El pèndol de petites oscil·lacions

Així l’anomenava Goethe al dietari “Viatge a Itàlia” i afegia:“La vida quotidiana al carrer i prop de l’aigua, a les gòndoles i als palaus, el comprador i el venedor,el mendicant, el barquer, la veïna, l’advocat i el seu adversari, tot hi viu i s’hi belluga i s’hi capfica, parla i protesta, crida i prega, canta, toca, impreca i mou soroll”

És ben bé així, Venècia una munió d’aiguamolls, més d’un centenar d’illes i canals, com un trencaclosques sàviament compaginat, quatre-cents ponts, un present i una nostàlgia, una nissaga valenta i enginyosa, una necessitat de protegir-se i guanyar terra a la mar, una volta de pern sobre el fang, una supervivència, un plantar cara a allò advers constantment, una contradicció i pertot una beutat singular.

L’entrada al port va ser una hora d’espectacle continuo, a babord i a estribord del vaixell, la dansa de la terra i la mar Adriàtica fent equilibris, arrecerades les terres per una llengua estreta de fina sorra, el Lido, com una abraçada protectora.

Arribem a la Plaça sant Marc en una lanxa. S’obre aquest espai porxat, habitat per coloms, el palau del Dux, la basílica bizantina de sant Marc, la torre del rellotge, i el campanile. Cafés i música.

De fet el primer que fem es prendre un café i amarar-nos realment i simbòlicament. I tot d’una… 

…pujar al campanar, doncs ens han recomanat l’espectacle des de cadascuna de les finestres, voltant, voltant. D’allí estant  es veu tota la ciutat a vol d’ocell:els terrats de teules roges, pigades de negres fongs, cúpules d’estany, argentades, que verdegen i blanquegen i ens parlen de fe i de bellesa mil·lenàries. Del tot recomanable. T’hi pots estar fins a assaciar-te. Uns auriculars dónen nom a tot quant veus. Una visió privilegiada.

Descobreixes l’escala del Palau Contarini amb una cúpula rodona blanca i una escala blanquíssima,l’escala del Bóvolo, de caragol, farcida d’arcs de mig punt que t’agafa la mirada en mig d’obres d’art a dojo, marbre i terrissa, que desitges veure d’aprop.

Circumdes Venècia i t’endinses pels canals i els ponts en sense moure’t , veus la mar i les gòndoles i les illes de sant Jordi, Murano i Burano. En davallar ja hi has estat un poc. En vols més, saps què has de veure i on ho pots trobar.

En primer lloc visitem la Basílica de sant Marc, no te’n pots avenir que sigui del s.XI, de creu grega, la coronen cinc cúpules, magnífiques i originals per dedins i per defora, un passeig pels diferents estils: bizantí, romànic, gòtic i renaixement, un  espai acollidor, luxe i recolliment estranyament combinats.

En sortir t’endinses a l’espectacle que et convida, tota Venècia bull. Arribes al pont de Rialto, veus el mercat, camines i camines, puges, davalles, bades, mires les cases, els palaus i l’aigua, les tendes….acabes a un  taverna menjant i bevent a bon preu i en bona companyia… i es fa de nit…estàs rebentada, però encara tens temps de veure el cafè austríac i sentir la música i ballar sota la pluja per la plaça, aliena a cap altra sensació que no sigui aquesta exultant vitalitat que et dóna la sobredosi d’emocions, imatges belles i amistat . De retirada vas al bar d’Hemingway… i tornes al vaixell a somniar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!