Podem ser herois només per un dia
Peter Gabriel, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 de setembre de 2010
Si diuen que la primera impressió és la que compte, doncs vaig veure a Peter Gabriel en molt baixa forma. Però reconec que només vaig fer un mos del concert, les primeres cançons que podíem fotografiar sense poder veure com es desenvolupava la nit. Una Mercè amb tota la ciutat bullint de concerts és un esquer massa poderós com per ser egoista i quedar-me en un de sol.
Si escènicament les darreres gires (he estat testimoni de les de 1993 i 2003) de Gabriel havien estat impecables, en aquesta ocasió el vaig veure absolutament estàtic, i, el que ès pitjor, inexpressiu. Aturat al seu racó de l’escenari, vestit d’avi prejubilat i envoltat d’una aparatosa orquestra mentre feien la que possiblement era una de les més desangelades versions que he sentit mai del “Heroes” de David Bowie. Però, esclar, aquí el meu amor de fan pel duc blanc sempre em pot trair.
Però si només vas estar 3 o 4 cançons!!! com t’atreveixes a parlar així??? t’hauries d’haver quedat fins al final i llavors opinar, i si no podies perquè tens molt curro… dons calla.