Escriure sobre l’esquerra nacional en un escenari de conflicte bèl·lic internacional a la nostra Mediterrània pot semblar d’una certa frivolitat. Però la societat catalana, sacsejada per una crisi econòmica brutal i governada per la dreta catalanista hereva de Cambó i allunyada del millor Jordi Pujol, presenta sintomes d’inquietud i també de rebel·lia entre la gent jove, també entre sectors professionals i socials.
Força d’aquestes persones ubicades a diferents entitats culturals, ambientals, sindicals o a cercles independentistes es senten atrapades pel poder econòmic i polític català, per l’espai sociovergent present a la majoria d’institucions del nostre país, i alhora es senten orfes d’una veritable esquerra nacional.
Aquest sector petit que ha conegut o cerca conèixer el sentit ètic de la política té un esperit de resistència i proposta local que pot contribuir , amb humilitat, a la construcció d’una esquerra global.
Algú però, pot dir què vol dir ser d’esquerres al segle XXI?
La resposta ens la dona un filòsof francès André Comte- Sponville (Paris , 1952) http://es.wikipedia.org/wiki/Andr%C3%A9_Comte-Sponville , en el seu llibre El Capitalisme ¿és moral? narra , entre d’altres coses , que impartint una conferència a un grup d’empresaris francesos els va dir : la persona d’esquerres està per la justícia, la de dretes pel benefici.
Però no ens podem quedar només amb definicions boniques; el cert és que l’esquerra tradicional porta aquí i a tota Europa, amb molt minoritàries excepcions, el llast de una indefinició cultural i política que no els permet elaborar alternatives econòmiques alternatives al liberalisme ferotge dirigit pel déu mercat i els seus àngels financers i bancaris especialitzats en l’especulació i la deslocalització de bens i persones.
Altrament l’estructura dels partits de l’anomenada esquerra socialdemòcrata, ecosocialista o independentista està dominada per aparells joves o vells, tant li fa, que estan més preocupats per la immediatesa electoral que per l’elaboració teòrica a mig i llarg termini.
Tot plegat és molt complex però una part no menyspreable de la ciutadania no enquadrada políticament identifica el mot esquerra amb la solidaritat amb els més dèbils, amb l’opció per una gestió pública de l’aigua de l’energia i del territori, també per una banca ètica que fomenti l’estalvi responsable i la inversió en projectes solidaris.
No obliden tampoc l’aposta per l’escola i la sanitat pública , gestionades amb austeritat.
I tot això, per un catalanista d’esquerres ha d’anar amb un embolcall que qüestioni amb positiu però sense embuts l’encaix, que la història ens ha demostrat impossible, Catalunya- Espanya.
Els que vam cedir massa en la Transició per joves i inexperts, els nascuts políticament al voltant de la Crida i als nascuts als 80 al voltant del cop del “general Tejero”, quan analitzem la història moderna i contemporània de Catalunya des de mirades diferents coincidim , potser emboirats per la darrera sentència ja llunyana del “ Tribunal Constitucional” en que els valors tradicionals de l’esquerra, renovats per la crisi energètica i econòmica i global no poden ser aliens a la realitat nacional de la Catalunya d’avui.
Una Catalunya independent, solidària amb la ciutadania que viu a la Península Ibèrica, en el marc de la UE , amb una hegemonia cultural i política de les idees de solidaritat i democràcia de la ciutadania front el capital financer que a hores d’ara mana a estats i governs, és possible. No podem desterrar la Utopia de les nostres ments en un moment històric que no és el d’una mala conjuntura econòmica del sistema capitalista. La crisi energètica, les revoltes al Nord del Continent Africà i l’hegemonia imperialista a mig termini del capitalisme xinés ens situen en un canvi d’època.
Creiem que votants encara d’ICV o d’ERC i de la incipient SI poden fer seu aquest discurs.
Tant de bo que a l’entorn del PSC(PSC-PSOE) també fos possible discutir sobre aquests temes.
Xafumi i el Càtar
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!