El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Els petits plaers de ma vida: un matí qualsevol
Surto al jardí. Encara és fosc. M’orienta l’olor de la flor novella del llimoner , blanca, oberta i generosa, em lliure el seu alè perfumat, de bon matí. Davallo les escales i recullo la roba estesa, per si plovisca. La plego i la deso. Prenc el cafè i els cereals del Sr Kellogs.Vaig cap a l’autobús, arriba puntual.
El sol surt d’entre els molins, enroscada la llum, com una bombeta, a les rovellades aspes…La fosca desfà la seva trunyella, com una enamorada, i l’escampa, amb cadència de film independent, vençuda per la llum.
Al port, els pals de les barques, erectes, esperen una aventura improbable, l’oportunitat de salpar de nou. Les aigües tèrboles, grises, no gens majestuoses, ho desconfirmen.
La llum ja omple tot l’espai. El cel és blau, s’ha fet de dia. Entre els núvols encara tremolen fils metàl·lics de llum que el sol arrossega, fins que s’enfila al lloc dels déus, on no es pot mirar.
La mar a la badia immensa és un plaer impagable. Encara griseja. Arribo al meu destí. Les tanques i impediments variats del que serà la façana marítima ( ja ho veurem ). Anuncis amb noms de magnats de la construcció, que no hem arribat a saber si els hi hem pogut parar els peus, i pamflets d’una multinacional.
Agafo l’altre bus, el que em duu cap a les avingudes, flanquejades, a estones, per garrovers, per plàtans, per lledoners, per acàcies .
Estic acompanyada intermitentment per coloms, estudiants universitaris estrenant carpetes i lentes de disseny, ancians del centre de Dia, infants d’escola bressol, jornaleres grasonetes, deixondides, uniformades de blau, la casa del poeta Bezares ( bé, no sé si encara hi viu…), les buguenvíl·lies de la tapia de pedra de la meva feina… Un matí qualsevol. Hi entro…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
llegir la delicada descripció d’un matí qualsevol en un indret privilegiat. Fins demà!.
Però molta molta. Res a veure amb els meus matins atabalats i nerviosos…
Un privilegi poder observar el blau de les illes. Les coses senzilles són les més valuoses. La mar i el cel es confonen, els colors i els olors, no, i no impedeixen veure la realitat crua de les tanques destructores, que tinguem sort!.
cal saber mirar ( i es clar tu a més ho saps escriure amb una delicadesa i comunicació especial) ja que les petites coses de cada dia ens passen per davant i si no ens deixem seduir no veiem res….gràcies