Vicent Luna i Sirera

Inauguració de l’exposició (17-12-2021) amb el Conseller d’Hisenda Vicent Soler, l’alcalde d’Alcoi Toni Francés, el pintor Antoni Miró, l’escriptor Jordi Botella, el cantautor Jordi Gil i la periodista Reis Juan.

El 2021, malgrat la pandèmia de la Covid-19, ha estat un any important i assenyalat per al pintor alcoià Antoni Miró. Ha rebut la Medalla d’Or i la distinció de Fill Predilecte de la seua ciutat d’Alcoi i ha organitzat i coordinat un bon grapat d’exposicions al seu poble i altres llocs del País Valencià. Ara, per cloure l’any i com si fos la cirereta que ens faltava, ens ha exposat dues simultànies mostres de la seua obra. Una d’elles, Recent Pintat, a Llotja de Sant Jordi i amb els darrers quadres acabats de pintar que podeu veure fins al 3 d’abril de 2022. I l’altra, Antològica, en una de les sales de l’IVAM CADA, on Miró exposa una selecció de la seua obra des dels inicis fins l’actualitat, una exposició, com llegim al catàleg, dedicada Al meu poble Alcoi. I és d’aquesta Antològica, que estarà oberta al públic fins al 30 de juny de 2022, de la que us en parlaré en aquesta ressenya. Em referiré només a la pintura, però en la mateixa exposició Miró també ens mostra les seues escultures que, per motius d’espai, no puc comentar en aquesta ressenya.

Una mostra antològica és un recull, atenent a criteris històrics, temàtics, crítics, didàctics…o simplement personals, d’obres d’art. Antoni Miró, amb rella de tall ample, ha llaurat els seues records i ha fet l’esforç de seleccionar-nos les obres més rellevants, almenys per a ell, de tota la seua dilatada obra. Es tracta només d’una breu mostra d’algunes de les seues sèries. I done fe que amb aquesta selecció hom acaba capbussant-se en la seua obra, copsant les emocions, sentiments, desitjos i frustracions que el pintor ens hi vol transmetre.

El gran es fot al petit (1976), Mà del futur (1977), Mà del present (1977)…

Els inicis

Miró, com diu la seua companya Sofia Bofill, “va anar poc a l’escola, i quan anava sempre estava creant. Per això feia dibuixos darrere els dictats”. I és que Antoni Miró no és el típic pintor que s’ha format en una Escola de Belles Arts, no, doncs com diu Jordi Tormo (Antoni Miró, la mirada rebel, 2017) “a partir dels 12 anys comença a treballar en el taller del pare”. Allí va aprendre a fer de xapista, a pintar i retolar vehicles”. I fou en aquells anys quan rebé algunes classes de la mà del pintor alcoià Vicent Moya. Miró li estarà agraït, i recordarà sempre aquelles quatre classes que “van ser d’una gran ajuda per a mi, que era jove”. Amb aquesta ajuda i el seu clar convenciment: “només volia pintar, ser pintor”, Miró d’una manera autodidacta es posà a pintar, perquè segons ell “tothom quan neix és un artista. La societat i l’educació actuals són les que destrueixen eixa creativitat”.

Òpera Prima

I aquesta Antològica comença precisament pels inicis, és a dir per la dècada dels 60. El pintor alcoià ens ha seleccionat un total d’onze quadres, és la seua Òpera Prima. I tot i que, com diu ell mateix, anava perdut sense saber massa bé què volia, en aquests quadres ja s’intueixen quines seran les seues preocupacions, quin serà l’eix vertebral que marcarà el gruix de la seua obra: Alcoi (Paisatge d’Alcoi, 1962), el cos femení (Nua-2”,1964), per la pau i contra de les guerres (Vietnam-1, 1968), les preocupacions socials (Boig i puresa, 1967) i personatges que han marcat la seua vida (A Che Guevara, 1970). A més a més, i com és ben sabut, Antoni Miró “ha pintat allò que no li agrada” d’aquesta societat injusta, insolidària, hipòcrita…., arriscant-se a ser criticat, menyspreat, marginat…. per aquells que tiren la pedra i amaguen la mà. Miró l’any 1960 va pintar, com si fos premonitori, Caretes. Efectivament, caretes són les que algunes persones s’hi posen per aparentar segons què, però en llevar-se-les són una altra cosa. El pintor alcoià sempre s’ha mostrat tal com és, sense cap mena de disfressa: “jo no puc viure entre la mentida. Jo demane per als homes la veritat, la veritat de viure i de mort, però sempre, per sempre, veritat”. I és que hi ha aquells que, amb una màscara per a cada dia de la setmana, van trepitjant per allà on van, sense donar cap explicació. Obrint-se camí com una sageta, directes a l’objectiu, xuclant-se el món com si fos un ou. I en arribar al capvespre s’adonen que estan sols com un mussol, i la seua existència ha sigut com una estrella fugaç, deixant un polsim, com la cua d’un cometa que mica en mica s’esvaeix. En canvi hi ha altres que des que es posaren a caminar miren qui tenen a sota d’ells, per no xafar ningú. Sempre tenen presents aquells que estan a sobre, per saber d’on venen i procuren caminar acompanyats, a dreta i esquerra, per compartir on volen anar. I en arribar al capvespre s’adonen que les seues llavors han arrelat en xarxes de complicitat.

Quatre quadres de l’Òpera Prima

 A ca Fuster

L’any 1962 l’escriptor Joan Fuster publicà l’assaig Nosaltres, els valencians, un llibre que com diria Ernest Lluch “separa la història de la nostra prehistòria”. I és que aquest llibre, i pel que respecta a la qüestió nacional, despertà la identitat dels valencians i valencianes, tants segles oprimida i amagada per un estat opressor. Fuster esdevindrà un far en la foscor del franquisme, tot un referent per a moltes generacions d’arreu dels Països Catalans. La seua casa, al carrer Sant Josep 10 de Sueca, esdevindrà un lloc de tertúlia on intel·lectuals de tota mena aniran i poaran de la seua saviesa. Antoni Miró hi va anar: “No recorde la data de la meua visita a Sueca per veure Joan Fuster, però crec que era a les darreries de 1964”. I aquelles tertúlies l’ajudaren ha desbrossar el camí: “ell ha sabut dir-me, clar i català, tot allò que jo sentia i no podia explicar”, a no anar a les palpentes i a tenir clar com havia de ser el seu art:

“Molt a migjorn del nostre país rar/ viu un artista, com nàufrag en la mar./ Entre planxes i fulloles de jove,/ però ell volia la lluna en un cove./ I un dia a cal fuster, boira de fum,/ s’obriren amples finestrals de llum./ És d’ençà que, quan brillen les estrelles,/ ens llança missatges dins de botelles./ Pintar, pintar, pintar la dignitat/ transcendint al llenç la realitat./ Des del Mas Sopalmo, el seu eixart,/ ens mira, pintant-nos miroies d’art” (Vicent Luna, Miroies d’art, 2018).

I d’aquell mestratge Miró reflexionà, és féu preguntes, s’interrogà i arriba a la conclusió que “l’art necessàriament ha de ser crític i ajudar a la societat a ser-ho també. Només així podrem canviar les injustícies d’aquest planeta”. I aquest posicionament respecte de la funció de l’art, el portarà anys després a afirmar: “La majoria de pintors es passen la vida pintant el no-res, quan en realitat hi ha tantes coses importants que pintar. Tanta pintura alimentària i tan poca amb responsabilitat i ètica”. Amb les idees clares sobre què calia pintar,  Antoni Miró anà consolidant el seu propi estil, experimentant amb diverses tècniques gràfiques: pintura, ceràmica, dibuix, murals, escultura amb metall o fang… essent sempre fidel a sí mateix. No debades per això l’assagista de Sueca escriuria d’ell anys després: “En el fons de la sostinguda i proteica feina d’Antoni Miró hi ha des del primer dia, una decisió crítica projectada damunt l’home i damunt la societat que l’home occidental ha creat. Unes vegades és el crit de denúncia, unes altres és el sarcasme revulsiu, de tant en tant és la mateixa incongruència d’un art acorralat per les pròpies hipòtesis. D’aquí la profunda suggestió que en deriva. I la lliçó” (Joan Fuster, Jove com és encara, 1976).

Estimat Joan (1991)

Les sèries

Si en el recorregut de l’exposició anem llegint el títol dels quadres, molts d’ells força ocurrents i suggeridors, ens adonarem que el pintor ha anat treballant al llarg dels anys al voltant de sèries. En aquesta exposició veurem uns quants quadres de la majoria d’elles i totes, com diu Tormo “amb una clara ordenació i evolució en el temps”, com són Les Nues (1964), La Fam (1966), Els bojos (1967), Experimentacions (1968), Vietnam (1968), L’Home (1970), Amèrica negra (1972), L’Home Avui (1973), El Dòlar (1973-1980), Pinteu Pintura (1980-1990), Vivace (1991-2001), Sense Títol (2001-2013), Sense Sèrie, formada per les col·leccions Mani-Festa, Costeres i Ponts, Suite Havana, Nus i Nues, Món Ferit (2012-2020).

Amèrica Negra

Els set quadres de la sèrie Amèrica Negra són un clam per la pau, l’esperança, la lluita per la igualtat de tothom, pel futur dels infants de color, la lluita d’una ètnia que tard o d’hora acabarà vencent. I Miró quan pinta aquests quadres vol fer evident els problemes de racisme i té present l’assassinat de Martin Luther King i aquell gest que ho canvià tot de Rosa Parks quan tornava a casa en autobús:

“El dia ha transcorregut com tants altres, la jornada de treball com a costurera és llarga i esgotadora, doncs dura des que ix el sol fins que es pon. La tornada a casa sempre l’ha feta en autobús i moltes vegades ha hagut de renunciar al seu seient. Però avui se sent doblement cansada, pel treball i perquè té el cor trencat. Sovint se’n recorda del seu avi i d’aquelles paraules que moltes vegades els havia dit: “No heu de suportar que ningú us maltracte, sou persones amb dignitat i respecte propi i no heu de baixar la mirada sols perquè sou negres”. Avui, capficada en els seues pensaments, tot contemplant el paisatge des de la finestrella, més que cap altre dia té ganes d’arribar a casa. I és que el conductor de l’autobús li ha ordenat que cedisca el seu lloc a un jove blanc que acaba de pujar. Però ella s’hi ha negat, no té por del què ha fet perquè sap que està fent el correcte. Està cansada de ser tractada com una ciutadana de segona, està cansada de cedir, doncs quant més cedeixen i obeeixen, pitjor els tracten. Així que avui no ho farà, ja n’hi ha prou!, s’ha acabat. L’incident de l’autobús ha fet que el seu cor bategue més de pressa i que frise per arribar a casa el més aviat possible. Avui ha fet el que havia somniat moltes vegades, se sent satisfeta però no és conscient que el seu heroic gest marcarà un abans i un després, serà el detonant que feu possible protestes i mobilitzacions i, tot plegat, l’abolició de la llei que segregava la gent als transports públics. Anys a venir ens deixarà a tots un missatge: “Només vull que se’m recorde com una persona que volia ser lliure”. (Vicent Luna, Un gest, 2021).

Veu de pau (1972)

El Dòlar

I precisament de la lluita per la recerca de la llibertat és la temàtica de moltes de les seues sèries, com ara  El Dòlar. Una sèrie en què Miró treballà entre 1973 i 1980 i com ens recorda Tormo “es tracta d’una crítica al capitalisme, l’imperialisme, l’hegemonia dels EUA i el consumisme, i pren com a referent la imatge del dòlar”. És aquest capitalisme que ens té enganxats, aborregats com un dòcil ramat, oferint-nos l’esquer del consumisme: comprar, consumir, tirar, viure al dia… Heus ací les consignes del sistema que degrada al màxim l’ecosistema. Malgrat tot seguim consumint sense miraments i caiem en sibil·lins paranys on acabem tots folls: hipoteques, lletres i pagaments, deutes, deutes com el sogall al coll. La poetessa Dolors Miquel (Cinc pomes de “Missa de pagesa”. 2006) en fa una dura crítica a questa societat, a “l’home-sofà”, “l’home-telèfon”, “l’home-avió”… modelats a imatge i semblança d’aquest capitalisme:

“[…]Aixequeu els cossos dels sofàs, cabrons endormiscats![…]llatzerosos consumidors del somni nord-americà./ I sortiu, sortiu d’aquest claustre, d’aquesta gran catedral,/ homes de clausura del segle 21. Homes clausurats./ Mengeu el misteri de l’excrement,/ sigueu expulsats de l’intestí materialista/ de la panxa del bou del dòlar./ Aixequeu els culs de les fofes mentides, fills de la gran truja!.

I d’aquesta sèrie, El Dòlar,  Miró ens ha seleccionat vint-i-dos quadres. Però de tots ells hi ha un, almenys per a mi, que representa millor que cap altre aquest anhel de llibertat, i és sens dubte Les llances imperials (1976-77). Un quadre que ocupa un espai privilegiat en l’exposició, perquè tothom el puga contemplar amb detall i traga les seues conclusions. Es tracta d’una reinterpretació que el pintor ha fet de La rendición de Breda, una de les pintura més conegudes de Diego Velázquez. Aquest quadre, com diria Fuster, “naix del fons de les més confuses contradiccions de la “societat valenciana”, i té una virulència entre irònica i èpica”. I és que, si ens hi fixem amb els detalls, veurem que el grup de persones que estan a la part esquerra del quadre representen el poble valencià. Un poble fonamentalment de llauradors (espardenyes, aixada, barretina, taronges, carxofa…) però també de pintors (paleta de colors) i d’escriptors. Un d’aquests en una mà porta el Llibre roig de Mao i en l’altra Nosaltres, els valencians. El personatge més important d’aquest grup, en posició de genuflexió i amb els ulls tapats amb un mocador, està donant-li uns bitllets de dòlar al líder en cap del grup de personatges de la dreta, que li apropa la mà amb el puny tancat. Genuflexió, diners i ulls tancats, heus ací algunes de les característiques dels valencians. Aquesta és “la ironia i èpica” a la què es refereix Fuster, la d’un poble que, malgrat estar secularment discriminat per un estat que el considera “mas muelles”, com digué l’inefable comte-duc Olivares, amb la bena als ulls continua “ofrenant noves glòries”. Continua donant diners i mantenint al grup de personatges de la dreta que representa als vencedors, la majoria d’ells amb la cara tapada amb mascara o antifaç, com ho fan els lladres. El quadre, com ha de ser, té moltes més interpretacions, i és això precisament el què vol el pintor, que el mirem i l’interroguem. En pintar aquest quadre Antoni Miró era conscient de la realitat d’aquest País perplex, com diria Josep Vicent Marqués, però ensems de segur que a la punta del seu pinzell tenia una paraula:

“Voleu que us diga el què vol el meu país,/ un desig que va creixent des del fons dels segles?/ Voleu escoltar el llistat de greuges del meu poble/ gravat a foc i flama com una amarga lletania?// Ja sé que mai no heu volgut ni parlar-ne/ i que secularment heu fet orelles sordes/ tot invocant el maleït dret de conquesta./ Amb la força de les armes covada amb traïdoria/ intentareu esborrar les petjades del meu poble./ I ho heu intentat de totes les maneres, amb reis,/ regines, corregidors, vàlids, governadors, militars,/ dictadors i presidents disfressats de demòcrates./ Tots varen sembrar la llavor com una consigna,/ malgrat tot, contra tot i sempre per sobre de tot,/ com una divina i sacrosanta raó d’estat.// Voleu que us diga el què vol el meu país,/ un desig que va creixent des del fons dels segles?/ Voleu escoltar l’anhelada paraula que el meu poble va passant-se de boca a orella com un preuat tresor?. Escolteu, jo us la diré malgrat que no la voleu sentir, amb només un mot us ho diríem tot: Lli-ber-tat!!” (Vicent Luna, Només un mot, 2020).

Llances imperials  (1976-77)

Pinteu Pintura

I després vingué Pinteu Pintura, una sèrie que pintà al llarg de la dècada dels 80 i com diu Carles Cortes “amb més de quatre-centes obres, representa, doncs, l’assumpció de la maduresa del pintor. Una sèrie on l’empremta ideològica i literària d’escriptors […] és bàsica. Una fusió amb elements artístics procedents d’altres pintors[…] que representa una revisió i actualització de temes i d’imatges procedents d’aquests artistes”: Velázquez, Goya, Joan Miró, Pablo Picasso, Salvador Dalí…. Ell mateix de Pinteu Pintura ens dirà:  “vaig fer un treball important que va sorgir de l’estima per altres pintors. No ho vaig realitzar d’una forma planificada, sinó que el quadre d’un pintor em va dur a un altre d’una forma natural”. D’aquests vint-i-dos quadres exposats en aquesta Antològica, el que més em crida l’atenció és Finestra i Nuclear (1987), una reinterpretació que el pintor  fa del famós quadre Noia a la finestra, de Salvador Dalí. En primer lloc perquè a casa tenim un gravat del pintor alcoià que també pertany a aquesta sèrie i que és una altra reinterpretació d’aquest conegut quadre dalinià. Però també, a més a més, perquè ja als anys 80, quan els temes mediambientals no preocupaven tant com ara i els ecologistes eren titllats d’ignorants, hippies, poca-soltes, radicals o xerraires d’asfalt que volien frenar el progrés, Antoni Miró ja era sensible a la degradació del medi ambient com, entre altres, a les conseqüències catastròfiques de l’energia nuclear.

Finestra i Nuclear (1987) i altres de la sèrie

Vivace

Una preocupació pel medi ambient que anirà creixent, com ho podem constatar en Vivace, sèrie on hi treballà de 1991 a 2001 i en Món Ferit de 2019 a 2020. En la primera hi trobem quadres com Bici antinuclear (1991), Insecte exterminador (1992), Tres branques (1993), Costa Blanca (1993), Àliga dissecada (1996)…. i moltes i moltes bicicletes perquè, com diu ell mateix, “considere que és el mitjà de transport més respectuós amb el medi natural. Vaig fer servir el caràcter diàfan de la seua estructura per mostrar, també, la natura en els meus quadres”. De tots ells, però, hi ha un quadre que no puc deixar de comentar, Parc Natural (1993). Es tracta d’un contenidor del fem urbà, mig trencat i a vessar de tota mena de deixalles i plàstics: envasos, botelles, brics, capses, cartons…fins i tot un crani humà. El 10 de març de 1995 faltà el cantautor alcoià Ovidi Montllor, la mort el sorprengué mentre preparava un elapé, després de quinze anys de silenci, que s’havia d’intitular Verí good, el nom d’una de les seues cançons. L’any 2000, l’Ajuntament d’Alcoi i altres institucions, van editar la seua obra discogràfica completa, una capsa amb 13 CD. Doncs bé, la portada d’aquesta Antologia d’Ovidi Montllor era justament aquest quadre de Miró, Parc Natural, on en un dels brics de l’esmentat contenidor hom hi pot llegir: “Verí good”. Com veieu, és tot un homenatge de Miró a l’Ovidi, que fou més que un amic, com un germà.

Parc Natural (1993)  i Hèctor-Ovidi (2005)

Sense Títol

A partir de 2001 comença la sèrie Sense Títol on hi treballarà fins a 2013. Una sèrie formada per vàries col·leccions: Museus, Viatges, Pobres, Viatge a Grècia. A l’exposició hi podreu veure un total de seixanta-un quadres, que van des de l’enfonsament de les Torres Bessones (Escac i mat, 2004), la porta d’entrada al camp de concentració d’Ausehwitz-Birkenau de Polònia (Ciutat sense sortida, 2005), passant per l’arribada d’immigrants (Immigrants a Tarifa, 2006), l’espectacular cúpula del Teatre Museu de Dalí (2008) o les tortures als soldats iraquians (Tortura BBA, 2010). Però de tot plegat hi ha una imatge, Burka Políptic 2010, repetida dotze vegades amb colors diferents i ocupant tota una paret, metres i metres de l’exposició, que és impactant. I precisament d’això es tracta, d’impactar-nos, el pintor vol que ens parem al seu davant i ens fem preguntes: aquest burca que porten algunes dones de certs països de religió islàmica, es pot considerar com una tradició? Es pot acceptar que en ple segle XXI, i per motius religiosos, s’impose a les dones aquesta vestimenta tan humiliant? No, alguns entenem que és inacceptable, s’ha d’estar, com diu Empar Moliner, “com una regadora per voler que les dones vagin tapades com una crisàlide, com una mòmia, com un embalum. S’ha d’estar cagat de por per impedir que condueixin, que surtin soles, ja no dic que estudiïn”.

Aquesta interpretació de l’Alcorà, imposada pel règim talibà i que esclavitza la dona empresonant-la dins del burca com una màscara de ferro, és degradant:

“Ai les religions, com són de perverses i quin mal que ens estan fent. La por a l’infern, al foc i als dimonis ha atemorit i turment la humanitat. Però l’infern, l’autèntic i real infern no està al més enllà, sinó que hi és ací, i està entre nosaltres. L’infern és no tindre un sostre on poder-hi viure, o quedar-te al carrer desnonat quan hi ha milions de cases deshabitades. És patir els efectes col·laterals del negoci de les armes, mastegar la impotència d’una violació. L’infern està sota algunes sotanes i en moltes corcades togues. És creuar el Mediterrani a bord d’una pastera, els filferros d’un camp de concentració, els judicis sumaríssims sense cap garantia judicial, la pèrdua d’un fill en la flor de la vida o que un maleït corc se’t menge el cervell, a poc a poc.  I de dimonis? de dimonis n’hi ha de tota mena, i la majoria d’ells disfressats d’angelets: feixistes, racistes, colpistes, xenòfobs, usurers… Ai l’infern, l’infern l’han vist els presos tancats injustament, els esclaus tractats com a animals, els obrers explotats, els que moriren torturats o cremats en la foguera per sàdics i diabòlics inquisidors. No, l’infern no és cap lloc del més enllà, és terrenal i de vegades el tenim a casa, al treball, a la televisió, a les xarxes socials. Guardeu-vos-en d’ell i aneu alerta, que el llop muda de dents, però no el pensament” (Vicent Luna, L’infern, 2021).

Amb aquest Burka Políptic Antoni Miró vol expressar-nos tota la seua ràbia, perquè “quan em pare a pensar, m’adone que avui, ara, després de milers d’anys, encara els diners, la força i la religió dominen, esclavitzen, exploten i enganyen l’home. Ara, avui, sempre”.

Burka Políptic (2010)

Sense Sèrie

Aquesta darrera sèrie està formada per les col·leccions Mani-Festa, Costeres i Ponts, Suite Havana, Nus i Nues. En aquesta Antològica de l’IVAM CADA només ens mostra un total de divuit quadres d’aquesta sèrie que té tantes col·leccions, però si voleu completar-les només heu d’anar-hi a la Llotja Sant Jordi d’Alcoi on, com us deia al principi, podreu ampliar-les amb l’exposició Recent Pintat.

Ras i curt, aquell xicot “tímid, seriós i introvertit” un dia, i en preguntar-li el seu germà si volia ser carrosser o pintor, prengué una decisió: “Vull ser pintor! Espere que tinga sort!”. I a gosades que aconseguí el seu somni, aquesta exposició Antològica n’és una petita mostra. Segurament la sort l’ha acompanyat, però per obrir-se camí en el món de l’art cal alguna cosa més que sort, cal treball, esforç, constància… i sobretot talent. Tot no han sigut flors i violes i ha hagut de treballar de valent, patint moments difícils: incomprensió, menyspreu, censura, enveja… Tot i així sempre ha seguit endavant, el cabet en la faena! consolidant la seua obra. Com diu Joan Fuster “Antoni Miró té ja, feta i ben feta, una obra llarga, complexa, tumultuosament vivaç[…] La gran passió que emana de la seva obra és aquesta: la d’una temptativa de ser ell entre els seus, i ell i els seus projectats en una afirmació absoluta. Que santa Llúcia li conservi la vista”.

Efectivament, si aneu i us capbusseu en aquesta Antològica us puc ben assegurar que en gaudireu d’aquesta obra “tumultuosament vivaç”, i sens dubte que us el trobareu, a “ell entre els seues”. Entre els seus orígens, principis, desitjos, somnis, anhels…,entre les seues passions, il·lusions, lluites, reivindicacions, denúncies… i en definitiva entre el seu art, que de segur no us deixarà indiferents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!