El pèndol de petites oscil·lacions

Epíleg
He après com poden esfondrar-se els rostres,
Com sota les parpelles, sap aflorar l’espant,
Com solca, arreu, les galtes la sofrença
Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes;
Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats,
De cop i volta esdevenen d’argent,

Com el somriure es fon en uns llavis submisos,
Com en un riure sec hi tremola l’horror.
I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:
Prego per tots els meus companys en la dissort,
Enmig del fred ferotge i en l’ardent  juliol,
Vora el mur roig que romania sord.
   A Akhmàtova, a Rèquiem, març 1940, Proa 2004

Cap cel estrany no em donava aixopluc
ni em protegien ales forasteres.
Era, llavors, entremig del meu poble
i compartia la seva dissort
    Anna Akhmàtova, 1961, Proa, 2004

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara com puc fer-la callar?
A.    Akhmàtova, 1960, Proa 2004

Afusellada sense bena als ulls

Voldries estar en el seu lloc,
en aquell lloc utòpic, morada dels morts.

És tan difícil
com beure la cicuta,
com hivernar si tu no ets un ós,
o pujar al tren que no s’atura
perquè només és a un somni.
Tan difícil com ser afusellada
sense bena als ulls.
    M.Victòria Secall, a Obert per defunció, Can Sifre 2006

Confidències Roges

Em naveguen
per les aigües contaminades
de les venes glauques
les restes de diòxid de carboni.
He tornat blava.

T’espero
perquè em dius
confidències roges,
amb el teu instint nou.
D’allà on neix el vent
els teus braços diferents
venen a abraçar-me .

Cada dia em moro una mica
i l’esquena se’m torça,
però la humida cua de sirena
sap on hi ha l’ impuls que gira
a grans profunditats.

Devora la mar
m’acaricies els palmells
i les puntes dels dits.
Torno a  tenir la sang vermella.
    M.Victòria Secall, a Obert per defunció, Can Sifre 2006

Formiga, cuc, o libèl•lula

Mereixem ser estimats
quan el núvol plaent ens despulla,
esclata la rosella i mostra la pell fràgil.
Quan la bresca oprimeix
i escampem en totes direccions, a la deriva.
Mereixem ser estimats a vela lliure
o assetjats al vell port,
al dia nou o a la nit llarguíssima,
miceli infinit o heura
que obscureix l’arbre i s’enfila,
fonoll marí carnós o vent invisible   
formiga, cuc, o libèl•lula.

Començant, acabant, continuant,
mereixem ser estimats per sempre.
    M.Victòria Secall, a Obert per defunció, Can Sifre 2006

Foc nou

En el solc d’una penya
neix fonoll carnós.
Al caliu del foc
llueix la claror.
La guspira batega
com si fos viva.
El vent que se l’endú
crea un foc nou
    M.Victòria Secall, a Obert per defunció. Can Sifre 2006

I
ja no podem,
cremada o viva , posar la veu
a la finestra.
Hem perdut l’ombra. Plou.
I jo,
com les roderes,
sento els blaus dels genolls
que es tornen fusta, el pit
tenyit de res, inabastable.
Ja no en veureu, llebrera, amb cor de vent,
ni impermeable, seda.
No suraré.
Pentinant-nos, la pluja ens torna
adults, de marbre. Densos.
Potser m’arraparé a la sal
del fons, per fondre’m o arrelar-me
l’espera.
…/…
Intentaré , si sobrevisc,
saltar des d’una llosa seca
deixant tots els rogalls arrenglerats.
Fent llunes, intentaré d’enllepolir guineus
perquè l’engany no duri. La tarda
i prou.
Lligada amb la mullena dormiré.
Ja no podré cridar l’amor, ni el nom
del meu país, ni  tan sols
entendrir-me el palmell de la mà
amb la tebior del cos volgut,
amb la verdor de l’herba.
…/…

Per què , sota la pluja, sencer,
espero encara el sol? Sencer o potser a tires.
Per què no ens passegem pels desgavells,
sense direcció,
amb les tortugues mítiques? Sense
que ens els sostreguin, el raïm
i el pa rosa vindran?
I si embulléssim el fil que no hem perdut?
I si poséssim
tots
la veu a finestra?
    Felícia Fuster, a I més, Obra Poètica, Proa 2010

Entre tot@s ho hem de dir tot

Gràcies, Sílvia, per Industries i caminars.

Pel teu amor incondicional: posarem tots la veu a la finestra.

Imatge: Fred, de Sílvia Martínez