Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
1. La dels humoristes frustrats tipus Joan Ferran de la Crosta: “sí, és cert, nosaltres decidim. Ho fem cada cop que anem a votar. Com que a l’octubre hi ha eleccions, que cadascú voti el que vulgui i tot solucionat”.
2. La dels que es contradiuen i tan feliços. N’hi haurà que, indignats perquè el TC no ha respectat la voluntat expressada en referèndum, demanaran que tornem a votar per decidir si volem l’estatut tal com ha quedat, cosa que vindria a ser donar la raó al TC. Si allò que havíem decidit ens ha estat retallat i no acceptem la retallada, toca decidir una altra cosa que no puguin retallar: ESTATUT-UT=ESTAT, l’única retallada possible. I d’altres voldran que fem amb el concert econòmic el mateix recorregut que acabem de deixar enrere per l’estatut, com si no hagués passat res.
3. La dels que ens volen portar per incertes i esgotadores dreceres. N’hi ha que es volen aferrar a l’estatut per fer una mena de desafiament al TC i a l’Estat espanyol. Es pensen que si hi posem ganes i entusiasme aconseguirem que ens deixin l’estatut. Es pensen que faran combregar el TC amb rodes de molí. N’hi ha que ens volen fer perdre el temps. Vindria a ser una broma pesada: “oi que vau decidir estatut? Doncs fins al final amb l’estatut contra tot i tothom, encara que no quedi ni l’apuntador” Que no ens manipulin.
4. La dels qui aniran a les eleccions amb el compromís de la independència, amb el mandat de posar data al dia que puguem decidir, que és el que demanàvem avui.
Exigim honestedat. Exigim concreció. Exigim transparència en les propostes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només acceptable la 4. Si cal afegir les raons de rebuig de les altres
3, m’ho dius i ho anoto. Però per com ha anat i per les converses d’avui
diria que està prou clar i evidenciat.
He pensat que Montilla com a President ha hagut de quedar enfonsat, i
que com a polític pot fer faci un gest en calent escoltant el clam i
apostant per la independència. I que és fàcil que ho faci per poca
consciència i aspiració política que tingui, donat que sinó ell i seu
partit estan enfonsats.
Però que li caldrà assumir, si tria fer el gir, el que ha estat un greu
període de manteniment d’un engany (de molts enganys) intolerables. Vull
dir que en cap sentit es pot jugar al no ha passat res. Crec que hauria
d’assumir-ho de manera ciutadana i pel que fa als girs necessaris, sinó
no podrà fer proposta que el poble, ara tranquil, s’escolti, no tindrà paraules ni paraula. Ha de
passar de les paraules buides i les paraules enverinades a les a
paraules plenes i honestes. Té feina. Però en la crida a la manifestació
de l’altre dia bé ho va fer. Si no les hagués començat a buidar de
seguida, pot ser hauria vist què bé li anaven, no ho sé.
Em sumo a l’exigència: Exigim honestedat. Exigim concreció. Exigim
transparència en les
propostes.
Com sempre tens tota la raó.
Només es vàlid el punt 4.
Hem de pressionar com sigui als polítics per a que apostin per la independència.
I també d’acord amb tu i la Sílvia: Exigim honestedat, concreció i transparència.
Això seria el desitjable però tot apunta que hi haurà tres blocs en major menor mesura….
1. El nacionalisme espanyol cavernícola:
PP – Ciudadanos.
2. L’independentisme:
ERC – DC-RCat
3. Els ambigus:
CiU – PSOE – ICV
A la llarga, els del grup 3, s’aniràn incorporàn a l’1 o al 2. Però a dia d’avui, encara tot és molt tendre i encara hi ha molta gent que no vol acceptar el caixa o faixa en el que estem. Necessiten temps per assumir la realitat: o ets català o ets espanyol però les dues coses no.
Encara que sigui dificil de creure encara hi ha molta gent que té l’esperança en refer l’estatut o en reformar la Constitució espanyola o en conseguir el concert.
Pensa una cosa : Els que, com tu o com jo, que fa molts anys que som independetistes no tenim cap mena de dubte però hi ha centenars de milers de catalans que. o be fa molt poc temps que ho son o bé tot just ara s`ho estàn plantejant.
Desprès hi ha moltíssima gent que, emocionalment, se sent espanyola i, psicològicament, els resulta molt dificil fer el canvi mental.
Ahir vaig poder parlar amb alguns ex-federalistes convençuts i, a banda que donaven per fet i evident que la independència és l’únic camí, el que de debó els preocupava era com ho farem, això, amb els partits polítics que tenim.
En fi, més enllà de voler explicar el com, només volia compartir la percepció que l’independentista és, ja, el moviment polític predominant i el més engrescador.
Salut i República!