Quadern de Terramar

La Consellera de Cultura consuma l’espoli del Museu Diocesà de Lleida
¿Hi ha algú que a hores d’ara es vegi amb cor de defensar la gestió de la Consellera de Cultura?Segurament que no, perquè a més de tot el que s’ha manifestat en públic cal afegir-hi les crítiques a porta o micròfon tancat per part dels nominalment addictes al règim. Mai s’havia arribat a tanta unanimitat. El repàs de la premsa i del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya donen una idea força clara del seu pas per un departament que havia de ser l’aparador de lluïment del govern progressista i d’esquerres i que és l’aparador del desgavell, la desarticulació i l’enderroc de la cultura catalana. Que ningú no recorri a la devolució dels Papers de Salamanca per salvar-ne la gestió perquè fóra un insult a la memòria històrica, als més de vint anys de reclamacions per part govern català i als esforços que la societat civil catalana -la de debò, no la subvencionada- ha dut a terme perquè retornés el fruit del robatori i de la rapinya per part del règim que va guanyar la guerra. A més, és clar que una cosa és que el que va ser robat hagi estat retornat als seus legítims propietaris. L’altra, que en virtut de no se sap quins criteris, arguments i pactes, la Consellera de Cultura regali a la diòcesi de Barbastro les peces que el Museu Diocesà de Lleida havia adquirit legítimament durant anys. Les obres que Aragó reclama des de fa una dècada, és a dir, des de la partició de la diòcesi de Lleida, van ser adquirides per part del bisbat moltes d’elles mitjançant compra i d’altres per mitjà de llegats, amb la voluntat de preservar el patrimoni artístic religiós enfront de la destrucció o del col.leccionisme privat. Aquest és l’origen del Museu Diocesà de Lleida i de la seva col.lecció museística, patrimoni que ha estat mostrat en diverses exposicions des de principis del segle XX- No va ser fins el 1993 que Aragó va identificar les peces que ara reclama a partir d’un catàleg que les documentava. La Consellera de Cultura atorga carta de legitimitat a la desfeta i l’espoli d’un dels museus més rics i prestigiosos de Catalunya diposant el lliurament de la totalitat de les cent tretze peces reclamades per Aragó, ni una sola de menys, a la diòcesi de Barbastro. Les mesures propugnades pel Departament de Cultura per mantenir la versemblança de la unitat de la col.lecció són de paper més que mullat. La Consellera no només ha menystingut la voluntat clara i explícita de la ciutadania a la qual es deu, sinó que ha fet cas omís a l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans, que manifesta que el patrimoni del Museu de Lleida “està format per béns adquirits pacíficament i legalment, sense cap coacció ni espoli”, qualificant la decisió que finalment ha pres la Consellera com “un gravíssim precedent” per a altres col.leccions museístiques catalanes.Però això, a ella, tant li fa. El menyspreu a la ciutadania, a la comunitat científica catalana i el sectarisme prepotent que la caracteritza consumen l’espoli i la fragmentació del Museu Diocesà de Lleida en un atemptat adreçat contra la cultura dels Països Catalans a la Franja de Ponent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!