Gairebé cada més , per temes de feina, baixo al Delta del riu Ebre. Fa dues setmanes passejant pels carrers de Sant Carles de la Ràpita vaig observar que a una peixateria propera al mar hi havia una bonica safata amb un cranc gran, de color entre blavós i marró que es movia , encara viu, entre el gel , els llagostins, les palaies i el llenguados.
Era un crustaci, parent dels crancs que trobem a esculleres, a zones rocosos intermareals etc., em va semblar que tenia una mida similar a una nècora gran.
Al vespre, a l’ordinador de casa, vaig esbrinar que el cranc en qüestió es tractava d’una espècie invasora: El cranc blau americà (Callinectes sapidus)
Aquest cranc és originari de les costes atlàntiques americanes, des del Canadà fins a l’ Argentina.
El cranc blau americà és considerat una de les 100 espècies invasores més perjudicials de la Mediterrània. S’alimenta de mol·luscos, crustacis, peixos petits i matèria vegetal. En concret, pescadors de la conca del riu Segura han assegurat als mitjans locals que aquest crustaci s’alimenta de la cria del llagostí i de la sèpia, entre d’altres espècies. Un altre dels impactes negatius, és que les pinces destrossen les xarxes de les embarcacions.
El novembre del 2012 i el gener de 2013 van ser detectats dos exemplars d’aquesta espècie a la costa de Catalunya.
Des de llavors la propagació d’aquest crustaci ha anat creixent i és especialment notable aquest fet en els darrers mesos , on se’n recullen força exemplars a la Badia dels Alfacs, però també a mar obert aprofitant els nutrients que aporta el riu Ebre.
A causa del valor gastronòmic d’aquest cranc, la Confraria de Pescadors de Sant Carles de la Ràpita va fer les gestions pertinents, i com que l’animalet figura des de fa alguns anys al llistat d’espècies pesqueres comercials i aqüícoles admeses a Espanya, la Generalitat va autoritzar la seva comercialització.
Té codi FAO i permís de venta.
Alguns tertulians afirmen que la comercialització d’aquest crustaci, pot ser, precisament, una de les claus per al seu control.
Val a dir que des de la seva detecció ara fa més de 3 anys, l’ IRTA de la Ràpita s’ha encarregat d’estudiar la seva implantació; i avui en dia se n’estudia els seus efectes nocius.
Fa quasi 30 anys servidor havia treballat a la Badia dels Alfacs i a la Badia del Fangar en la biologia de crancs de la mateixa família que el nostre protagonista d’avui.
Recordo que les femelles de molts crans autòctons porten en època de fresa entre 200.000 i 400.000 ous a l’abdomen. Certament un cop passen a l’aigua gran part d’aquests ous són inviables.
Però, ai las!, les espècies invasores , siguin vegetals o animals, tenen una capacitat molt gran per a colonitzar hàbitats diferents, sempre que les condicions ambientals els siguin favorables.
La gran paradoxa, si més no en relació a la pesca, apareix quan consultem bibliografia contrastada d’aquest àmbit de les Ciències Marines:
La sobreexplotació d’espècies autòctones comporta sovint el risc de que col·lapsin i les espècies invasores per molt que les explotis, segueixen envaint-t’ho tot.
Xavier
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!