El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
17 de febrer de 2009
8 comentaris
L’aliança de l’aigua i de la llum. No hi ha dissort sense esperança
Un arc de santmartí, l’aliança de l’aigua i de la llum, es confegeix, semicercle perfecte, al cel dividit entre el sol ixent i la pluja, constant i menuda, entre un cel clar i una barrumbada de núvols que creix.
L’arc insisteix. Confirma el seu propòsit, s’eixampla, m’acompanya tot el viatge: taronja, groc, blau, verd, violat, diàfan.
Relliga la ciutat.
Em recorda que no hi ha combat sense treva, que no hi ha contraris sense síntesi, que no hi ha dissort sense esperança.
El dia, que ha nascut fosc, es va aclarint. És fred però de bon estar.
Migdia clar, amb promeses de noves flors. Romaní blau entre les fulles afilades.
La merla em visita i es deixa retratar. És de dia encara a tres quarts de set.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina descripció més bella de la realitat del despertar d’un dia i quin simbolisme més ric li has donat.
Enhorabona
A la bellesa de la descripció hi afegeixes una bella foto…
Una postensa d’Endesa com una caricatura de la torre Eiffel vora un ullastre arreglat, dues washingtònies i quatre matolls sorgits d’una terra que pareix fang de gerrer, apilotada i aspre. La gran vidriera de la meva cambra hospitalària, en comptes d’obrir-se a un elegant jardí ciutadà com els que vérem plegades, ara s’obre a la terra secana de les ametlles que enrevolten el centre sanitari. Ganes de veure el mar i de reprendre el camí.
Si te’n compareix una fora una cama, és meva. Posa-li una Casta Diva qualsevol de les més de 70 que va cantar na Callas, i veuràs. Va venir dos anys. Ara no sé com és que no torna
li agrada na koko Taylor i en Mozart… però li va bé qualsevol silenci o conversa no massa propera… i també les refilades de l’harmònica d’en J.