(Marcel, Katmandu). El Nepal sempre m’ha evocat a un lloc de somni, magic. La primera impressio nomes baixar de l-avio es positiva: una aeroport petit, gairebe familiar. Pero nomes creuar la porta d-acces al carrer tot canvia: un munt de taxistes es barallen per agafar/nos les maletes; diverses persones s-ofereixen per fer/nos de guies turistics. Ja ens ho havien dit al consulat nepales a Barcelona: el pais esta de moda. Ens dirigim en taxi cap a la ciutat. Hem de fer diverses voltes i evitar algunes zones perque el clima hostil que hem llegit a la premsa que hi ha al Nepal entre els maoistes i el rei es fa evident als suburbuis de la ciutat en forma de petites barricades i carrers tallats. Res fa temer cap gran revolta, pero. Arribem a l-hotel i comencem a passejar. Carrers bruts, gent demanant, belleses arquitectoniques amagades darrera de tones de runa i bruticia. No conec Katmandu, no conec res d-asia. Pero alguna cosa m-es familiar. La gent, els carrers, la vida desordenada… tot em recorda massa a San Salvador, a Managua, a Sao Paulo. Ciutats distants geograficament pero que comparteixen la mateixa pobresa, a voltes miseria. Pero que tambe tenen en comu uns carrers mes plens de vida, sense control, on tot es espontani. Una forma vida que tan nervios posaria a l-alcalde Clos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!