El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
4 d'abril de 2009
15 comentaris
Els petits plaers de ma vida: Les Fonts Ufanes
Set dies plovent sense aturai. Han esclatat Les Fonts Ufanes, Ufanes de Gabellí i Ufanes de Biniatró. Hem partit prest per veure-les i sentir-les. Mai un plaer és tan intens i espiritual com aquest de l’aigua.
Primer és la remor de vida que fa l’aigua, un rierol petit, fluint entre les canyes i els joncs, un anunci del que potser esdevindrà, res, comparat amb allò que veurem després. A banda i banda els camps ben verds de farratge, esquitxats de margarides, el figueral, que respon amatent i puntual a la primavera, amb brots molt tendres i altius, les ovelles, arrecerades als garrovers i escampades arreu, el bram de l’ase.
Llavors ve arribar al bosc d’alzines i entrar-hi, l’estora de fulles i aglans, la casa del carboner, el talaiot, l’olor humida de terra negra i molsa, les sitges, els troncs dels arbres aferrats de líquens, els llentiscles del sotabosc i el xiprell, les pedres arrodonides i clivellades per les pluges, el ciclamen que hi neix, el pas de l’aigua a ran a ran… com una carícia.
De sobte eix la vida, la remor intensa de la vida, un estrèpit d’aigua que sorgeix del fons del bosc, entre les pedres i fa un cabal sorollós, quasi eixordador…
Una aigua neta, sobrera, poderosa, una cruïa de força, com un miracle, que ens crida. Tota la resta silenci. Calla el bosc i els qui arriben a constatar l’aigua.
Han brollat tres pics enguany les Fonts Ufanes.
Penso que a les persones ens passa sovint com a elles. L’aigua roman a l’interior a capes profundes. Les pluges intermitents ens omplen a vessar i de cop i resposta fluïm amb força desconeguda, una embranzida de vida, un sentiment de creativitat, nodridor, una surgència inesperada. Una se sent sobrada, vital, generosa… fins a la sequera… i de nou a estotjar aigues profundes, a esperar pluges, a ressorgir d’entre les pedres. Cada pic que succeeix és un miracle.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vida aigua, vida verda, vida ufana, vida plena…
No sempre és fàcil, però cal omplir-la de fluïds.
És el que té la primavera: l’embranzida. Bona nit, Victòria.
M’agrada el símil de la força de l’aigua amb la força creativa del nostre interior. A veure si, ara que és primavera, ens nodrim fins a vessar…
Bona primavera.
Després de la pluja, la tempesta i la foscor tot brolla amb la força de l’aigua, la llum i l’escalfor. Una post-al precisa i preciosa per agafar embranzida.
quan era petita m’enrostrava la duresa de la supervivència. I m’ha costat molta reflexió i caminades alzinars endins acceptar, beure i sentir tota la seva bellesa. Sense ella no seria la que som; però tampoc no ho seria sense allò viscut en èpoques gens favorables a la sentimentalitat. La vida no va de bromes!
Remor d’aigua, remor de vida,
flux de creativitat.
Canta l’ocell.