Wu Ming.cat

Director i guionista, porta trenta anys dedicant-se al cinema, amb un total de 90 films! (…)

Volem la “Filmoteca” també a l’estiu

escriví i dirigí curts de ficció, industrials, documentals, anuncis i sèries televisives.

I fa poc, la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, li dedicà un important cicle.

“El cinema que jo faig i el que més m’interessa, és més a la vora del treball fer a mà. Bona part de la meva filmografia més personal l’he feta absolutament sol: la producció, el guió, la direcció, la fotografia, el so i el muntatge. És cinema solitari, cinema en solitari.

Mai no he format part ni de Col·legis, ni de cap agrupació de tècnics ni de productors del cine,a. Mai. Mai no he assistit a les festes del gremi, comptadíssimes vegades a les estrenes i mai no he format part ni de ternes, ni de jurats, ni de comissions.

Arran d’uns enfrontaments entre directors catalans, vaig decidir tres coses molt importants: mirar a l’estranger –he viscut i treballat a Roma, Tòquio, París, Nova York, Berlín, i, de nou, a París-; dedicar-me al documental i fer les coses sol.

Potser per això i per tot plegat no he gaudit tampoc mai de la deessa de la subvenció pública, m’agrada massa la puresa de la soledat.

Començar una pel·lícula, per a mi, és una pura incertesa.

El meu cinema s’ha fet sempre sense recursos econòmics, sense un mínim de pressupost i amb unes quantitats irrisòries.

Fer pel·lícules per a aprendre de la vida.

Els cineastes que juguem, per convicció, a la segona divisió, no podem tocar temes de primera divisió. Hem de fer pel·lícules sobre personatges bandejats pel sistema, fins i tot perdedors, fracassats (gent com ara, en Pier Paolo Pasolini, la Leni Riefenstahl, en Walter Benjamin, en Manuel Sacristán, la Giulia Adinolfi, l’Alfons Costafreda).

M’agraden, doncs, els personatges frontissa, els que no cauen bé al sistema, els incòmodes, els perdedors, els que acaben llurs vides malament, sovint assassinats o suïcidats per la mateixa improbabilitat de continuar un camí contracorrent.

Sovint miro pel·lícules antigues sobre espais verges que conec bé (potser és per això que m’agrada tant el cinema de Werner Herzog).

Acabo, si miro enrere, m’adono que han estat 30 anys fent cinema en silenci, al marge de patums, gremis i vanitats. No m’importa, la cursa és llarga. En aquesta mena de curses mai no guanya el que hi arriba el primer. De fet, mai no guanya ningú. Si de cas, guanyar és continuar essent-hi; continuar fent pel·lícules al marge, des del marge i sobre el marge”.

Petita filmografia:

. DREAMS OF BARCELONA (1992)

. MA GERMANA (1986-87)

. PASOLINI, UN VIAGGIO A ITALIA (1999)

. GAUDÍ, L’ARQUITECTE DE LA NATURA (2001)

. LE TEMPS ET LA DISTANCE (2001)

. COSTAFREDA (2002)

. LE POLYÈDRE BENJAMIN

. LA MONTAÑA DEL DESTINO: Leni Riefenstahl.

. INTEGRAL MANUEL SACRISTÁN (2006)

(Els textos provenen del Programa especial, suplement del núm. 10, de 7-20 de maig de 2007, editat per la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya).

Xavier Juncosa (elogi del cinema en solitari)

“Pasolini, un viagio …” com la vaig rodar (Xavier Juncosa)

Qui som Em dic Ming. Wu Ming.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!