Vicent Luna i Sirera

           És inadmissible que al segle XXI encara hi haja estats, com ara Marroc i Espanya,que continuen, aixoplugats sota lleis suposadament democràtiques, reprimint pobles que hi viuen a dintre del seu estat i que els neguen el dret a decidir el seu futur. L’exemple d’Aminatu, i en una altra línia el d’Arenys de Munt, ens ha d’esperonar a continuar reivindicant aquest dret que un dia serà realitat

L’activista pels drets humans Aminatu Haidar fa més de vint dies que està en vaga de fam. Les notícies de totes les cadenes de TV cada dia ens en donen detalls de la seua situació. Aquesta lluitadora de mirada serena, però d’idees fermes, aquesta “Gandhi saharauí”, com ja se la coneix a tot arreu, fou detinguda per la policia marroquina a l’aeroport de l’Aaiun. Haidar venia de Nova York de rebre el premi Civil Courage Award 2009 que atorga la Fundació Train.

            Aminatu, que no té pèls en la llengua i com diu ella “ha sacrificat la seua  joventut i la seua vida per la dignitat ”  no ha parat mai de denunciar, allí on ha anat, les injustícies i la vulneració dels drets humans  que està patint el seu poble. Un poble, el saharauí, que fa més de trenta anys que reclama de les institucions internacionals una solució definitiva a la seua inhumana situació.

            Com és ben sabut, l’any 1965 l’ONU  demanà al Govern espanyol la retirada del Sàhara, però aquesta no es va fer efectiva fins a 1975. El territori, segons l’acord de Madrid, fou repartit entre el Marroc i Mauritània, malgrat que l’ONU, el tribunal internacional de l’Haia i Algèria demanaren un plebiscit d’autodeterminació. L’estat espanyol no va voler acceptar i impulsar aquest referèndum i abandonà aquest territori a la seua sort. El poble saharauí, encapçalat pel Polisario, una organització d’alliberament nacional, no fa gaire que va celebrar el 30 aniversari de la creació de la República Àrab Saharauí Democràtica. Una república que lluita pel seu reconeixement internacional però que Marroc hi posa problemes. Els saharauís, malgrat que des de 1991 tenen un alto el foc amb el Marroc, veuen com anys rere any el seu territori és ocupat per colons mentre ells malviuen en uns campaments en condicions infrahumanes i en uns territoris cedits per Algèria.

            Són ja massa anys de patiment, de persecusió, empresonament i exili dels seus líders polítics. Ara sembla que l’estratègia del Marroc és la d’expulsar-los del Sàhara. I aquest és el cas d’Aminatu Haidar que en aterrar a l’aeroport de L’Aaiun les autoritats marroquines li agafaren el passaport i l’obligaren, amb l’excusa que era portadora d’una carta de residència espanyola i amb la connivència del Govern espanyol, a agafar un avió amb destinació a les Illes Canàries. Des de l’aeroport de Lanzarote, Haidar reclama a les autoritats espanyoles que la retornen a L’Aaiun, però el Govern de Zapatero no vol cap enfrontament amb el Govern de Mohamed VI. Són molts els  interessos econòmics que comparteixen ambdós estats, explotant recursos econòmics del Sàhara Occidental. A més a més, ni Marroc ni Espanya no han acceptat mai la República Àrab Saharauí Democràtica i, pel que respecta al dret a l’autodeterminació, ni parlar-ne. El Govern del Marroc, en el cas de Sahara Occidental, sap molt bé que el Govern d’Espanya no anirà més enllà del que està fent fins ara: una ajuda econòmica i humanitària i poca cosa més. Ambdós estats no entraran en conflicte ni trencaran les relacions diplomàtiques i, per descomptat, no acceptaran que el poble saharauí puga autodeterminar-se.

            Malgrat tot, passe el que passe, i independentment de com acabe aquest afer, el coratge i la dignitat d’una dona han aconseguit posar en evidència, ridiculitzar i denunciar dos estats, el Marroc i Espanya, que no respecten els drets del poble saharauí. El món sencer ha estat testimoni de com la irresponsabilitats d’aquests dos estats, amb la connivència de les institucions internacionals, han portat a tot un poble a una situació límit, a un atzucac consentit.Però, tard o d’hora no hi ha cap dubte que la República Àrab Saharauí Democràtica aconseguirà el seu objectiu. Cada vegada hi haurà més persones que com  Aminatu lluiten per la seua dignitat. Perquè la lluita d’Aminatu és per la dignitat, per la dignitat d’un poble oprimit que li neguen un referèndum per decidir el seu futur. Ací a casa nostra, amb Govern socialista inclós, quina vergonya! també ens neguen aquest dret internacionalment reconegut. Tot i això, la consulta que portà a cap Arenys de Munt serà imitada per, fins ara, altres 170 ajuntaments que el proper diumenge 13 de desembre seguiran el seu exemple.

            És inadmissible que al segle XXI encara hi haja estats, com ara Marroc i Espanya,que continuen, aixoplugats sota lleis suposadament democràtiques, reprimint pobles que hi viuen a dintre del seu estat i que els neguen el dret a decidir el seu futur. L’exemple d’Aminatu, i en una altra línia el d’Arenys de Munt, ens ha d’esperonar a continuar reivindicant aquest dret que un dia serà realitat.

            La dignitat d’Aminatu Haidar és inqüestionable i el seu exemple ja ha donat fruits al seu poble. Per això ens afegim al prec que li feu l’escriptor Saramago, que en una carta li escrigué:  “ A tot arreu es reconeix l’exemple valuós que ens has donat. No poses en risc la teua vida perquè et queden  moltes batalles i eres necessària”

Alcoi, 10 de desembre del 2009

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!