El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
S’ha obert el matí ple de llum neta i bonança.
Comença el novembre i res és mort. El roser ha esclatat de roses, tendres com
galtes d’infant, perfumades. El llimoner està ufanós, ha fet sorgir les seves
flors com estrelles de neu, com calzes de dolçor que més tard serà amargor,
acidesa, com la vida mateixa. L’ ibis que creix devora el llimoner s’afanya a endreçar-se i emular les fulles i les flors del seu company , com cada any.
El nesprer també va bo de flors i és
aixopluc d’abelles que no es destorben per res, mentre nosaltres hem berenat
delícies de la terra, melmelada de taronja i figues de Sóller, ensaïmades
d’albercocs i cafè amb llet, pausadament, com pertoca a una festa, sense frisar,
mentre sona Haendel a la radio de la cuina i ens arriba vagament.
Les merles encara no ens han abandonat. El sol
teixeix entre les fulles i damunt la taula de marbre una randa de llum i
ombres. Començo a revifar-me d’una setmana que ha estat singular , emocionant i
esgotadora per diverses circumstàncies i absències.
Per molt d’anys a totes i
tots, que ens estem guanyant el cel de cada dia i la passió de viure, malgrat
els malversadors, els difamadors i les guineus de la cort, que descrivia sàviament
el nostre Ramon Llull.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi aquesta època de l’any i fins que els dies no s’allarguen, no m’agrada, No ho puc evitar i com totes les estacions té la seva part bona, bonica, i dolenta. El cert és que amb les teves paraules has aconseguit embellir el mes de novembre, fer-lo càlid, acollidor, inclús diria una mica primaveral 🙂
Besets!
la vida no s’atura, malgrat nosaltres mateixos
“Primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera…” Avui, ací, també fa un sol esplèndid que m’ha permés passejar descalça vora mar.
Malgrat la mala gent i la seva mala fe, malgrat aquesta meteorologia estranya i aquest sol entristit dels darrers dies, avui he vist el primer pit-roig que ens alegrarà els dies d’hivern. Una abraçada
sempre més… bona nit!
Així com llegia el teu text d’avui, se m’anava formant un somriure, pensant en “a quin altre cantó del jardí dirigirà la mirada i què hi trobarà de riquesa viva”.
Seguiré mirant, pel meu compte.
Quanta vida en aquest apunt ! I aixo que ja estem a novembre ! Quan torni, el proper dia 18, ja haure de dir … ” si ja som a Nadal’ …. Si aquest jardi tan bell el tingues ben a prop, a l’illa de Done Khong, les papellones de tots colors anirien a visitar-lo i no marxarien mai.
Son totes aquestes petites coses que la natura i la vida ens ofereix dia a dia que ens fan respirar i somriue i estimar.
Ara ja soc a Bangkok, novament, una nit per marxar dema a Viet Nam.
Un peto des de la llunyania ….
a la ronda… i els teus comentaris eren ben rics de sentit. Una abraçada!