Mascançà

Davant de les ofensives de Madrid, no cal que perdem més el temps en marrades, ni fem més el ploramiques i el ridícul. Cal tirar pel dret, és a dir, convocar tan aviat com sigui possible un referèndum vinculant d’autodeterminació. És, al nostre entendre, l’única manera de salvar-nos i de recuperar la dignitat. Sigui quin en sigui el resultat, i no cal dir que confiem que el sí guanyi per amplíssima majoria, s’haurà fet un pas de gegant en la praxi democràtica. Radicalment democràtica. En situacions extraordinàries, cal respostes excepcionals.
    Des de fa segles, l’Estat espanyol ha demostrat –en intensitats diferents, per activa o per passiva, però sense defallir– la seva intenció obstinada de perpetrar el genocidi de la cultura, la llengua i la identitat catalanes. En l’actual conjuntura de crisi, els aparells de l’Estat han accentuat encara més l’ofec sistemàtic, en tots els fronts, de Catalunya i els Països Catalans en general. Al costat de les amenaces i els insults, imposen –adés i ara– el pes de les lleis i la raó de la força. Amb tota impunitat, sense cap mena de rubor, antidemocràticament. La “llei d’educació” del ministre Wert no deixa de ser una peça més de la política genocida de l’Estat.
    Entre el suïcidi com a poble, sotmès i anul·lat, o la pervivència com a Estat independent a Europa, d’acord amb els postulats democràtics i el dret internacional, la tria aviat està feta. No hi ha més cera que la que crema, i sempre n’hi ha poca. Ara bé, no s’hi val a mercadejar –com fan alguns polítics, per interessos partidistes– amb la voluntat del poble. Arribats fins aquí, en l’atzucac en què estem, després de tocar fons, cal tirar pel dret. Primer, fent insubmissió pacífica a unes lleis injustes que van en contra del poble català i, quan es pugui, creant unes lleis pròpies, radicalment democràtiques, que hi vagin a favor.
    En un context de ressorgiment del populisme nacionalista, com passa en altres indrets d’Europa, atrapats en el remolí de la globalització i de la crisi econòmica, a l’Estat espanyol (“Spain is different”) aquest fenomen és compartit –gairebé indistintament– per la dreta i l’esquerra de l’espectre polític. Els grans partits espanyols es posen d’acord, de seguida, en aquest aspecte. No ho poden evitar. L’estratègia és diàfana, premeditada: cada dos per tres ens ho fan saber amb nous abusos des de les trones polítiques i mediàtiques. Amb una violència coneguda, però més agressiva encara. No en cal tampoc més proves, per si algú dubtava de la mala fe de la política espanyola. N’hi ha prou, i massa.
    La utopia nacionalista espanyola és una Espanya “¡una, grande y libre!”, més o menys disfressada, de manera cínica, d’“estado de derecho” o de discursos de “modernidad”. Tracten Catalunya i els Països Catalans com una terra d’ocupació. La seva intransigència patològica reflecteix, com ja va dir Joan Solà el juliol del 2010, “la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol”. No respecten res. Ens fan passar amb raons i excuses de malpagador. Escanyen i ofenen. Espolien i, per postres, fan de prestadors. Menyspreen, a cop de decret, la llengua i la cultura, etcètera. Si s’hi atreveixen, val a dir-ho, també és perquè els catalans, tan assenyats i pacients, tan mesells a estones, ens deixem humiliar d’aquesta manera i fins a aquest punt.
    Ben mirat, en perspectiva, els catalans hem invertit massa temps –i tan estèrilment– a explicar-nos, a justificar-nos, a fer pedagogia, a buscar una entesa amb l’Estat espanyol. I també a pagar i callar i, en contrapartida, a rebre ofenses i mesquineses sense aturador. No hi ha res a fer. No ha servit absolutament per a res. És picar ferro fred. No hi ha cap voluntat de diàleg polític. La condició sine qua non és que els catalans acceptin d’entrada totes les renúncies. I això és la lògica prepotent del més fort. No cal perdre-hi ni un minut més, doncs. Ni federalisme, ni autonomisme, ni pacte de cap mena, si no és d’igual a igual, d’estat a estat, sense ressentiment. Amb reciprocitat. Amb europeïtat compartida i tot.
    Davant d’aquesta dèria porfidiosa i malaltissa d’anul·lar la catalanitat, davant de tantes derrotes històriques i actuals, la millor defensa és fer un salt endavant, mirar cap al futur i, des de la radicalitat democràtica, construir un nou estat a Europa.