per Esteve Mestre i Roigé
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
1.- Treure el número 1
d’una revista, és el somni fet realitat d’ un grup de joves que
durant els anys 78-79 es trencaren les banyes per fer-la realitat.
Normalment quan surts ho
fas amb espenta, amb il·lusió i realment els primers Barrets Picats
vistos ara, s’ aguanten més per les il·lustracions que pel
contingut.
Quan treus els primers
números d’ una revista, has fet una cosa molt important, t’ has
comprat una taula i unes cadires i vés a saber perquè, però
esperes que algú et posi el plat a la taula i a la realitat, res de
res. Per explicar-ho amb un exemple contundent, és com quan es creà
la comarca del Pla d’Urgell: Mollerussa, capital administrativa,
Linyola, capital històrica i només per aquest “títol”, ens
tenia de caure el Museu Comarcal, l’ Arxiu Comarcal…i passats els
anys, res de res, doncs això és el que ens va passar amb la
revista. No va sonar cap flauta i després d’una fase inicial de
fer-la amb “vietnamita” vam passar durant anys a fer una revista
“fotocopiada”.
2.- “Omplir” la
revista. Passen uns anys i alguns companys s’ han quedat al marge
del projecte i d’altres s’incorporen al projecte. Fruit del somni i
treballs inicials, t’ han quedat un grapat de subscriptors al qui
tens de “servir”. I comença un altre treball, ara, feixuc. És
tracta d’ omplir la revista, però també de fer front a
dificultats de caire econòmic –perenne- i a ser víctimes d’ una
mena de rumors – “són de CiU”, “anticlericals”,
“llibertins”, “censuren”- que fan que el projecte Barret
Picat no acabi de quallar, perquè molts lectors ni hi volen
col·laborar ni participar i els redactors dediquen més esforços en
mantenir-nos flotant que d’ encarar el nostre vaixell cap a una
plàcida Ìtaca. Durant aquesta fase, passem a fer la revista en una
impremta.
3.- Fer una revista. Però
arriba un moment, per inèrcia, que tots aquests inconvenients, que
fa que Barret Picat sigui una revista atípica, perquè apart d’
atendre als subscriptors, per sobreviure, és veu obligada a vendre
al públic part de la seva producció, és quan es comença a fer la
revista. Sabem el que volem publicar i ho busquem i moltes vegades ho
trobem. Poc a poc, la revista va agafant forma amb una sèrie de
seccions fixes i uns articulistes de prestigi i també amb
aportacions històriques notables, que fan que atrapem al lector, i
aquest es converteixi en un seguidor d’una revista que número
darrera número li explica coses noves sobre Linyola, fins arribar a
l’ actualitat, en que la revista Barret Picat viu un moment
idíl·lic, potser dels millors de la seva llarga trajectòria.
Esperem que ens podrem mantenir a la cresta de l’ ona.
Per molts anys a totes i
a tots els qui ho heu fet possible al llarg d’ aquests trenta anys,
la publicació de 175 números de Barret Picat, una veritable
“Bíblia” de Linyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!