El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Els petits plaers de ma vida: Un cel cendrós, el pas del temps i diguem-ho clar i català
El cel era cendrós, feia meandres grisos cap a la fosca.Una fumera densa, com la d’un foc que es mulla abans de l’extinció, ho omplia tot.
Les gotes amples, puntejaven el terra com monedes esparses. Em queien a la cara sobtadament i em feien tancar el ulls. No me’n volia escapar, ni tampoc podia. Els plàtans, ja poblats de fulles ben formades i molt verdes i tendres, construïen unes voltes protectores que podia aprofitar. Vaig decidir no córrer fins arribar a la parada de l’autobús i poder prendre un poc d’aixopluc. Mentre ho feia, mirava cap en terra i veia, a contracorrent, les cames de la gent i les sabates . Imaginava com serien els rostres dels qui les calçaven, l’edat, el lloc de treball, o les penes d’amor…Asseguda ja, veia lliscar les gotes d’aigua pel vidre. Havia tornat més uniforme la pluja i la grisor era menys inquietant.
En arribar a casa ja no plovia. Pel maig cada dia un raig. Asseguda a la cadira de ferro del meu jardí informal ensumava l’olor de la terra banyada, collia les llimones pletòriques que, a grapats, vinclaven les branques, feia safates de la fruita neta i groga i l’oferia als amics. Quasi tothom ja en tenia…Vaig restar en silenci amb el meu llibre del cor grec. El pèndol del rellotge compassat m’acompanyava fidel en un dia en què un neguit imprecís feia corones com un setge al meu voltant. Ja n’esbrinaré el sentit.
Un punt opac, però lluminós, es va anar obrint camí entre els núvols i, amb paciència infinita, bescanviava llum i blancor, petit a petit, i clarianes blaves.
El cel i el cor de les persones esdevenen canviants i irrepetibles. Suara porten llum, suara neguits i fosca.
Les roses , de totes les mides, em cridaven la mirada, cobertes de gotes trèmules. No vaig poder resistir la convocatòria, en vaig fer un ram irregular, ufà, que em va omplir la cambra i dissipà el neguit.
Avui ja som dissabte, el cel és aclarit i assolellat, ple de futur i benaurança Aquesta tarda a les cinc de s’horabaixa us espero a tots i a totes. Les butxaques plenes de paraules i al cor i al llavi una lleialtat a qui som i cap on volem anar.
El futur és nostre, aquest és el lema de l’OCB. Les paraules i el país també. Qui ens vulgui governar ho haurà de contemplar, si més no, sinó ha esta capaç de liderar-ho. Diguem-ho clar i català.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I per les paraules que cada dia regales. És ben cert que el futur el fem nosaltres, però no sempre sabem construir-lo col·lectivament; potser aquell neguit dut per l’amenaçant grisor ho ha intuït. Confiança!. Una abraçada.