Quadern de Terramar

Acarem l’Onze de Setembre d’aquest 2006 coincidint amb la cursa de les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa un mes escàs que hem estrenat el nou Estatut de Catalunya gairebé sense adonar-nos-en, en part degut al clima de vacances per a la immensa majoria, i en part degut al clima preelectoral instaurat des de fa mesos
 El mateix dia de la signatura del decret de disolució de la Cambra, el president de la Generalitat ha tornat a aparèixer en públic per fer balanç del seu mandat expressant la seva decepció. Entenc la seva manca d’entusiasme enfront de la situació atès que ha presidit un govern que ha batut tots els rècords de crisis i tensions internes des de 1980 ençà. Com la de molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De decebuts n’hi ha de tots els sectors, inclòs el dels votants dels partits del tripartit. Dels votants del partit del President n’hi ha que ho diuen amb la boca petita i n’hi ha que ho han esbombat estripant carnets, donant-se de baixa i remugant en públic. Els que no han votat el tripartit esperaven, almenys, que el govern de l’alternança ho fes mínimament bé. Els resultats estan a la vista, i que tothom en tregui les conseqüències i les conclusions que vulgui. Focalitzant el meu balanç d’aquests tres anys en temes culturals, el resultat no és menys decebedor, sinó tot el contrari. El nomenament de Caterina Mieras com a consellera de Cultura va deixar el llistó tan sota zero que només la seva actuació va superar les més baixes cotes, situant el barem al capdavall de les antípodes o dins de les profunditats més recòndites del centre de la terra. L’adveniment de l’actual Conseller, promogut en el darrer estadi dels despropòsits continuats de Mieras, va fer respirar, alleugerits, els que encara esperaven alguna mena de signe visible de gir. Si s’ha produït ha estat des de l’àmbit de les bones formes, però no en el de les grans decisions, ni tant sols en el de les mitjanes. Més aviat fa l’efecte de parar el cop i esperar que madurin. La decepció cultural abasta els dos extrems de la Plaça de Sant Jaume en tant que paradigma del que és el pensament únic que ens governa. Des de la Generalitat, l’interès vers el medi és qüestió instrumental: la cultura i la seva utilització partidista i, sovint, sectària, constitueix una cota més de l’exercici del poder. Des de l’Ajuntament de Barcelona continua com sempre: una mostra del despotisme il.lustrat. Els darrers exemples han estat la col.locació al front del Museu Picasso d’un gestor aliè a la historiografia de l’art però amb una notable parentela política, i l’encàrrec del Pregó de la Mercè a una escriptora notablement arrelada a Madrid i a Carabanchel – una gran fórmula per contribuir al prestigi social del català, ¿no? Excuso més detalls perquè la premsa n’ha anat plena. Però no passarà res, i l’equip de govern municipal de la capital de Catalunya continuarà sense clivelles davant de les imposicions incontestables com aquestes. Per més xerrameca ocasional que se’n derivi no deixarà de ser una esbravada. El que compta són els resultats finals, el triomf del despotisme il.lustrat i el multiculturalisme de fireta. A la Generalitat, la situació és bastant més penosa perquè afecta no només el país, sinó la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes. El programa de la presència catalana a la Fira de Frankfurt continua essent críptic, les ambigüïtats declaratives dels seus responsables continuen essent això, ambigüïtats, i mentrestant el català, a la mateixa Alemanya, ja ha baixat a la categoria de dialecte de l’espanyol. Als preparatoris de la fira d’Expolingua que s’ha de celebrar a Berlin aquesta tardor es proclama amb bombo i platerets que el castellà és l’idioma de moda, i que català, basc i gallec són dialectes de l’espanyol. Aquí, amb un Institut Ramon Llull devaluat, minimitzat i escapçat per obra i gràcia del President de la Generalitat i de l’anterior Consellera de Cultura, el balanç de les grans actuacions exteriors en favor de prestigi social del català és gairebé inexistent. A l’Instituto Cervantes no els han faltat mai mitjans però, sobretot, el que no els ha mancat ha estat idees clares i decisions polítiques per actuar rotundament i sense complexes en favor del prestigi del castellà arreu del món, i els resultats són ben visibles. En un altre terreny i a nivell espanyol, encara, el recolzament dels dos grans partits estatals –sí, tots dos- a la ruptura de la unitat de la llengua catalana al País Valencià continua imbatible, per més sentències dels tribunals en sentit contrari. Cal recordar que el primer trencament va ser obra i gràcia de la ministra Carmen Alborch quan durant el seu mandat va propiciar que l’ISBN admetés l’entrada del valencià com a llengua diferenciada del català. Aquest és un balanç acumulatiu i relatiu a temes de llengua i cultura, d’uns quants fets, no de presupòsits, expressat en tant que element de reflexió davant d’aquest Onze de setembre amb cursa electoral que tenim al davant. Temes que compten avui, i que han de comptar per al futur de la cultura i de la llengua pròpies del país. Temes que, juntament amb d’altres, projecten la Diada Nacional de Catalunya d’enguany vers un futur que volem, avui per avui, ben diferent i, sobretot, molt millor. Sense decepcions. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!