Aviat farà un any que gairebé dos milions de catalans i catalanes vam ocupar els carrers i les places del centre de Barcelona. Va ser la manifestació més massiva de la història contemporània a favor de la independència de Catalunya. Una mostra extraordinària de civisme col·lectiu i d’expressió democràtica que va donar la volta al món.
Al cap d’un any, la Via Catalana que organitza l’Assemblea Nacional Catalana per a l’Onze de setembre és una nova convocatòria multitudinària que interpel·la a tothom. Serà l’impuls definitiu per esperonar els partits favorables a la sobirania plena perquè el Govern català convoqui el 2014 un referèndum d’autodeterminació i, si no és possible, unes eleccions plebiscitàries i, si cal, una declaració unilateral des del Parlament.
Ens trobem en uns moments decisius en què la societat civil ha de tensionar-se al màxim, amb un grau d’autoexigència i responsabilitat molt elevat, per tal que les forces polítiques se sentin impel·lides a no fer ni un pas enrere. I a fer-ho molt bé. La força legitimadora i motivadora de la gent és necessària perquè el procés sigui un èxit. És molt important que ens mobilitzem i donem una altra mostra de la capacitat que tenim de manifestar, de manera cívica, la voluntat de votar democràticament a favor (o no) de constituir-nos en un nou estat a Europa i al món.
Les lliçons de la història demostren que, quan la societat catalana s’uneix solidàriament a favor d’un mateix objectiu, té una força incommensurable. Però també tenim prou evidències històriques del fet que la política ha desactivat sovint les esperances col·lectives. O les ha instrumentalitzades de manera partidista fins a desnaturalitzar-les. Per això, la societat civil no es pot permetre ni un moment de treva. S’hi juga massa.
De tota manera, cada vegada es fa més evident que cal un calendari clar i un programa definit. A curt termini. Quan farem el referèndum? Quina en serà la pregunta concreta? Què es proposa com a alternativa, si finalment no es pot fer? A què estan disposats a comprometre’s els partits catalans sobiranistes en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. I després, què passarà? No hi ha marges per a indefinicions, ni ambigüitats, ni mitges tintes.
És evident que el referèndum esdevé necessari, de totes totes, per garantir que es pugui exercir la democràcia lliurement i s’asseguri d’aquesta manera la màxima cohesió del país, amb el respecte per a totes les opcions polítiques. El dret a votar afavoreix, en aquesta cruïlla històrica, tots els catalans i totes les catalanes, vinguin d’on vinguin, pensin com pensin, decideixin allò que decideixin, és a dir, votin sí o no a la independència.
No es pot dilatar el procés indefinidament. La societat civil ha treballat molt per arribar fins aquí. Hi ha esmerçat tremps, esforços i energies, i reclama concrecions per fer realitat un dret, per poder exercir la democràcia amb el vot lliure. Qualsevol estratègia o tàctica de dilació seria molt contraproduent, perquè qüestionaria encara més els fonaments democràtics que, en un indret d’Europa tan desprestigiat com és Espanya, fan possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Els mecanismes democràtics permeten, si més no en teoria, que la voluntat popular sigui vehiculada per mitjà de la representació política. La societat civil ja ha fet i fa la seva feina. I haurà de continuar-la fent amb rigor i coratge, ara i després del referèndum i, si escau, ara i després de la proclamació de la República catalana. En justa correspondència, caldrà que també la classe política estigui, amb la màxima fermesa, a l’altura de les circumstàncies. És la il·lusió més compartida, i ens en queden tan poques!
Des dels llocs de poder, és imprescindible crear un gran acord entre els agents socials i polítics, de caràcter transversal, que impulsi el referèndum en termes diàfans i sense més dilacions. La participació, com més alta sigui, més legitimació democràtica i crèdit internacional atorgarà al procés. Com en altres experiències similars, el referèndum català ha de tenir una pregunta clara sobre la independència, perquè tothom pugui votar i, per tant, triar, a consciència, el que consideri pertinent.
Al meu entendre, com he exposat clarament durant tot un any en aquest espai d’opinió, els catalans i les catalanes no tenim cap més via que la independència, un cop tancades totes les altres i un cop constatat que hi ha un consens unànime sobre el dret a votar. Si volem apostar pel progrés polític, social, cultural i econòmic, si volem ser una república lliure, impecablement democràtica, no ens queda altra opció que el sí a la independència. D’arguments i raons sòlids, en tenim a balquena.
De moment, per tal de donar-hi una nova embrazinda, és bo que tothom que pugui i vulgui sigui a la Via Catalana el proper Onze de setembre per participar en aquesta encaixada col·lectiva, multitudinària pel futur. Confio que els ciutadans i les ciutadanes del Pla d’Urgell –com la d’arreu dels Països Catalans– ens mobilitzem activament i participem amb els màxims efectius en la Via Catalana. Hi hem de ser ben presents.
Fem via, doncs, cap a la democràcia i la llibertat!