El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Un bé de déu de calabruix i la mar brava
Avui les noces del cel i de la terra han dut aigua i calabruix. Sobre el negre de l’asfalt, les pedres de gel blanques, sobre el gris de les llambordes, les bolles blanques, sobre el roig del carril de bicicleta, sobre el marés color de palla del passeig. Les llenties de gel, blanques, sobre el meu anorac negre amb caputxa. La pluja i el calabruix a la meva boca badada. Assaboria les gotes com anisets de festa, blanques, gelades, com perles.
Un bé de déu de calabruix i la mar brava, l’escuma, blanca, les ones, altes, les savines, xopes, com jo, escanyades de fred, testimonis puntuals de les noces del cel i de la terra. Fa tres dies que duren, com les noces gitanes.
Al passeig només en J. i jo, exultants. Els trons ho celebraven. Jo , tot i que no en tinc motius, reia, reia a l’ample i al llarg, sota la pluja, a les fosques , vora els fanals, a l’ombra retallada, com un pinta, dels fassers. Reia i callava i en J. em besava, un petó banyat, les celles i el nas, banyats, les parpelles i les galtes, els cabells i la cara, tot aigua i fred.
Hem arribat completament banyats, però he estat feliç. Ara ja m’he canviat i estic devora el foc de la llar i els calçons al radiador de ferro fos i baga biga higa sonant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha semblat veure-us…la felicitat és fresca i fàcil si sabem viure-la. Bella narració… (Rellegeixo els contes de Rodoreda, dura i endurida, ferida.) Bona nit, amiga.
Sempre és bonic, l’amor sota la pluja. Els besos es tornen encara més lluents… i la passió més neta.
Un goig el passeig que ens descrius i felicitat enmig del calabruix, l’aigua, el vent, la tempesta, per romandre després devora el foc de la llar sempre al costat de’n J. Són moments que ens regala la natura i la vida, i que no s’ha de deixar passar.
Bon dia !
Tot lo dia predic el mateix text: no dugueu roba banyada damunt. Dóna’m les sabates, treu-te els mitjons, jas una tovallola, treu-te la samarreta, treu-t’ho tot… Ni un fil de roba banyat. Ni un.
Saps una cosa? He solventat el tema de no tenir assecadora (qüestió de principis: no me dóna la gana de cremar 300 watts per assecar una tovallola, amb el clima de Malloca). He posat dos fils d’estendre entravessats dins la portassa…
Sí que en tenies, Victòria, de motius per riure…
abans d’estendre la roba, a fora fa un fred que pela, he volgut passar per ca teva. A mi m’ha passat com la Xesca, que no li funciona la secadora. M’ha fet mandra francament i, he pensat, a veure que ens diu avui la Victoria?
Un text requetepreciós i molt suggerent. La pedregada em sobrava. Prefereixo la pluja, la trobo molt més suau. Però bé si t’agrada entomar-la… o us agrada… llavors ja és diferent. Jo saps què faré? Estendré ben bé la roba i em pagaré una super dutxa amb aigua ben calentona. Desprès descansaré, que ja m’ho mereixo.
Estic segur que és ben afortunat en J.
El calabruix són anissos de festa,
la mullena plaent
i la mar brava, l’escuma blanca,
les savines xopes, la llum dels fanals
i el tro,
celebren les noces del cel i la terra.
La teua descripció m’ha recordat, i molt, una escena de la novel·la que estic llegint. (“El soroll de la resta” de Francesc Bodí).
Fes una ullada en el meu post del dia 29 de Novembre: En un paper plegat, una nota: Mortadel.la, porta’m a casa. Hi tens una mena de joc…