Quadern de Terramar

No és ben bé que cada ciutat sigui un cafè, però sí que hi ha cafès que han esdevingut símbols i referents de les ciutats respectives. A Viena faig cap al Cafè Museum.

No és ni dels més sumptuosos ni dels que compten amb més vips entre la clientela passada i present. Aquest és un dels seus encants. En té d?altres: la combinatòria del blau del tendal i el groc de les lletres fent joc aproximadament harmònic amb el color de la façana, i un interior dissenyat per l?arquitecte Adolf Loos. Obert des de 1899, ha viscut totes les vicissituds de la ciutat fins el punt que fa uns anys el van haver de refer perquè del disseny de Loos i del mobiliari Thonet en quedava ben poc.

Emplaçat a la cantonada de Friedrichstrasse i Karlplatz, el Cafè Museum és un dels reductes on els turistes i visitants recalen després d?haver fet la travessa d?una de les places més desavinents d?Europa com encara és, inexplicablement, malgrat el conjunt arquitectònic que l?envolta: la barroca Karlskirche, el pavelló del metro d?Otto Wagner, un dels edificis més emblemàtics del Jugendstil com és el Ver Sacrum, el Wien Museum?. El cafè també és un reducte de clients fixos, estadants de la vida de cada dia, a voltes de la relativa notorietat que propicia la proximitat de l?Acadèmia de Belles Arts.

?El café es el norte de los tristes?, escriu el poeta Vicente Quirarte, una frase que sovint he recordat. Hi ha molta literatura escrita als cafès, molts poemes; Rodolfo Häsler n?hi ha dedicat un de bellíssim : ?¿Se puede entrar en el espacio de la memoria?? Existeixen guies i reculls que n?expliquen historial i anècdotes, però sobretot hi ha molta vida quotidiana, anònima, persistent, sobre la que ningú no escriurà mai ni una ratlla.

Ho penso mentre contemplo els que tinc al voltant i miro d?endevinar d?on surten. Guanyen els autòctons. A la taula del davant seu un home gran i descurat que retira a Gerald Durrell. Porta una americana gastada, més aviat baldera i pantalons nous de trinca de rebaixes d?agost. S?endormisca tirant el cap enrere; no ronca, sento ranera, respira talment la vida que fa: vegeta. L?han acompanyat fins aquí, l?han ajudat a seure i el deuran venir a buscar havent dinat. El cambrer sap de què va; ni s?immuta quan l?home endormiscat rellisca endavant, a punt de petar de cap contra la taula des de la inconsciència de la capcinada. El que per a mi ha estat un espai obert en pausa de cafè per a ell és un cercle que es tanca i va deixant enfora cada vegada més coses del que fins el moment ha estat. És espectador d?una vida que transcorre més enllà d?ell per un món que se li fa molt complicat perquè ha anat perdent els seus referents i n?hi queden molt pocs.

També jo esdevinc part integrant dels assidus estacionals, entre els que cerquen un lloc per sentir com passa el temps només per a mi. Miro al meu voltant com si passés revista: taules i cadires, miralls i parets, llums i ornaments, tot és al seu lloc, com sempre. L?embolcall no canvia, varia el contingut, que som nosaltres i formem part circumstancial del decorat. ¿Quants més s?han assegut en aquesta taula abans que jo, quanta escriptura febril i amuntegada s?ha destil.lat dins d?aquestes parets?

Després d?haver llegit el meu París-Viena, la muller de R.L., que és germanista, em va demanar que li escrivís per què m?agradava aquesta ciutat, on és que anava, què és el que hi feia de diferent de professors o de turistes. No ho sé, ni sé si em sortiria un llibre o un article; valguin aquestes notes de dietari. També hauria de dir perquè prefereixo el Cafè Museum o el Schwarzenberg en lloc de recalar als de més anomenada entre la gent de lletres. I tampoc no ho sé en bé; tot depèn de la percepció subtil i invisible de l?espai que ens acull quan fa que siguem capaços de retrobar-nos.

Frèia Berg repeteix les fotografies de fa dos, quatre, set anys. Els mateixos angles, els miralls? els cambrers i algun estadant que s?ho miren amb resignació com si es tractés d?un peatge. Migdia al Cafè Museum. Ja enfora, miro els finestrals, el color de les parets, el blau del tendal, les lletres grogues. Viena encara és ciutat de revelacions i de nostàlgies.

Fotografia de Frèia Berg
Publicat a “El Marge LLarg”, L’Eco de Sitges, 14.IX.2007