Wu Ming.cat

A vegades, les pel·lícules sorgeixen (…) 

Volem la “Filmoteca” també a l’estiu

fruit de l’atzar. Eren els primers de setembre del 1998 i la meva companya i jo ens disposàvem a fer un tomb amb el cotxe per algun lloc d’Europa durant 12 dies. Li vaig dir, si anem al nord d’Itàlia, jo faré una pel·lícula sobre Pasolini, i tu no faràs vacances.

I vaig començar amb una operadora nova i sense cap mena de preparació logística prèvia –i sense ni tan sols haver telefonat els amics íntims de Pier Paolo Pasolini que finalment aconseguírem entrevistar.

Allò que vam fer és la negació absoluta de tot allò que t’expliquen a les escoles de cinema. Fer una pel·lícula a l’inrevés i sense guió previ. Fer una pel·lícula perquè tens les dues úniques coses del tot imprescindibles per a fer una pel·lícula: la idea clara i una càmera.

L’únic bagatge que duia al damunt eren totes les lectures de Pasolini. I una càmera irrisòria de mida però d’una gran qualitat d’imatge. Vaig haver de donar-li la volta a la història i fer de la pobresa virtut.

A banda que “Pasolini, un viaggio in Italia” és una de les meves pel·lícules preferides, el que més me n’agrada és la negació de la indústria que hi tresoreja. La seva condició d’antisistema.

Si hagués anat a veure una televisió per a fer una pel·lícula sobre això, m’haurien dit, d’entrada, que era un tema que no interessava, hauria hagut d’escriure un absurd guió previ a cegues i hauria hagut de claudicar en el metratge de la pel·lícula (la cotilla dels 55 minuts), en la concepció i en el tipus de muntatge final.

Hauria acabat fent un documental sense ànima, un documental televisiu vulgar. Comercial, això sí, però vulgar.

“Pasolini, un viaggio in Italia” (Xavier Juncosa)

Xavier Juncosa (elogi del cinema en solitari)

Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!