Per Francesc Foguet i Boreu
Durant un dinar més aviat frugal de treball, un col·lega valencià, professor de la Universitat de València, m’argumentava amb un punt de superioritat, per raons d’edat, que la independència de Catalunya era impossible perquè topava amb l’oposició entre el principi democràtic i la viabilitat real.
a) Si bé era partidari teòricament del principi democràtic que permet l’exercici de l’autodeterminació, no veia que, a Catalunya, això fos viable en “realitat”. Una cosa, deia, era el “principi” i l’altra, la “realitat”. Calia plegar-se al fet que la “realitat” podia fer inviable el “principi”. La història n’és plena d’exemples.
b) Al seu entendre, els sectors econòmics i financers més poderosos –les grans empreses, els bancs i les caixes, els oligopolis de poder– escorats cap al nacionalisme espanyol se n’anirien de Catalunya, si es declarés la independència, i la descapitalitzarien. L’oposició d’aquests sectors faria inviable, doncs, la independència.
c) D’altra banda, Europa només acceptaria, segons ell, un Estat català si aquest assumís la part del deute corresponent de l’Estat espanyol, que és considerable. A Europa, el cas català no els interessa, no mouran ni un dit, com van fer amb la No-Intervenció o durant la Dictadura Franquista, etcètera.
d) Si els “catalans” no fèiem accions contundents, com ara retirar els diners dels bancs o de les caixes espanyoles, o no estàvem disposats a córrer el risc de rebre sancions o multes per accions de “resistència civil”, no ens en sortiríem. Va apel·lar, fins i tot, a l’èpica: ens calia un Gandhi!
La meva rèplica cordial a aquestes objeccions, molt deutores de la retòrica de la por i de les posicions de l’esquerra jacobina de bona voluntat, va ser aquesta. Val a dir que partia de la premissa que la democràcia és l’exercici lliure de la voluntat del poble i que tota realitat és, al capdavall, com saben molt bé els sociòlegs, construïda.
a) El principi democràtic és el que regeix les societats que així se’n diuen i el dret a l’autodeterminació forma part de la legislació internacional, que està per damunt de les estatals. Com a subjetes polítics, els catalans tenen dret a autodeterminar-se, si així ho volen. Que sigui viable o no aquest dret dependrà de la voluntat del poble català, base de la legitimitat democràtica. Exercir un dret democràtic és practicar la democràcia. Quan es faci el referèndum, que ha de consistir en una pregunta única i nítida sobre la possibilitat de crear un estat independent, n’hi ha prou amb un 50% del cens i un 55% de vots afirmatius, tal com va decidir la Unió Europea en el cas de Montenegro el 2006, perquè pugui proclamar-se la independència des del Parlament de Catalunya i sigui reconeguda tant per la mateixa Unió com per altres organismes internacionals.
b) Els sectors economicofinancers, per més poderosos que siguin, no poden anar contra la voluntat majoritària del poble, manifestada democràticament. Si Catalunya és un negoci per a ells, de segur que prioritzaran de quedar-s’hi: els diners van per davant de la ideologia o, millor dit, són la seva ideologia. Si, posem per cas, el senyor Lara de Planeta vol anar-se’n de Catalunya, el senyor Raventós d’Adesiara està disposat a ocupar el seu lloc. I encara hi sortiríem guanyant. Lara edita en català, a Barcelona, perquè hi fa negoci. Raventós publica només en català, a Martorell, per entusiasme i convicció, sense perdre-hi diners.
c) Si els catalans continuem a Espanya, haurem d’assumir el nostre deute i bona part del dels espanyols. Com sempre hem fet: pagar doble, sense que ni ens ho agraeixin. Sigui com vulgui, a Espanya sempre hi hem perdut adés, hi perdem ara i, si no en marxem, continuarem perdent-hi sempre. La dependència, només amb l’espoli fiscal i les polítiques anticatalanes, ens ha costat i ens costa un dineral. És ben possible que Europa no mogui ni un dit, però, tal com han defensat diversos economistes, no es pot permetre que una de les seves zones més riques i dinàmiques del sud n’estigui al marge. De grat o a desgrat, serem europeus.
d) La societat catalana cada vegada té més clar que la independència és l’únic camí, no únicament per a ser lliures, sinó per a construir una societat democràtica molt millor, i també que les vies de resistència han de ser canalitzades per mitjà dels partits polítics, els agents socials i la societat civil. Bona part dels catalanets i les catalanetes no som proclius als grans gestos èpics i, tot i que ens encanti Thoreau, no ens agraden gaire els messies: preferim manifestacions pacífiques i accions simbòliques multitudinàries que, de moment, si més no, han servit per a perdre la por i per a prendre consciència.
Ara ja estem a punt per a votar a favor de la independència. Sabem que és el futur. La retòrica de la por –sigui jacobina o parafeixista– ja no ens fa ni fred ni calor.
P.S.: Només falta que CiU, el partit actualment al govern, deixi de marejar la perdiu, parli molt més clar i concreti un calendari per a la consulta. Tot procés necessita una agenda diàfana. CiU no pot continuar pujolejant amb una ambigüitat contínua, amb el malabarisme en el discurs, amb les contradiccions internes, amb el seu tacticisme de curta volada. CiU no pot continuar fent una política neoliberal extrema de retallades socials tan inhumanes, de limitació dels drets socials, laborals i polítics, i d’asfíxia econòmica dels serveis públics, tot afavorint-ne la privatització, una política que va en contra de les classes populars i les mitjanes i que ha deixat exsangüe el país. CiU no pot posar els interessos partidistes o de poder –com a partit de dreta que beneficia el gran capital i les rendes més altes– per damunt de la voluntat del conjunt del poble català.