguns
textos ressaltats amb requadres. Us demanem disculpes per la qualitat de
les fotografies: per obtenir un document d’un tamany correcte hem
rebaixat molt la seva resolució en detriment de la qualitat de la
imatge. Però si voleu veure bones imatges passeu-vos a partir d’aquest
divendres 27 de maig a la tarda per Òmnium Cultural: hi trobareu una Exposició fotogràfica sobre la Consulta (fins el dia 19 de juny, les tardes dels dies feiners de 4 a 8 de la tarda).
Aquest document el prologa el ciberactivista Marc Belzuncesque ha acceptat molt amablement la petició, el seu text comença:
“Algú
es recorda de com era el món abans d’Internet? Els que vivim més o
menys cada dia això de la xarxa però que també hem viscut un món sense
ella, segurament ho hem oblidat. Internet és llibertat, i hom s’acostuma
ràpidament a la llibertat.”
En
diu: “I quina és una de les primeres coses que ha fet aquesta societat
internauta catalana? Parlar de la independència. Ni més ni menys.”
I
acaba amb un bon consell: “Quan algú us pregunti inquisitorialment
perquè voleu la independència, jo us proposo dues piulades: 1.- Perquè
em dóna la gana. 2.- Perquè vull ser feliç. Ningú no n’ha de fer res,
del que voleu i penseu.”
I
és que per molts ciberactivistes a la Xarxa ja tenim un Estat propi,
ara es tracta de proclamar-lo i construir-lo en aquest racó de la
Mediterrània!
Hi ha coses que hi ha gent que té malenteses. Per exemple la conjunció “o”. Quan algú escriu que per dinar es menjarà un bou amb banyes i/o una plata de canalons comet un atemptat dietètic (si ho perpetra) però també cau en un error lingüístic. La conjunció “o” pot ser disjuntiva: una cosa o l’altra, però no les dues; o inclusiva: una cosa o l’altra o ambdues.
Per tant, l’expressió: “Votaré ERC o Solidaritat” té un valor disjuntiu, votar a dues candidatures només es dóna en democràcies encara més degradades que l’espanyola (n’hi ha!). “Aniré a l’acte de la CUP o al de Reagrupament” admet que, si els dos actes són en hores diferents, sigui compatible assistir a ambdós.
Jo no sóc ningú per parlar dels partits polítics independentistes i de les seves elaborades estratègies de cara a les municipals. En canvi sí que puc donar el meu parer sobre la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), una entitat creada per organitzar la Consulta sobre la independència a la nostra ciutat, que crec que se’n va sortir prou bé, i que va decidir transcendir el 30M com a associació explícitament independentista.
Calia renovar-ne la junta i la proclamació de dues candidatures va forçar unes eleccions. Des d’aleshores la junta que va resultar escollida ha reorganitzat l’associació i, amb l’afany d’encapçalar i estendre a Sabadell un independentisme unitari i cívic, ha organitzat actes propis i ha donat suport a iniciatives d’organitzacions locals o nacionals.
... o és que a Sabadell cadascú va per ell!
