Andrés Reguera Guajardo, el darrer ministre de la cartera d’Información y Turismo durant el primer govern d’Adolfo Suárez (1976-1977), afirmà que aleshores hi havia tres temes especialment espinosos que reclamaven el màxim control en l’àmbit polític: la Corona, l’Exèrcit i la unitat territorial del país. Tots tres aspectes van ser blindats per la Constitució espanyola del 1978.
El 2013, en plena crisi econòmica i profunda convulsió política i social, la Corona borbònica està greument desprestigiada per la corrupció interna i la depravació ètica i moral dels qui l’ostenten; l’Exèrcit malbarata impunement un pressupost tan astronòmic com impúdic en temps de necessitats molt més urgents, i la “unitat territorial” es troba qüestionada per la voluntat dels catalans d’independitzar-se per la via pacífica i democràtica.
Desacreditat en els fòrums internacionals, el Regne d’Espanya és una barcassa a la deriva, pilotada per aprofitats, estafadors, mesquins i mentiders, corsecada de corrupció i nepotisme, enfonsada en termes socioeconòmics i ancorada en les hipoteques d’un passat nefast. L’Espanya política, l’Espanya oficial, l’Espanya de “charanga y pandereta” (Machado) no ha après les lliçons de la història i continua entestada a considerar súbdits els seus ciutadans i ciutadanes.
Malgrat això, a Espanya no sembla que hi hagi cap intenció seriosa de plantejar, obertament, el debat sobre la necessitat d’instaurar una república, entesa com “la comunitat política de ciutadans sobirans fonamentada en el dret i en el bé comú” (Maurizio Viroli). Una república que regeneri la vida política, que doti de densitat democràtica el sistema polític i jurídic, i que trenqui definitivament amb el llast del franquisme i amb els privilegis de determinats oligopolis de poder. Una ruptura, finalment, democràtica que dignifiqui el país.
Només la Televisió de Catalunya s’ha atrevit, després de tants anys, a emetre un documental “Monarquia o República?”, de Montse Armengou i Ricard Belis, estrenat el 2012, que aborda el tema amb força objectivitat i rigor informatiu i que, per primer cop, qüestiona tímidament algunes de les llegendes roses que han envoltat la institució monàrquica, hereva de la dictadura. Plantejar aquest debat amb arguments i serenitat a Espanya és encara, malauradament, impossible. Continua essent un tema tabú.
Com recorda Maurizio Viroli, la república s’oposa al poder sense fre ni regles, a la tirania i a la monarquia. L’ideal republicà és també contrari a les monarquies constitucionals, atès que el rei, tot i que –en teoria– està sotmès a les lleis i als poders del parlament (en el cas espanyol, d’una manera molt opaca), “assumeix, en virtut del seu naixement, prerrogatives i poders que són negats als altres ciutadans i, per tant, viola el principi fonamental de la igualtat republicana”.
Els grans pilars de l’Espanya postfranquista estan tan podrits que, als ciutadans i ciutadanes espanyols, només els queda l’alternativa de canviar de casa. O sigui, apostar per una refundació radicalment democràtica de l’Estat, a partir dels valors republicans, que posi fi a les fal·làcies i els miratges en què ha viscut establerta. Ni la Corona, ni l’Exèrcit, ni la unitat territorial defineixen una democràcia plena, seguint els paràmetres europeus, ans al contrari: són l’expressió de la pervivència de la dictadura franquista.
Amb la proclamació d’un estat per a Catalunya, Espanya té l’oportunitat de replantejar-se, si vol, el fatídic model polític, econòmic i social que l’ha dut a la desfeta actual. També la seva relació tèrbola amb el passat: és el moment d’esbatanar portes i finestres, d’airejar la història, de recuperar la memòria perduda i d’exigir responsibilitats pels crims i els delictes comesos durant el franquisme. Tants anys d’impunitat han fet molt de mal.
Catalunya, també, naturalment, ha de fer un exercici d’oxigenació i de neteja a fons, oimés perquè haurà de construir un estat de cap i de nou, deixant enrere les rèmores del passat. Catalunya, imperfecta, heterogènia, contradictòria, ha d’enfondir les arrels del seu projecte col·lectiu en la democràcia i en els valors del republicanisme. Perquè, com ja advertia Maquiavel, la república és, en tant que forma de govern, la manera de viure d’un poble lliure.
La futura República catalana ha de reposar sòlidament els pilars bàsics en la democràcia, la justícia i la llibertat. Ha d’aprofundir en el sentit del dret i de la dignitat cívica, tot vetllant perquè els seus ciutadans i ciutadanes participin activament, solidàriament, amb passió, en la cosa pública i aprenguin així l’art de viure com a tals –i no com a servents– en una comunitat política que garanteixi els drets cívics i polítics per a tothom.
Francesc Foguet i Boreu