El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La lluna quasi plena s’afanya a sortir d’entre dos núvols, com una parpella
He sortit a caminar quan s’ha aturat de ploure, eren més de les nou. El cel blau fosc, amb clarianes més pàl·lides de tant en tant , ennuvolat amb borrallons ben negres.
La mar envestia amb força. Deixava l’arena a la platja a cada ona i els matolls d’algues, com jeroglífics indesxifrables.
La lluna quasi plena s’afanyava a sortir d’entre dos núvols allargassats com una parpella i mostrava la seva mirada blanca. Els núvols s’obrien i es tancaven i ella escampava la llum de reüll .
Suara es tancava totalment la parpella i venia la fosca resolta i el blau esdevenia negre, suara s’obria lentament, talment un llavi, i ella es mostrava.
Així ha estat tot el passeig…
Quan me n’anava, aquest joc de mirades, aquest mostrar-se i ocultar-se, aquest combat amb el núvols ha cessat i per fi s’ha enlairat, blanc de nacre sobre negre atzabeja, fora bubotes endolades i parpelles adormissades i ens hem mirat de cara.
No sé que feria sense aquest passeig nocturn, sense la mar diferent cada dia, sense la lluna radiant o entotsolada, sense poder esbandir-me les càrregues, sense sentir el fred a les galtes i al coltell, sense aferrar una mà que fa el camí amb la meva, sense endevinar cada pedra, cada renou i silenci, sense el cant dels grills , sense aquest espai que em restaura i em fa semblant a l’aigua, vestida de pell líquida.
Ensumo la mar i veig la seva força. L’arena ha cobert també el passeig. Tot s’ha fet negre. Torno a casa a les onze i m’abelleix contar-vos-ho.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si jo sabés mirar tan bé la lluna, m’hi quedaria penjada.
Quina sort que dos núvols s’hagin allargassat com una parpella per poder-li veure escampar el seu mercuri de coa d’ull… La lluna a mi tampoc no m’ha mirada mai amb aquesta franquesa a la cara, ni m’ha obert llavis. M’he sentit una mica discriminada.
Estic contenta que t’hagi abellit explicar-nos-ho.
En compensació, et regal un error que he comès llegint el teu post amb massa precipitació: he entès ‘parella’ la primera vegada, i no ‘parpella’. I també m’ha agradat…
I així vaig cap a dormir, gràcies.
Bona nit!
… ens fan grans.
Gràcies per contar-nos aquestes petites coses, per compartir amb els que et llegim sovint aquestes teues sensacions esdevingudes paraules.