Mascançà

“La violència apareix allà on el poder es troba en risc, però lliurada al seu propi curs, conclou amb la desaparició del poder”, escriu Hannah Arendt a Sobre la violència (1970). La reacció de l’Estat espanyol i dels seus mitjans d’intoxicació s’avé amb aquest raonament: no hi ha voluntat de comprendre, sinó una incapacitat notòria a voler escoltar els arguments dels altres. Davant de les raons, més o menys discutibles, reaccionen amb els insults, el menyspreu, les amenaces o la indiferència.
    És evident que allò que distingeix els humans de les altres espècies és l’“atribut addicional de la raó”, com afirma també Arendt. Això és el que, en el fons, ens fa perillosament irracionals, si val la paradoxa. La rèplica espanyola al clam nacional de l’11 de Setembre de 2012 és d’una irracionalitat flagrant que respon a una inèrcia històrica. Amb més o menys encert, en lloc d’escudar-se en la por i la violència verbal, els independentistes s’acullen al dret d’exercir la democràcia i opten per la noviolència.
    L’amenaça i la por instintives i redundants no fan res més que desligitimar el poder que en fa ús. Al capdavall, si s’exerceix el poder amb formes, actituds i discursos violents, no únicament es perd crèdit, sinó que resulta un signe de feblesa. L’Estat espanyol i els seus aparells senten amenaçats un statu quo que arrenca de la debilitat de l’anomenada “Transició espanyola” i els mites revisionistes posteriors. El clam independentista de la societat catalana no tan sols posa en risc aquesta inèrcia històrica, sinó que sobretot proposa una “ruptura” que obliga a replantejar-se, de cap i de nou, els fonaments del sistema democràtic espanyol.
    La societat catalana ha qüestionat, si més no, la “dinàmica de la violència”, que es troba en la base de l’anacrònica Constitució del 1978, en què es parapeta el nacionalisme espanyol. Reclama una sobirania popular que permeti de fer realitat la voluntat radicalment democràtica, de manera pacífica. Des del moviment cívic, a què els partits polítics semblen respondre a ritme lent, s’està plantejant la construcció d’un nou estat que s’alliberi de les rèmores del passat i que es basi en l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació dels pobles.
    Quan el poder no controla la situació, acostuma a refugiar-se en el menyspreu més vergonyant, en la minimització del “problema” o en la instrumentalització de la “majoria silenciosa”. La manifestació de l’11 de Setembre de 2012 va reunir entre un milió i mig i dos milions de persones i va transcórrer sense cap incident pels carrers i places de Barcelona. És un esdeveniment històric que supera totes les expectatives i que deixa enrere les grans manifestacions del 1977 o del 2010. Entre altres mèrits democràtics, obliga les forces polítiques i socials a prendre partit, a aclarir conceptes i a abandonar posicions equívoques.
    En aquests moments, el perill més gran és “allò establert i allò respectable” que posa pals a les rodes i nega tossudament el futur. Perquè el clam independentista i unitari de l’11 de Setembre és una aposta de futur, sòlidament arrelada en el passat. No eren els sectors financers ni les grans fortunes, els que es manifestaven pels carrers i les places de Barcelona: era la gent del poble, molts joves i no tan joves, castellanoparlants i catalanoparlants, de dreta, de centre o d’esquerra, aborígens i nouvinguts.
    Els partits polítics, massa subjectes a tacticismes i interessos electoralistes, no poden jugar amb el futur dels catalans i les catalanes. S’hi han de comprometre amb claredat, contundència i lleialtat. Almenys, si volen construir un nou poder, que es legitimi en la sobirania popular i l’exercici de la democràcia i que no hagi de fer ús de la violència per imposar-se (les retallades de drets socials també podrien inscriure’s en la definició d’Arendt). Malauradament, seria càndid donar per descomptat que, en el nou Estat català, es respectin sempre la força de la raó i els valors democràtics.