Fòrum Narcís Monturiol

Primavera de 2011, plaça de Catalunya, fosqueja. He sortit de la meva acadèmia d’anglès  -xino-xano-  i  immers  en els meus pensaments pessimistes, de tant en tant trencats per la presència real, humana, bonica de noies que fan goig, he arribat a aquesta plaça que mai no m’ha fet massa gràcia.

Joves, cartells, manifestos, música, casseroles , alegria, solidaritat, amor, festa, engany, brutícia, tendes de campanya, grups ecologistes, parlaments de vells lluitadors…

També discursos abraonats, legítims però de denúncia, només de denúncia.

Passen dies; repressió, ferits, desmentits tornem-hi… El divendres 27, al capvespre, una munió de gent omplia la plaça. Parlaments, raó, sentit comú, disbauxa legítima de captaires i sense llar. Allà, sobre la gespa hom veu l’amor, la humanitat, el blanc i el negre i el gris…. Calia una sortida al carrer d’aquestes dimensions. Banquers, especuladors, emmascarats financers dominen el Món i els polítics en els governs : tots demòcrata- cristians, liberals, socialdemòcrates adoren de bon cor o amb esgarrifances al déu diner. Sí, sí amics l’economia mana a la política aquí i ara i… abans.

Potser sempre ha estat així a la història de la humanitat però nosaltres, germans, hem d’estar al costat dels bons, com deia l’ Ovidi Montllor: De part dels bons fins a la mort!

I la nostre esquerra política, la catalana vull dir. Certament venim del Nord i venim del Sud, però som aquí a Catalunya, no cal dir que solidaris amb tots els oprimits de la terra.

La Terra, amb lletres grans, la mare Terra, sotmesa també a l’espoli de les grans multinacionals: l’aigua, l’energia, els recursos naturals. Mentre a Síria o a l’Afganistan alguns humans moren a trets a mans d’altres humans…

I tornem-hi: l’esquerra… on és?

Assemblees de debat, xarxes socials, sindicats porucs i desbordats… i la patronal contenta. I ganes de lluitar per un món millor i antifranquistes calbs o amb els cabells molt blancs… Els més madurs fins i tot van ser a París al maig del 68.

Haurem de fer com aquells pistolers del film “Sense Perdó” que tornen a enfundar les pistoles  per defensar la dignitat d’unes dones ultratjades sense pietat..  Benaurats els qui tenen fam i set de justícia.

I “Hasta la victoria siempre” per tal que vosaltres us agermaneu amb la terra, els futurs homes i dones que, espero, penseu amb nosaltres amb indulgència ( Brecht, 1942).

I els valencians! Sí, els valencians aquells que també hi són. Hem parlat mai de debò dels Països Catalans, molts més ,quants més millor? No.

Doncs aquests nois i noies, potser per la vergonya de tenir una terra ocupada per arribistes del PP, pocavergonyes,  escòria de la terra, ni tant sols feixistes – diuen que al 36 ni havien alguns de bona fe -, i  amb un PSPV-PSOE desorientat quan no també captiu dels efluvis del capital financer i immobiliari… ves per on van i organitzen la “Coalició Compromís “: alguns diputats, força regidors. Són gent d’esquerres sense embuts, independentistes, confederalistes, socialdemòcrates del que quasi no hi ha, alternatius, ecologistes i molts i molts independents… aquest darrers sota el paraigües de l’Assemblea Oberta: Tots per un País Valencià net de cràpules, just amb les persones i amb el territori, solidaris amb la bona gent del món mundial, també castellans, andalusos o  bascs.

I els catalanets: Independència, Laporta, tribunal constitucional, ecosocialisme quin?, grup propi a Madrid? Sobiranisme? Quan, com, amb qui i mentrestant… xa- xan., xa-xan..

La dreta regionalista a l’atac, sense embuts : mercats, UE, sí l’Estat espanyol –teniu raó -; ajustos : disminució de salaris, augment de l’atur, reducció del deute públic… L’estratègia de sempre desenvolupada fins límits mai vistos a Europa des de la fi de la 2ona guerra mundial: deprimir les condicions dels treballadors per tal de recuperar els beneficis ei! I el PP a Badalona, a les Diputacions als Consells comarcals..

Crisi, especulació, pàtria, dèficit fiscal, estat lliure, solidaritat, competitivitat, ecologia, immigració, banquers, internet al servei de l’hegemonia cultural de l’egoisme, de les guerres mediàtiques o no, si sí internet… tecnologia imprescindible per als esquerranistes d’arreu del món, però parlem seriosament d’hegemonia cultural?

Bé, i fa 10 minuts sento a la ràdio l’acampada davant del parlament de Catalunya…

En aquest escenari què vol dir i quins continguts ha de tenir una “ Esquerra Nacional” a Catalunya?

Una pregunta per a cada història, per aquesta també? Seran per les generacions futures només tres ratlles a l’artefacte corresponent o 30 línies electròniques  sobre una nova esquerra nascuda a la segona dècada del segle XXI??

El Llop del Montsant

PD: 14 de juny de 2011. Una tarda depressiva al Principat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!