Vilabep de viatge

Marcel (San Juan Chamula, Chiapas). Pel que hem pogut veure i constatar durant tot el viatge, la religió te una importància cabdal en el quotidià de molts centre americans. El mateix hem vist a Chiapas, però amb algunes particularitats que ens han frepat. Sobta veure indígenes chiapencs, d’ètnies diverses que entronquen directament amb l’America precolombina, vivint d’una forma sorprenentment vivencial la seva fe. Això es amb el que ens hem trobat a San Juan Chamula, un petit poble proper a San Cristobal de las Casas. Però el que mes crida atenció es la síntesi ritual que resulta de barrejar practiques religioses indígenes amb la doctrina catòlica. L’esglesia de San Juan no es gaire gran tot i que presideix de forma majestuosa la plaça del poble. Els colors vius i alegres de la seva façana desapareixen un cop entres dins el santuari. Indescriptible. Gore, digne d’una peli de Buñuel o el somni de Dalí. Aquestes van ser algunes de les reflexions que ens van sortir després de veure l’interior de l’església ple d’indígenes professant la seva fe. En petits grups de tres o cinc persones, s’agenollen sobre una capa d’herba que fa de catifa. Llavors encenen desenes de petites espelmes i treuen licors, begudes diverses i, sobretot, coca-coles. Tot això amb l’objectiu d’eruptar. Si, si, de fer rots. Consideren que els rots fan fora els mals esperits i per això van a l’església a treure’ls. Però això no es tot: els habitants de San Juan també veuen en els sacrificis animals una ofrena a Deu. I els fan allà mateix. Sacrifiquen una gallina. Davant meu, davant nostre i de desenes de turistes que hem pagat religiosament una entrada per veure aquests ritus. O aquest espectacle? El dubte plana un cop sortim d’alla: el que hem vist es real o ho fan per que saben que això atrau els estrangers?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!