MAGRANES
Cristalls de magrana
esclafits entre dents,
frec de setí suau,
pinyol amarg,
dolça besada,
llavi amarat,
suc breu i silent,
cos estimat.
Des de petita ha exercit en mi una fascinació especial la magrana , com a flor roja a l’estiu, com a fruit rodó, com el globus de la terra, a la tardor. Al seu interior, cobert per una pell blanca com un bolquer, el petit fruit talment pedres precioses, fred a la llengua, fresc i dolç al tast, fi com una llàgrima…
Rebenten les magranes
quan s’estimben
i m’omplen de pedres precioses…
Veure-les, menjar-les, tastar el seu frec, assaborir-les, mastegar-les, espargir les a una amanida, mesclar-la amb vi i suc de taronja…. una seducció impossible de resistir . Us hi convido, ja em direu el què.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!