El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Avui el cel, de bon matí, era com
l’arena d’un circ, daurat i pàl·lid. Els núvols, expectants com lleons, a punt
de presa, com gladiadors d’esguard sever amb la certesa de la mort, talment el
circ gegantí que sovinteja el paisatge humà, encara avui, al mapa del món, un
espectacle per apaivagar la multitud i entretenir consciències adormides.
Hom no sap si el que veu i sent és
espectacle o realitat, si entreté i encobreix o si és certesa, si sofrim
l’arbitrarietat de la direcció del dit de l’emperador o l’emperadriu de torn, o
és l’atzar qui ens comanda. De vegades no podem reconèixer per quina causa
noble o malversació succeeixen les coses. Arriba que no saps què veus, que és allò
essencial i vertader, ni qui és qui…
Cortines de pluja a l’horitzó no
m’ajuden a aclarir-me. Un calfred em transita l’espinada. M’espolso aquests pensaments. Potser només són un miratge, un neguit imprecís.
El gris s’estén, guanya terreny a
les voltes del cel, sense clarianes. Però el verd no es mou de lloc, punyent i
pròsper, aquest esdevenir tan real de la vida.
Em ve al cap l’ineludible
risc de decidir i equivocar-se, potser, la
necessitat de témer els ulls del germà caigut que ens mira just per recordar-nos
la sang vessada, la decisió errònia, la passa de la que no hem mesurat les
conseqüències, com sàviament ens explica Stefan Zweig al seu conte Els ulls del germà etern. Ens interroga sense resposta el germà etern, és el seu preu.
A mig dia tots aquells núvols
foscos s’han esvaït i ara el cel és clar i lluminós, blau… i jo estic més
contenta… Com en som d’influenciables… La vida tot aquest risc, tota aquesta fosca, aquest neguit, aquesta llum, la incertesa, la força…
Imatge: M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
del seu ventre, naix la llum més clara. No poden exostir, l’un sense l’altre, com les mans i l’acció, els ulls i la mirada, la veu i el vers.
Una abraçada
Pura