El pèndol de petites oscil·lacions

Sortíem d’un dinar amical vora la mar, un grup, d’amics i amigues, que posem messions en determinats temes, de per jugar En aquella ocasió en dúiem una a veure si tomarien l’Hotel D. Pedro de cala sant Vicenç, o no, qüestió que s’havia debatut i en corrien diverses versions. Ha estat que no. Les qui perdérem les messions, les optimistes de mena, vam pagar el dinar, na X. i jo, un arròs de peix que va ser molt bo. En sortir del restaurant tot era alegria i tranquil·litat, el dia agradable i els amics feliços.

Jo feia dies que no veia la garsa ( agró blanc, egretta garzetta ) a cap hora del dia , ni de prest, com aquell dissabte, ni de nit, com els altres dies, i no perdia cap ocasió de mirar si la trobaria.

De cop: què creieu que va amarar volant delicadament? La garsa ? Idò sí, la garsa era a la mar, allí mateix on jo l’esperava, blanca, delicada, viva, no virtual, no un somni, a tocar de mà. Mirava de pescar algun peix petit i comprovava la zona. Tombava el coll d’aquella manera sinuosa que sap fer o vigilant l’allargava, caminava lleugera i fitorava l’horitzó. Es va deixar retratar, es va deixar mirar, es va deixar admirar i jo vaig ser capaç de parlar-li:

Garsa – li vaig dir- serà  vera que quan desitges molt una cosa t’acaba arribant?. Mira que te volia veure, jo!, me volia acomiadar de tu fins la pròxima temporada. No hi podia donar passada que fes tants de dies que no sabia res de tu. Me volia assegurar que encara eres viva … Aquest negoci d’ales que tu i jo duem plegades, aquesta tirada al  passeig solitari, sense estar aïllades, aquesta fragilitat, sense sucumbir, aquest plomatge blanc, sense ferir mirades i la lleugeresa, amiga garsa, la lleugeresa…

Els meus amics i amigues me van entendre molt bé. Van acceptar la raresa del meu comportament, com fan els amics, les meves fotos a la garsa i el meu estrany diàleg. Na X. va dir sí que és preciosa aquesta garsa. Na B. va dir sí que es vera que hi ha sincronies que ves a saber si no és la força del  pensament que les propicia. En J. va afegir: Veus com sí que  l’has trobada la garsa…

I vam continuar caminant vora mar, parlant, veient altres persones i altres animals, esquivant bicicletes, escoltant converses familiars, veient amants tendres, paint el dinar, lligant noves messions… L’horabaixa va escolar-se entre somriures i converses que ens unien i celebràvem l’amistat, les xicrandes liles que el vent tomava, l’esplendor del lledoner a les primeres pluges i l’aigua de la mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!