Vicent Luna i Sirera

No hi ha cap dubte que l’aportació del treball de Josep Martínez ( i encara resta molt per investigar) marcarà un abans i un després en l’obra de Joan Baptista Pastor i Aicart. A partir d’ara els filòlegs i els estudiosos de la nostra llengua hauran d’incloure l’escriptor de Beneixama en el lloc que, ben merescudament, li correspon. I aquest no és altre que el d’un dels poetes més rellevants i premiats de la Renaixença, però a més a més el d’un escriptor molt prolífic, tant en valencià com en castellà.

            Entre altres efemèrides importants, els valencians celebrem enguany el centenari de la mort del que ha estat considerat un dels patriarques de les lletres valencianes, Teodor Llorente. I és que en parlar de la Renaixença, aquell moviment del segle XIX que es donà arreu dels Països Catalans i que tenia la voluntat de fer renàixer el català com a llengua literària i de cultura, no podem oblidar, al País Valencià, la figura de Llorente. Els llibres de text i les enciclopèdies ens parlen d’ell i d’altres com Constantí Llombart, Josep Bernat i Baldoví, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eduard Escalante, etc., però la majoria de les vegades s’obliden de Joan Baptista Pastor i Aicart (1849-1917)

            Ara fa uns mesos la Universitat de València va editar el llibre Joan Baptista Pastor Aicart. Més enllà de la poesia, escrit pel professor i familiar del mateix poeta, Josep Martínez Sanchis. El llibre és un estudi ampli, rigorós i molt interessant d’aquest  escriptor de la Renaixença  que va nàixer i viure a Beneixama ( L’Alcoià) , exercint la seua professió de metge.

            Josep Martínez, aprofitant una beca que li concedí l’Ajuntament de Beneixama, es dedicà de valent a investigar, llegir, ordenar, transcriure, classificar i sistematitzat un munt d’informació sobre el seu més il·lustre familiar. A Beneixama ja sabíem que Pastor Aicart fou un poeta de prestigi, però l’estudi i la nova documentació aportada per Josep Martínez ens ha palesat que va ser més que un poeta. De fet, un dels objectius que aquest professor de filosofia persegueix al llarg del llibre és demostrar-nos que Pastor i Aicart a més de ser un gran poeta, va ser un gran lletraferit, un escriptor total que  igual escrivia un poema, com un assaig, un article de premsa, una obra de teatre, una ambaixada o com era capaç de polemitzar, bé en la premsa escrita, bé per correspondència amb els escriptor de l’època, sobre el naturalisme i altres corrents literàries. A més a més també ens vol deixar-nos ben clar que ha estat injustament oblidat o considerat com a un poeta secundari.

            Davant l’allau d’informació, de publicacions i de premis rebuts, Josep Martínez es formula una pregunta motiu d’estudi: “ …quin va ser el lloc que el poeta de Beneixama va ocupar entre els escriptors renaixentistes de l’època? La resposta és valenta i innovadora: Joan Baptista Pastor  Aicart hauria d’estar entre els millors poetes de la Renaixença. Ens diu que “ La posició secundària que la figura de Pastor i Aicart ha ocupat dins les opinions i estudis dels filòlegs valencians ha fet que la seua obra en valencià no siga en absolut coneguda”. Tanmateix, com s’explica aquest oblit si el mateix Constantí Llompart en el seu estudi de 1879, Los fills de la morta-viva ,inclou Pastor  Aicart i afirma: “ entre castellanes y llemosines li han segut premiades á aquest notable vat, lo menys pasen de trenta quatre ó trenta cich composicions poétiques, alcançant distincions en Girona, Lleyda, Barcelona, Gracia, Valencia, Alcoy, Alacant, Llorca, Córdoba y la Corunya. Pochs, cértament, serán los que li aventajen en Espanya, y fácil, si volguera, li sería formar al Sr. Pastor un voluminós tomo compost exclusivament de poesies llorejades”. I és que la relació de Pastor  Aicart amb la resta d’escriptors renaixentistes era fluïda i estreta. Josep Martínez ens aporta un bon grapat de cartes de la correspondència que l’escriptor beneixamí mantingué amb Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i altres escriptors de l’època. El mateix Llorente, en una de les cartes que li lliurà, el felicitava a propòsit dels premis rebuts al certamen del Centenari de la mort de Jaume I. La relació d’ambdós escriptors no va ser només puntual, donat que Las Provincias, diari de Llorente, va publicar-li  alguns dels poemes Desitj, L’arpa llemosina, Al meu amic Verdaguer…

            La lectura dels poemes del seu 1r Quadern llemosí són una prova més que suficient per constatar l’estima i fidelitat de Pastor Aicart a la nostra llengua. En la composició Llaor de la Llengua Valenciana escriu ” Saps fer Pàtria, i saps cantar/ jorns de festa i jorns de dol/ i fent-nos riure i plorar,/ saps ser com la llum del sol/ que ningú pot apagar/ (…)  fes del cor dels valencians/ un sol cor que done eixemple/ de que sóm com els d’abans;/ ab la fe d’ells alça un temple/ que semble fet per titants” Una llengua que exalta, defensa, reivindica i, a més a més i com la resta d’escriptors valencians de la seua generació,  no dubta en cap moment que comparteix amb la resta dels territoris de parla catalana. Aquest reconeixement a la unitat de la llengua queda molt clar en els dos poemes que Pastor  Aicart dedicà a mossèn Jacint Verdaguer  en 1889 i 1895, diu així: “ Ta parla, que es la meua, n’es música divina/Per l’esperit que ducta, pe’l malaltís del cor;/ Te’l dols soroll de l’aygua que brolla cristallina (…) Ta parla, que es la meua nés viva y armoniosa”

            No hi ha cap dubte que l’aportació del treball de Josep Martínez ( i encara resta molt per investigar) marcarà un abans i un després en l’obra de Joan Baptista Pastor i Aicart. A partir d’ara els filòlegs i els estudiosos de la nostra llengua hauran d’incloure l’escriptor de Beneixama en el lloc que, ben merescudament, li correspon. I aquest no és altre que el d’un dels poetes més rellevants i premiats de la Renaixença, però a més a més el d’un escriptor molt prolífic, tant en valencià com en castellà. Un escriptor que, com enguany en el centenari de Teodor Llorente, es mereix tot el nostre reconeixement per reviscolar i mantindre la flama de la nostra llengua, una flama que ens ha arribat als nostres dies, malgrat tots els entrebancs imaginables, i que tenim l’obligació d’atiar perquè no s’apague.

Tenim sis anys per davant per aprofundir en la seua obra i enllestir un merescut homenatge en el centenari de la seua mort.

            Alcoi, 3 de juny del 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!