La capacitat organitzativa i mobilitzadora de l’Assemblea Nacional Catalana –poble a poble, ciutat a ciutat, tram a tram– ha estat superada amb una nota excel·lent. Cal agrair a totes les seves voluntàries i els seus voluntaris la feina magnífica que han fet perquè aquesta iniciativa cívica i festiva, pacífica i apassionada, profundament integradora i reivindicativa, hagi estat possible d’una manera tan extraordinària. També cal regraciar tots els participants que ho han fet possible. L’ocupació del territori de nord a sud en una extensió de quatre-cents quilòmetres –en molts trams la cadena humana es podia duplicar, triplicar i fins quadruplicar– esdevé una fita històrica sense precedents en la Catalunya contemporània.
La segona evidència és que el clam unànime dels participants en la Via Catalana, la independència, s’adreçava a Europa i al món, però també interpel·lava les forces polítiques catalanes. A Europa i al món, es volia enviar un crit d’alerta i de reconeixement perquè els catalans i les catalanes puguem exercir democràticament el dret a l’autodeterminació, com han pogut fer-ho i podran fer-ho altres pobles. Als partits indígenes de tot l’espectre polític, al seu torn, se’ls demanava que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin votar en una consulta decisiva, vinculant (referèndum o eleccions plebiscitàries), el dos mil catorze (2014!). Sense ambigüitats, ni subterfugis: per saber si el poble català està d’acord o no que Catalunya sigui un Estat independent.
La tercera evidència és que una bona part de la societat catalana ha optat per la posició més assenyada i raonable: reclamar, amb arguments i bagatges democràtics, la independència de Catalunya per al 2014. Aquest consens, legitimador en termes democràtics, és àmpliament compartit. Alguns mitjans de comunicació espanyols volen fer creure als seus lectors que els catalans són una colla de sentimentals empedreïts que es deixen endur, de tant en tant, per la rauxa que els caracteritza. Davant d’això, al seu entendre, només cal deixar que la febre baixi i, després, aplicar-los el correctiu adequat. Altres aposten clarament per imposar tot el pes de la llei espanyola per fer-nos passar de nou per l’adreçador, com si fóssim els elements díscols d’un cos social homogeni i compacte. I embolica que fa fort! La raó, és clar, la tenen ells. Són visions intoxicadores i manipuladores del que passa a Catalunya.
Durant la jornada d’ahir, tothom va poder comprovar amb els cinc sentits que els participants en la Via Catalana cap a la independència eren gent de tota mena i de filiació política molt diversa. Els partidaris de l’autodeterminació constitueixen un moviment pacífic, integrador, cívic, transversal, en què s’apleguen persones de procedències, sensibilitats i anhels diferents. Com totes les societats madures, saben molt bé per què es mobilitzen i quin futur volen per al seu país. En aquest punt, hi havia una consciència clara, lluminosa, que la jornada d’ahir seria un diada històrica i que calia contribuir-hi activament. La majoria de la societat civil catalana tornà a estar a l’altura de les circumstàncies.
Des de Catalunya estant, o des de Madrid, algunes veus han insistit en el tòpic del seny per alentir el procés sobiranista. És una autèntica obscenitat que, el 2013, encara es digui que els catalans i les catalanes que aspiren a exercir el dret a l’autodeterminació són com adolescents immadurs que no saben el que volen i que, amb una mica de peixet, ja no voldrien el peix sencer, i el cove i tot. Fa almenys set anys que una majoria molt àmplia dels catalans i les catalanes –també els vilanovins i les vilanovines i altres pladurgellencs que, amb tremp i alegria, van ocupar el tram 146 de la Via Catalana– saben què i per què ho volen. I ho expressen amb claredat i contundència en les manifestacions i mobilitzacions que s’han fet del 2006 ençà.
Francesc Foguet i Boreu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!