Wu Ming.cat

"Tinc 37 anys i no tinc res més, sí, el meu nom, me’n dic Joe" (…)

Vet aquí la forma de presentar-se d’aquest treballador en atur i alcohòlic que viu a Glasgow -un dels llocs forts del Partit Socialista d’Escòcia-SSP, d’esquerra radical i independentista- en un barri de grans ruscs obrers, d’esperances desnerides i fràgils.

Un alcohòlic que entrena un equip de futbol format, com ell mateix, per gent treballadora, drogoaddictes, aturats, gent separada de la família, joves i adults…

En Joe coneix l’assistent social del barri, una dona forta, eixerida, directa i clara com la vida. Se li ofereix per empaperar-li la casa. Diu que així no es deprimirà per no tenir-ne, de feina. El problema és que no en sap ni un borrall d’això de posar-hi papers a les parets. El cas es que s’agraden, s’hi emboliquen i se n’enamoren.

Els partits de futbol, mentrestant, es van succeint. La cosa es complica quan la dona d’un drogoaddicte, i futbolista, s’hi enfronta amb el personal del Centre de Serveis Socials. La dona fa de meuca per tal d’obtenir calés i comprar-ne drogues.

El seu marit té un deute que creix amb una coneguda i ben implantada banda de malfactors. Si no paga, li diuen, prendrà mal, molt mal.

Atur i alcohol. Atur i violència. Atur i desesperança.

Vet aquí els binomis sobre els quals descansa aquest film sensible, socialment realista, pura veritat-cinema veritat, realitzat pel gran Ken Loach, un director vinculat a l’esquerra comunista, el trotskisme, i que amb aquest i altres films dibuixa una trajectòria ben interessant i valenta que beu del free cinema i del documentalisme britànic.

Molt recomanable. Res a veure amb el cinema de crispetes i de miratges de Hol·lywood.