El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La vida fràgil de les mimoses,
alè calent
ran de la galta feble,
volva de groc
sorgint del fred,
es multiplica
i em conhorta.
En faig un ram.
Ensumo la tendresa
del seu frec
entre els meus braços.
Damunt la taula oval
al gerro de cristall,
cilindre transparent
d’aigua i de llum,
perllonga el bell esclat.
S’omple de sol el capvespre
i la casa.
M’enlaira
com un gas
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si vaig en direcció sud, les mimoses són arreu, brillants, belles, efimeres. Si vaig al nord, encara no estàn en el seu més gran esplendor. Tot comença a florir, poc a poc.
Ens recomforta, ens dona ànims.
Bona nit … un bell poema …. ja m’he enlairat per caure adormida al llit. Somiarem.
Mentre nosaltres ens deixem gronxar suaument en el balancí del ser o no ser, la vida manifesta la seva absoluta determinació en qualsevol escletxa que troba.
…mentre les tardes de febrer s’esvaeixen,
cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.
…de Ciutat hi ha un ordre: ametllers-mimoses-arbres del’amor-xicarandes. Després, l’estiu…
Salutacions cordials
M A Moyà